Església de Fuirosos
L’agost ve farcit de festes majors, i el setembre, déu n’hi do. ¿Que per ventura tots els sants de la nostra devoció estan aplegats en aquests dos mesos? No, de sants en tenim per donar i per vendre tot l’any; és el goig que fa el graner ple de blat acabat de collir el que es mereix la major de les festes de l’any i això, a les masies, només passava en aquesta època.En aquell temps, quan deies “tinc set o vuit o deu sacs de blat a dintre… Tinc pa per l’any, eh!”, això era molt i se celebrava. [Pere Basart]
Les paraules d’en Pere Basart ho deixen ben clar: no tenir blat volia dir fam, blat volia dir pa i pa volia dir menjar. Durant el XIX i part del XX no es podia imaginar un àpat sense pa, el pa acompanyava tota mena de plats des de la sopa fins les postres. [Vògits, modolons i desfedors]
Fuirosos és un vilatge de masies que segueixen el curs de la riera del mateix nom i de les de can Terrades i can Vernenc, totes elles afluents de la Tordera, on acaba el terme pel nord. L’aigua que hi baixa és ben aprofitada per mitjà de quatre petits pantans construïts a mitjan segle XX, el més gran dels quals és el de la Brinxa.
La festa major de Fuirosos, n’hi havia dugues, però se’n celebrava una. Una era per sant Cebrià, el 16 de setembre, però no es va celebrar mai. Celebraven la de sant Roc, el 16 d’agost. Fèiem missa, ball a l’era del Forn, pujaven músics de Breda o d’Arbúcies i també venia gent de Breda i de per tot arreu, a la tarda. Al vespre ho fèiem a can Riera de Fuirosos, en una entrada que hi ha molt gran. [Josep Canals]
“És més dolent que la pesta!”, sentíem dir a les àvies, i és que, durant segles, ni les guerres ni la pirateria causaren tanta mortaldat com les epidèmies que assolaren el país, sense altra medecina que la fe en la protecció divina vehiculada per mitjà de sant Roc, venerable occità de Marsella que, al segle XIV, es dedicà a la curació dels malalts de pesta fins que ell mateix emmalaltí i, per no contagiar ningú, s’estigué en un bosc on va sobreviure gràcies a un gos que cada dia li duia un panet que robava de la seva casa. Aquest és l’origen d’una tradició que perdurà a Fuirosos fins la dècada de 1930: amb les donacions de blat fetes pels veïns es feien uns panets que es repartien després de l’ofici de festa major i en menjava tothom, inclòs el bestiar boví, per la creença que els protegia de malalties i desventures.
El poble comptava, aleshores, amb gairebé un centenar d’habitants; ara n’hi deuen haver poc més d’una dotzena i els que en van marxar fa dècades encara esperen la construcció d’un pont sobre la Tordera que trenqui l’aïllament de la zona. Curiosament, hi ha elements que ens demostren que, fa uns quants segles, la vall devia ser molt transitada. El topònim de can Torres ens dona pistes i, efectivament, en un turó a ponent de la masia trobem els vestigis d’una torre amb murs de pedra i fang —poc més d’un munt de pedres—, i una altra molt més sencera, de pedra i un excel•lent morter de calç, amb sòlids murs de 110 cm de gruix, que li han permès arribar fins als nostres dies amb una alçada de més de 3 metres a la part més alta.
La seva ubicació estratègica permetia controlar els pas dels viatgers, en una ruta que del Maresme i pel coll d’en Benet Vives d’Hortsavinyà, travessava el Montnegre i enllaçava, just en arribar a la Tordera, amb el camí ral que duia a Barcelona i França.
Contemporània de les torres devia ser l’església vella, avui absolutament enrunada i oblidada, i el forn del vidre, a la masia del mateix nom, l’únic existent al Montnegre, que jo sàpiga.
Cada forn tenia el seu mestre vidrier, que guardava en secret la seva fórmula, els components i la proporció exacta. Les eines eren poques i senzilles: pinces, tisores i un tub de ferro amb un broc de fusta.
“Veem que'l vidrier fa vidre de pera e d'erba” escrivia Ramón Llull fa set-cents anys. Efectivament, el principal component del vidre és la sílice, que s’extreu de la sorra, i la coloració verdosa li donava el sodi, que s’obtenia habitualment de les cendres de plantes marines. Una de les més abundants a les nostres platges fins que la pesca d’arrossegament va arrancar la majoria de prats marins, era la posidònia o alga dels vidriers, nom donat per l’ús que en feien tant per protegir les peces dels cops durant el transport com per treure’n el carbonat sòdic, que facilitava la fusió de la sílice. El tercer element bàsic era el carbonat càlcic, extret de la pedra calcària, que li donava durabilitat.
Tots tres components els tenien a prop. La sorra, a la riera de davant de la casa; la pedra calcària, un tros més amunt de la muntanya; el carbonat sòdic, de les platges del Maresme, si és que no el treien d’altres plantes més properes, com la barrella.
[…] Durant uns quants segles fou vigent la prohibició d’instal•lar forns de vidre dins de les ciutats pel risc d’incendi. Potser la combinació d’aquest factor i l’abundància de llenya determinà l’establiment del forn del vidre a Fuirosos. [Piles i súties]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada