Camins antics arrasats per la Diputació de BCN

La serra del Montnegre és rica en patrimoni natural i històric. Bona part del massís gaudeix de la teòrica protecció d'un parc natural, que va ser declarat el 1989, gestionat per la Diputació de Barcelona. Per molts dels qui aleshores hi vivíem, això ens va esperançar, vam creure que s'aturaria la degradació del patrimoni que se'ns desfeia, però pel que fa a l'històric i etnològic, el balanç de 31 anys de gestió és tan pobre que només se m'acut l'adjectiu de decebedor.

Va costar Déu i ajut que s'adonessin del valor del forn de calç de can Pica i que li fessin un petit repàs. Al Montnegre també hi tenim forns de rajoleria, de carbonet, places carboneres a manta... Però així com aquests elements ja només els podem contemplar com un testimoni d'activitats antigues, hi ha un altre element antic que segueix plenament útil si se'l manté en condicions: la xarxa d'antics camins públics de bast i de carro, uns camins ideals per fer a peu perquè aquella gent coneixia molt bé el territori i sabien per on fer-los passar de manera que els pendents fossin el més ben repartits possible, altrament els matxos o els carros carregats no hi haurien passat. Aquests són els camins ideals per caminar i conèixer la muntanya, exclusius per a vianants i lluny de les polsegueres, el fum i el brogit dels cotxes, camins traçats fa centenars o milers d'anys i que requereixen un manteniment mínim.

És vergonyós que la Diputació de Barcelona i el seu Servei de Parcs Naturals, que hauria de vetllar pel respecte al patrimoni, es dediqui a destruir el patrimoni històric i etnològic del Montnegre a les seves propietats i a les dels altres. Des de 2016 han destrossat el Camí del Puig (un antic camí de carros), el camí del Collet del Vent al forn de Mascaró (camí de bast), i fa poc el Pas Ombrívol, un tros del Camí de les Costes, l'antic camí de bast d'Hortsavinyà a Pineda. Fins quan ho permetrem i com COLLONS ho aturem? Aquests camins públics ancestrals els vam recuperar a cop de dall gent voluntària fa una vintena d'anys. Sembla que ells no han après res i segueixen mantenint ineptes que fan i desfan sense tenir ni punyetera idea d'aquell territori, de la seva història, la seva gent i la seva riquesa. Fa 25 anys ja van desgraciar l'Hostal Vell d'Hortsavinyà i van enterrar la font de sant Llop, saltant-se les seves pròpies normes. Ara tallen alzinars adults, ideals per a activitats pedagògiques i banys de bosc, i ens arrasen aquells camins que durant 20 anys vam recuperar i mantenir amb la nostra suor. Si no els aturem nosaltres, ells no s'aturaran pas. I seria bo saber quins tractes fan amb els rematants, els empresaris que els hi tallen la llenya. Aquí teniu fotos de com eren aquests camins ara destrossats, el del Collet del Vent, el Pas Ombrívol del Camí de les Costes, i el camí del Puig abans i després de passar-hi la Diputació.

Camí del Puig, abans i després de ser arrasat

El Pas Ombrívol del Camí de les Costes, abans de ser arrasat

Camí del Collet del Vent al forn de Mascaró, tram ara arrasat

Camí del Collet del Vent al forn de Mascaró

Perpinyà, la fidelíssima

 Hem anat a Perpinyà un parell de dies. Amb un cop de cotxe la tenim encara no a dues hores, però mentalment la duana deu seguir pesant, perquè feia temps de la darrera visita. Volíem veure l’exposició de les 55 urnes, la mostra de les 155 fotos i alguna cosa del VISA pour l’image, que a més coincideix amb les jornades del patrimoni, que t’ofereixen accés gratuït a diversos edificis i visites guiades. Me n’he endut una molt bona impressió.

La madame que ens hostatja al rovell de l’ou, a dos minuts del Castellet, ens diu que la ciutat era plena de llaços grocs fins que una nit els van treure un grup de gent vestits amb granotes blanques i la cara tapada. Em sorprèn que els tabernícoles arribin fins aquí i em pregunto si ho han fet lepenistes conxorxats amb ells o un destacament de Sant Climent Sescebes. La senyora també està molt descontenta que els hagin imposat la denominació d’Occitanie, no per res contra els occitans, senzillament perquè aquí són catalans. I jo, que vinc del sud, em sorprenc d’aquesta ferma identificació catalana expressada per una madame, que com tants altres, no sap un borrall de català. 

El 1981 vaig viure uns mesos prop de Perpinyà. Llavors tot just s'iniciava Ràdio Arrels, la Bressola caminava amb passos insegurs i les expressions públiques de catalanitat eren cosa de quatre gats. Ara la USAP té com a himne L’estaca i són fiers d’être catalans, els Dragons Catalans canten els Segadors, i la Bressola, amb vuit centre educatius, no pot admetre totes les demandes de matriculació perquè, em diu una perpinyanesa, l’estat francès els escanya econòmicament tant com pot. També em remarca que molts dels pares dels alumnes no parlen català, però estan convençuts de la utilitat que els seus fills sí que el sàpiguen.

A les mostres de les 155 fotos m’expliquen que els mitjans de comunicació francesos silencien tota la nostra lluita per la República catalana, també la premsa local, que amaga aquestes exposicions de les 55 urnes i les diverses de fotos del que està passant a la Catalunya del Sud. És un divendres a la tarda i a tots els llocs que visitem no para d’entrar i sortir gent, especialment a les urnes, on en sortir ens creuem amb un nombrós grup escolar que acaba d’entrar. Deuen ser de la Bressola?

