 |
| Església parroquial de Sant Esteve del Coll |
El Coll és una parròquia situada a l’extrem nord-est del
massís del Corredor, enturonada damunt la plana de Cardedeu, i coberta
d’alzinars i algunes pinedes. Entremig, els arboços també hi prosperen la mar
de bé.
L’arboç més gros de Catalunya estava […] a prop de
l’església parroquial de Sant Esteve del Coll. Va morir fa pocs anys, però
encara es pot veure el seu tronc. L’arbre feia 8’5 metres d’alçada i un vogi de
2’40, unes mides ben excepcionals en aquesta espècie. D’aquella muntanya també
van sortir els arboços del passeig de la Castellana de la capital d’Espanya, i
és que actualment és molt valorat com a planta ornamental i n’és ben
mereixedor. [Piles i súties]
La Torre del Moro
 |
| La Torre del Moro |
L’indret ha estat poblat des de la més remota
antiguitat, com ho demostren un seguit d’elements històrics d’èpoques ben
diverses. De lluny, el més fàcil de veure és la Torrassa o Torre del Moro, punt
de guaita des d’on es controlava la Via Augusta i el camí que de la plana de
Cardedeu porta fins al Maresme. Amb dos metres de gruix i estructura circular,
no ens ha d’estranyar que la base romana —i no móra— d’aquesta construcció
s’hagi mantingut dempeus durant 2.000 anys. Els grans carreus granítics
diferencien clarament els primers 4’5 metres d’alçada. D’allà fins als 13
metres de dalt de tot, la construcció és de fa un segle, quan un ric propietari
la va adaptar com a refugi des d’on iniciar les batudes del senglar.
Si en
l’antigor la torre va resistir les invasions bàrbares, en els darrers decennis
el seu interior va ser destruït per reiterats atacs vandàlics. Per sort,
l’ajuntament de Llinars se n’ha fet càrrec, ha estat restaurada i, des
d’aquesta primavera, es pot visitar els caps de setmana, cosa que jo us
recomano. La terrassa és un mirador esplèndid del Vallès, amb vistes al mar i
als castells de Burriac i de Montsoriu.
Sant Sebastià del Coll
 |
| Ruïnes de l'ermita de Sant Sebastià del Coll |
Documentada el 1640,
la imatge del sant fou traslladada a l’església parroquial del Coll el 1905,
perquè l’ermita ja amenaçava ruïna. A l’aplec que s’hi feia el 20 de gener hi
feien cap la gent del Coll i els pagesos del pla de Cardedeu i, de passada,
cercaven les pedretes de sant Sebastià, cristalls de quars que consideraven
amulets protectors contra qualsevol desventura.
L’altra gran festa del poble encara es manté i s’acaba de
celebrar ara, el primer cap de setmana d’agost, al voltant de l’església
parroquial de Sant Esteve, del segle XVI, i ben a prop del cementiri.
4.000 anys enrere
Hi ha un altre cementiri molt més antic, de fa uns 4.000
anys, amb unes formes gravades a la roca que escapen a la nostra comprensió. És
el Cau de la Mostela, un conjunt de grans pedres que formen una cova on s’hi
feren, pel cap baix, tres enterraments quan encara no havíem descobert l’art de
fabricar metalls i tot ho arreglàvem a cops de roc.
 |
| Inscultures al Cau de la Mostela |
I encara, abans d’enfilar cap al Coll, hi ha el cromlec de
Pins Rosers, un grup de set grans pedres que temps ha foren un monument
funerari, segons diuen els que hi entenen. Però hi ha qui diu que són les
restes d’un antic hostal, atesa la seva proximitat al camí ral que anava a
França. Els hostalers, per tal de robar als clients més rics, en feien xixines
i amb la seva carn cuinaven el menú que oferien als altres hostatjats. Així
prosperava el negoci fins que l’amor s’hi va interposar. La minyona es va
enamorar d’un jove viatger i el va alertar del perill que corria, van fugir
d’amagat i denunciaren l’hostaler, que fou empresonat i l’hostal enderrocat.
Les set pedres són l’únic vestigi que en resta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada