Per sant Andreu, pluja, neu o fred molt greu

Ermita de Sant Andreu de l'Arboceda

Novembre és un mes que comença amb la festa de Tots Sants i el dia dels Difunts, i s’acaba amb sant Andreu, i per sant Andreu, pluja o neu o fred molt greu.

Tot i aquesta dita tan coneguda, que era molt més verídica anys enrere, quan els hiverns eren molt més freds que ara, als calellencs del segle XIX i de més antic no els espantava ni el dia més rúfol i celebraven el 30 de novembre amb un aplec a l’ermita de Sant Andreu, situada en una punta del terme de Pineda, però molt més vinculada, per proximitat, amb Calella.

L’ermita de sant Andreu està en ruïnes des de fa molts anys, però la bona notícia és que els Amics Escoltes del Montnegre, entitat que agrupa antics escoltes de Calella, té el projecte de restaurar-la. Si algú vol saber-ne més, tant de l’ermita com del projecte de restauració, els recomanem la lectura de l’article que apareixerà al nº 13 de l’Aulet, revista del Montnegre i Corredor, on hi ha un molt interessant resum històric.

De l’aplec de Sant Andreu només una persona me n’ha tramès informació oral. Va ser el calellenc Joaquim Noheras Pumarola:

"El meu pare havia anat a l’aplec que hi feien per Sant Andreu, però et parlo de més de cent anys. La gent hi anava, dinaven i feien ball, però això era abans que anés a la guerra de Cuba, que hi va anar el 1896.

Sé que anys abans de la guerra [del 36] es van emportar la imatge de sant Andreu perquè ja feia anys que ningú no se’n cuidava i allò anava caient. La vam tenir guardada molt de temps a les golfes de casa i després no sé on va anar a parar."

A la revista local Vida Nova hi trobem un article de Lluís Andreu Estolt publicat el 1918, on es confirma allò que em va explicar en Joaquim Noheras:

«Antigament era una gran diada per aquesta Vila, la de Sant Andreu, quina hermita situada en la serra de nostres muntanyes de quina avui solzament existeixen les ruines per recort. Les colles que sortien de sa llar per a acoblar-se en lloc tan isolat eren nombroses…”

Estolt explica que s’hi feia “la tradicional processó i acabats els actes rel•ligiosos una

gran gatzara amb beneplàcit de tothom sens notar-se el més petit incident desagradable."

El 30 de novembre no només era un dia assenyalat a Calella, sant Andreu era un d’aquells sants que marcaven una fita en el transcurs del calendari, i és per això que és present en moltes dites:

–sobre la durada del dia: Per sant Andreu, llarga nit i dia breu.

–sobre la recollida de les olives: Per sant Andreu, l’oliva al trull posareu.

–sobre la matança del porc: Per sant Andreu, mata el porc teu ; si no està prou gras, mata’l per sant Tomàs; i si no ho fos prou, per l’Any Nou.

Sant Andreu de Ramió, 19.01.1936. Foto: Joan Barangó

Sense moure’ns del Montnegre, però a l’altre extrem, aquest dia era la festa major al poble de Ramió, que pertany al municipi de Fogars de la Selva. Em deia en Miquel Arenas, nascut a ca l’Oller de Ramió el 1926:

"La festa major de Ramió era el primer de juny, la festa del Roser, i la festa grossa que feien antes era per Sant Andreu, el 30 de novembre. Era la festa grossa que feien a Ramió.

Quatre musicots, de vegades flabiols. Venia un flabiolaire que li deien l’Ametller, d’aquí Massanes, o dos que eren de Gaserans, pare i fill. Aquest, l’Ametller, ¡que tocava bé, el déu que el pela! Era molt llest, sentia la peça, tocaven un ball, ell allà, i el prenia, eh! Al cap de dies ell l’estudiava, feia les seves coses i ho tocava. Era molt bo, en sabia tocar molt, el flabiol… Ara, aquests de Gaserans, no; aquests de Gaserans, lo que sabien, mamar vi, això sí, marededéu."

ca l'Abrigader, Organyà

I del Montnegre al Pirineu. Al poble d’Organyà, a l’Alt Urgell, s’hi feia fins als anys 60 una de les fires de bestiar més importants del país. Aquesta fira té un origen medieval i es continua fent, tot i que ara el protagonisme principal ja no el té el bestiar, sinó els artesans pirinencs.

Seguint al Pirineu, saltem tres comarques cap a l’est i serem a la Garrotxa, on Joan Amades va recollir a Beuda i a Tortellà algunes creences sobre éssers mitològics relacionats amb la neu, un d’ells vinculat amb sant Andreu. Diu el Costumari Català:

“Per la Garrotxa, parlen d’un personatge anomenat el Pare de la Neu, que és el qui regeix i governa la neu i les nevades. Aquest personatge es diu Andreu, i cada any, el dia de la seva festa, el 30 de novembre, fa un festí grandiós amb milers de convidats. En aquest àpat excepcional no es menja altra carn que la d’oca. Com que és tan fastuós i tan gran, els cocs [cuiners] del personatge preparen les viandes des d’uns dies abans; es passen dies i dies plomant oques i més oques i tiren les plomes daltabaix, les quals cauen a la terra en forma de borrallons de neu, si bé, de fet, són plomes d’oca. Per això, dies abans d’avui, gairebé cada any sol nevar a discreció, en relació amb la importància de l’àpat. Així explica el poble les grans nevades dels voltants d’avui.”

També ens diu el Costumari Català, que aquest dia també és el del venerable Gabriel Macià. 

I qui era aquest senyor i què és això de venerable? Doncs aquest bon home, nascut a Canet el 30 de novembre de 1604, frare caputxí de vida virtuosa, es veu que de tant en tant tenia èxtasis místics amb visions celestials. La gent creia que tenia el do de la profecia, és a dir, que era capaç de predir el futur, i que havia fet curacions miraculoses en diversos pobles de la comarca i, per això, l’Església li va concedir el títol de venerable, que ve a ser com un sant, però de tercera categoria.

I és que en això dels sants n’hi ha quatre, de categories:

4ª. A la persona que va viure en santedat o va practicar heroicament les virtuts cristianes se’l declara Servent de Déu.

3ª. Si, a més, se’l suposa autor d’algun prodigi, com en aquest cas les curacions, és ascendit a venerable.

2ª. Si es demostra que ha fet un miracle, passa a la segona categoria, un beat.

1ª. I si ha fet més d’un miracle, llavors ja puja a la primera divisió i és proclamat sant.

Venerables lectors, guardeu-vos del fred de sant Andreu, patró d’Escòcia, que avui celebra la seva diada nacional.