Mapa de les ermites oblidades del Montnegre i Corredor

Tot esperant que el proper 19 de maig el temps acompanyi i puguem celebrar com Déu mana l’aplec de l’Erola, inicialment programat per a l’1 d’abril, he rescatat fragments d’un article que vaig publicar a l’Aulet (nº 10, juny 2010) sobre la religiositat popular, afegint-hi un mapa del Montnegre i Corredor amb tots els llocs de culte cristià (esglésies, ermites, capelles, temples de monestirs…) que conec, actualment abandonats o restaurats els darrers anys després d’una etapa d’abandó. Si iniciatives ben diverses han fet possible aquestes restauracions, la divulgació d’aquells indrets que encara es mantenen en l’oblit, pot encendre l’espurna perquè particulars o col•lectius s’engresquin algun dia a recuperar aquest patrimoni.

Tant li fa que siguem religiosos, agnòstics o ateus, fins i tot el més descregut té un component espiritual dins la seva personalitat. Els pobles o els veïnats compten amb uns elements arquitectònics que situen l’espiritualitat comuna en un lloc concret. A les zones rurals aquests llocs també han estat durant segles el punt de relació social dels veïns, complementat per l’hostal, que moltes vegades és a tocar de l’església parroquial. Aquesta, administrada per un mossèn, ha assegurat els serveis espirituals catòlics als seus devots, com la confessió, misses, bateig, casaments, enterraments i altres sagraments, pautant la vida social de la comunitat. 

Acompanyant l’edifici eclesiàstic, el cementiri és el lloc on el present es pot retrobar sempre amb el passat, i el campanar la torre de comunicacions d’aquell temps, amb les campanes que amb un llenguatge propi i conegut de tothom han estat l’eina de comunicació col•lectiva immediata durant segles.
Des de fa un mil•lenni i escaig les esglésies cristianes presideixen i singularitzen els pobles i ciutats del nostre país, però les nostres comunitats han tingut temples des de molt abans, de l’època romana i encara de molt més antics, com el de Vilalba dels Arcs, datat entre l’any 600 i el 560 abans de la nostra era, durant la Primera Edat del Ferro i just a l’inici de l’eclosió de la civilització ibera.
Així com els temples parroquials van ser impulsats per les autoritats polítiques i eclesiàstiques, les ermites han estat aixecades majoritàriament pel desig de famílies o grups, per demanar favors o protecció, o per commemorar aparicions o altres miracles. En la devoció a les ermites les autoritats són més prescindibles, és una devoció més popular que enllaça directament, sense intermediaris, amb la religiositat dels veïns.
L’espiritualitat perdura, evoluciona i s’adapta, però les construccions religioses necessiten un manteniment continuat per aguantar el pas dels segles i no sempre el reben. La majoria de les primeres esglésies cristianes, del segle IX, estaven enderrocades dues centúries després; això mateix va passar amb el monestir de Roca-rossa, fundat el 1145, que estava gairebé en ruïnes cap al 1300 i fou restaurat diverses vegades. En els darrers cinquanta anys s’han efectuat restauracions i reformes a moltes construccions religioses del Montnegre i Corredor. A tall d’exemple podem citar les esglésies de Sant Andreu del Coll, Sant Pere de Riu, Hortsavinyà, Olzinelles o Sant Martí de Montnegre. Fa pocs anys va ser l’ermita de Sant Tou de Tordera, després li ha tocat a Santa Maria de Montnegre i encara més recentment a Sant Llorenç de Vilardell, però encara n’hi ha una bona colla que esperen el seu torn.
Clicant aquí, se us obrirà el mapa a la pantalla, cliqueu els punts blaus i les descobrireu. Si teniu el Google Earth, el viatge serà com un vol d’ocell.

Montnegre Corredor ermites oblidades