Dissabte, visites comentades en francès al Castellet i la Llotja, amb dos guies extraordinaris. Tot i haver llegit llibres sobre els Angelets de la Terra, la guerra de la Sal o el Tractat dels Pirineus, n’aprenc molt d’aquests senyors, sobretot de com n’és de present el passat, la lluita per la catalanitat i el patiment dels nostres compatriotes —guerres, tortures, execucions— en les seves lluites de fa segles contra l’invasor francès.

Abans de tornar cap al sud, encara tenim una actuació d’una dotzena de sacaires reivindicant el catalaníssim sac de gemecs. Porta la veu cantant Jean Louis Perez, qui ens ha fet de guia a la Llotja, un pied noir de pare manyo i mare italiana, convertit a la catalanitat tot i que el català no l’entengui massa. Acaben el concert amb l’Estaca, que al meu costat canta un senyor de bigoti dalinià que em sembla que, tret de la lletra de la cançó, poca cosa més deu dir en català. I mentrestant se m’acosta un home per preguntar-me on he comprat el llaç groc que porto a la camisa. Vingut del nord de França, de Rouen, pel Visa pour l’image, no en sap res de les exposicions sobre el conflicte català, i com que no sabem on pot trobar un llaç, li dono el meu, perquè la Cris ja havia donat el seu aquest matí a una senyora que li havia preguntat el mateix.  S’emociona i ens diu que és inconcebible que hi hagi presos polítics a l’Europa del segle XXI. Tot això el mateix dia que al grup de whatsapp que la Cris comparteix amb amics catalans i escocesos que va conèixer aquest estiu a Edimburg —els escocesos han baixat a Barcelona perquè no s’han volgut perdre la Diada— veu missatges d’en Gerry, que li està donant voltes a posar un bar català a la capital escocesa, que ha descobert que allà hi ha una associació d’amics de Catalunya i que hi vol contactar per anar a classes de català. Els governs europeus callen, però cada vegada tenim més ciutadans europeus al nostre favor, demòcrates a qui hem fet el favor de destapar les vergonyes, no només d’Espanya, sinó també d’Europa. 

Porta de la presó, al Castellet,
amb antigues inscripcions dels presos

Des del capdamunt del Castellet es veu tota la plana del Rosselló, les boscoses Alberes, les àrides Corberes, el majestuós Canigó, i Perpinyà al mig. Fa més de 500 anys, des d’aquí mateix, mantenien una heroica resistència contra els embats de les tropes franceses, que es va allargar vuit mesos, fins que el rei Joan II els va demanar que claudiquessin, que ja tornaria més endavant per reincorporar-los al regne català. Aquell 10 de maig de 1475 ja feia setmanes que als perpinyanesos, per menjar, només els quedaven les rates, i Joan II els va atorgar el títol de Fidelíssima Vila. Perpinyà segueix essent la catalana, la fidelíssima, i com digué Dalí, el centre del món.

Sant Sebastià del Coll

Ara fa quatre anys vaig publicar el Mapa de les ermites oblidades del Montnegre i Corredor, amb 17 esglésies o ermites en estat d’abandó, que era la continuació d’un article publicat el 2010 a la revista l’Aulet, amb motiu de la recuperació de l’ermita de Santa Maria de Montnegre. Des de llavors, també s’ha restaurat l’església de Vilardell i s’han fet obres a la de Fuirosos per evitar-ne l’esfondrament de la teulada. També s’està treballant en un ambiciós projecte de reconstrucció de l’ermita de Sant Andreu de l’Arboceda.

Venturosament, la llista s’amplia. Aquest diumenge 5 de març es recupera un aplec perdut fa més d’un segle, que vol ser el tret de sortida de la reconstrucció, en terme de Llinars del Vallès, de l’ermita de Sant Sebastià, a la parròquia del Coll.

Com sant Roc, sant Sebastià ens guarda de la pesta, que tants estralls va fer en els nostres avantpassats segles enrere. Vet aquí perquè tantes ermites estan sota l’advocació d’aquests sants.

Situada a 408 m. d’altura, des del cim d’aquest turó, en dies clars, es contempla una vista espaterrant: amb el mar a sud-oest, les serres del Baix Maresme, Collserola, Montserrat, la Mola, Sant Llorenç del Munt, cingles de Bertí, Pla de la Calma, Montseny, Corredor, serra d’en Bruguera i valls de Canyamars, Argentona i Cardedeu.

Sant Sebastià de Puigpedrós, al Coll

Documentada el 1640, la imatge del sant fou traslladada a l’església parroquial del Coll el 1905, perquè l’ermita ja amenaçava ruïna. A l’aplec que s’hi feia el 20 de gener hi feien cap la gent del Coll i els pagesos del pla de Cardedeu i, de passada, cercaven les pedretes de sant Sebastià, cristalls de quars que consideraven amulets protectors contra qualsevol desventura.

Si us abelleix, aquest diumenge podeu esmorzar a l’ermita, i si ho voleu arrodonir, una dotzena de quilòmetres més al nord, a Cànoves, el migdia s’hi fa l’encesa de la carbonera, aquí hi teniu el programa.

Carbonera de Cànoves, 2015