21 de març de 2021

I si fem un inventari de roderes?

No és cap novetat que la LLEI DE REGULACIÓ DE L'ACCÉS MOTORITZAT AL MEDI NATURAL de 1995 no s'ha aplicat mai, tret de comptades excepcions de cara a la galeria. A l'art. 6 hi diu que la circulació motoritzada ha d'anar per vies d'amplada igual o superior als 4 metres. Com que no s'ha aplicat mai, per als trialeros és com si no existís, i a més s'atorguen el mèrit de conservar els camins. Guaiteu com es conserven aquests de Collsabadell, al Corredor, en terme municipal de Llinars del Vallès. Passar-hi a peu no és gens fàcil, i arriba un moment que ni ells no hi poden passar. Llavors s'obren pas per una altra banda fins que la rodera s'hagi enfondit tant que n'hagin d'obrir un altre.

La mateixa llei, a l'art. 11, diu: "Els consells comarcals, d'acord amb els municipis afectats, han d'elaborar un inventari dels camins i de les pistes que hi ha en els termes municipals de llurs comarques".

Fa tres setmanes proposava fer un inventari de camins col·laboratiu. Fins ara, només tres persones ens hi hem posat i hem marcat camins tradicionals dels municipis de Calella, Pineda, Palafolls i Tordera. Si no tenim més col·laboradors, no podrem fer gaire més. Vet aquí el mapa que hem fet fins ara.

En la mateixa línia, potser si a cada municipi féssim un INVENTARI DE RODERES amb la geolocalització de cada imatge i ho presentéssim als ajuntaments corresponents, se sentirien pressionats per fer-hi alguna cosa. Més encara si això ho féssim plegats a una bona colla de pobles.

Ni les Administracions responsables fan res ni fins ara els caminants hem fet prou. Si als qui ens preocupa aquesta degradació només rondinem i no passem d'aquí, no esperem que les Administracions facin complir les lleis. 




















1 de març de 2021

Collem els ajuntaments i fem camí

 Sobre la nova resposta de la Diputació

Roderes en un antic camí de carro prop de l'Illa, al Corredor

Hem rebut resposta a l’escrit enviat a Diputació on rebatíem l’informe dels tècnics responsables de l’acció sobre els camins tradicionals del centre d’Hortsavinyà. Agraïm l’esforç per explicar-se, el to constructiu i que qui ho ha redactat ha anat a fer comprovacions sobre el terreny, però l’argumentació exposada no ens desdiu del que hem denunciat des del novembre.

Les accions sobre el camí del Puig i de les Costes, podem admetre que són interpretables, però en la que es va fer al camí del Collet del Vent al forn de Mascaró hi ha fets objectius que vulneren clarament la normativa del Parc. Finalment, han hagut de reconèixer allò que denunciàvem, que el pendent és superior al que marca l’art. 37, però ho justifiquen així:

“Pel que fa als pendents, que en algun tram són importants, cal aclarir que els topalls que estableix el Pla Especial (PE) són d’aplicació en els nous camins de desembosc. Quan un camí preexistent s’ha d’adaptar per tal de poder fer treballs forestals o altres activitats, el pendent segueix essent el que tenia el vial, i no ve condicionat per la normativa.”

No sabem en què es basen per sostenir aquesta argumentació. En primer lloc, la normativa ha de contemplar les excepcions a la pròpia normativa. Afirmar que “no ve condicionat per la normativa” és com dir que quan ens sembli farem el que ens sembli, principi que sembla ser marca de la casa.

En segon lloc, és molt discutible que pugui ser considerat un camí preexistent que només s’ha adaptat, quan s’ha convertit un camí de bast en un pas de camions. Això és obrir una pista nova, no pas adaptar un camí existent.

I en tercer lloc, tant és si el considerem un camí preexistent o nou, si cerquem en l’articulat del Pla Especial, el mateix art. 37 ho deixa ben clar: “Aquests criteris operen com a bàsics per a les vies de nova construcció o per la reparació de les existents.” Per tant, la normativa és diàfana i el raonament emprat per justificar el pendent il·legal se l’han tret de la màniga perquè no hi ha justificació possible.

No és pas la primera vegada que ho fan. Quan el 1999 vam denunciar que en la remodelació de l’Hostal Vell per convertir-lo en Centre d’Informació del Parc, s’havien infringit els articles 40, 46, 47 i 68 del Pla Especial, se’m va arribar a justificar-ho dient-me que la Diputació no estava obligada a aplicar la seva pròpia normativa en els seus equipaments, quan l’art. 40 diu:

“Xarxa bàsica d’equipaments, apt. 3: «Seran d’obligat compliment les limitacions a l’edificació i condicions arquitectòniques que s’estableixen amb caràcter general per a totes les edificacions situades en l’àmbit del present Pla especial.» No diu enlloc que les de Diputació n’estan exemptes.

Tampoc entenem la reiterada negació sobre la propietat d’aquell indret: “Aquest camí transcorre per una finca privada”, “camí efectuat a l’any 2016 per fer un aprofitament de llenyes per part de la propietat.” És possible que Diputació no sàpiga que aquell tros de bosc que es va tallar és seu? I llavors, qui va cobrar la llenya tallada? Quins tractes es van fer i amb qui? De debò que no m’ho puc creure!

Com ho tenim als ajuntaments

És lamentable que aquells que als ajuntaments de Calella, Pineda i Tordera van votar contra les mocions, s’emparessin acríticament en uns informes de la Diputació amb tan poca solvència. De moment, i fins on hem pogut saber, sobre llur obligació legal de fer un inventari de camins, tenim que:

Malgrat: l’únic que té l’inventari fet.

Calella: el govern municipal té l’obligació de fer l’inventari, en compliment de l’acord del Ple del 17/12/2020, i sembla ser que estan posant fil a l'agulla.

Pineda: el grup socialista va tombar la moció, però al cap d’uns dies l’ajuntament comunicava a Ràdio Pineda que encarregarien un inventari de camins.

Tordera: primer l’ajuntament va negar que tinguessin fet cap inventari, però després el regidor de Camins va dir a Ràdio Tordera que hi havia un esborrany fet. És material secret? Entenem que si s’ha pagat amb diner públic, els veïns interessats tenen dret a consultar-lo.

Ens agradaria saber quin és el capteniment dels ajuntaments de Santa Susanna, Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle, Canet, els dos Arenys i els de la banda interior, però no en tenim cap informació.

I ara, què fem?

La nostra voluntat ha estat sempre constructiva. Denunciem allò que s’ha fet malament per intentar que no es repeteixi i treballem en propostes que s’han reflectit en les mocions als ajuntaments i que presentarem on calgui. Agraïm que des de Diputació se’n convidi a fer-ho:

“Sapigueu que en aquests moments està en tràmit a la Generalitat de Catalunya la modificació del límits de l’àmbit de l’espai protegit. Una vegada assolida l’ampliació, es preveu continuar amb els treballs, ja iniciats, d’actualització i adaptació del planejament i la normativa al context social, econòmic i legislatiu actual. 

[…] Aquesta serà una oportunitat per refer els aspectes millorables de la normativa, com ara el tractament de la xarxa viària i dels senders excursionistes. La seva proposta de requalificar camins i incorporar mesures de protecció dels camins antics o d’aquells que es consideren d’alt valor patrimonial es podrà tenir en compte quan es faci aquesta modificació del PE.

[…]Finalment, reiterem el nostre compromís de vetllar per la conservació del patrimoni cultural, del qual en formen part senders i camins tradicionals, i d’impulsar mesures per avançar en llur protecció.”

Davant del desinterès i l’incompliment generalitzat dels ajuntaments de fer l’inventari, proposo avançar feina i anar-lo fent els interessats. No tindrà valor legal, però serà un punt de partida que aplegarà valuosa informació, amb la que podrem pressionar els ajuntaments i presentar propostes al Parc. Hem de ser capaços de plasmar en un mapa tots els camins antics d’ús públic que tinguin interès per als caminants, sobretot els que es mantenen en l’estat original de corriols, camins de bast o de carro, i no han estat transformats en pistes de trànsit rodat, siguin trams curts o llargs. Si voleu col·laborar, feu-m’ho saber i en parlem.

De moment, a la proposta de cinc camins tradicionals que ja vam comentar en anteriors entrades, gràcies al col·laborador Joan Ferrer de Calella i al de Sant Genís de Palafolls Xavier Salicrú, hi estem afegint camins dels termes de Calella, Pineda i Palafolls. És un mapa en construcció, segur que hi trobeu imprecisions que anirem corregint, ampliant i millorant. A veure si entre tots plegats fem una bona feina col·laborativa i tenim material  per presentar propostes de protecció ben fonamentades.

24 de febrer de 2021

O pistes de desembosc o com es treu la fusta

La reobertura de pistes de desembosc al bagueny del Puig de sant Andreu, ben a prop dels Tres Termes (Hortsavinyà, Sant Cebrià, Pineda) ha aixecat l'alarma entre els caminants, la imatge de la maquinària pesant ha corregut per les xarxes i ha encès els ànims, però aquest cas és molt diferent d’allò que va fer la Diputació, amb camins dins les seves finques.

El camí de Tres Termes al Puig de la Torre, al mapa Alpina de 1949

Aquí no s’ha malmès cap camí tradicional, actualment podia semblar que era un corriol, perquè feia molts anys que no s’emprava per a trànsit rodat i es va anar emboscant, però és una pista ja existent de força dècades enrere. Cert que hi hagué un camí antic –ja el trobem en mapes del 1915- que anava dels Tres Termes al Puig de la Torre, però ja fa molts anys que es va eixamplar i havia perdut les característiques d’un camí de bast.

A una Administració pública li podem demanar que preservi un bosc madur que està fent un bon servei per a activitats pedagògiques, com passava als del centre d’Hortsavinyà, però en aquest cas es tracta d’una finca privada, on el propietari té tot el dret a fer una gestió forestal responsable i a treure un rendiment econòmic, que en els temps que corren sol ser força escàs.

Cal tenir present que, a Catalunya, més del 70% dels boscos són de propietat privada, i si bé per una finca privada hi pot passar un camí públic sobre el qual el propietari no hi tingui cap dret, no és veritat que el bosc és de tots. Sí que ho és que des de sempre s’hi han fet uns usos comunals, que Marc August Muntanya explica molt bé en aquest article que us recomano llegir

Penso que, més enllà del cas concret de la pista dels Tres Termes, seria bo que rumiem una mica sobre les pistes de desembosc en general, sembla inevitable que hi siguin. Tret de casos concrets de boscos molt madurs i consolidats, en un bosc sense gestió és molt més difícil aturar un incendi que en un de gestionat. Com es pot treure la fusta sense un camió que la reculli? Fins a mitjan segle XX, al Montnegre es feia per arrossegament amb matxos o cavalls molt valents que estiraven els troncs amb cadenes fins al punt del desembosc, on es carregava amb carros i, més endavant, amb camions. 

Jo he vist treure verns i polles arrastrant-les amb un matxo fins al Salt, allà estimbar-les avall, i a sota ja hi arribaven els carros. El matxo ho arrastrava amb unes cadenes, i l’home a darrera amb una destral grossa clavada, guiava el tronc, perquè si no s’hauria enganxat. [Quimeta Pignatelli, Hortsavinyà]

Els últims anys que vaig tenir el cavall, m’havia dedicat molt als arbres que taiaven de vorada, amb el cavall arrossegar els arbres de la riera cap a la carretera on els pogués carregar el camió. Ho havia fet molt amb un cavall que tenia que era molt bo per arrossegar. 

Posaves dos tirants, un a cada cantó del collar del cavall. En aquí posaves un pal, hi enganxaves els dos tirants i llavors en aquí al mig una cadena de metro o aixís que hi enganxaves el tronc i el cavall ja tirava. S’enganxava per allà mig tot lo que vulguis, encara jo tenia un cavall que ho havia après perquè ho vam fer-ho bastant, que ho sabia fer molt bé, que un cop ja tenia un corriol no el vies d’agafar de davant, i jo darrere, si s’enganxava el desenganxava. Perquè si el cavall has d’anar portant-lo a davant, ja no pots fer feina a darrere. Però aquest, un cop havíem obert camí, ell sol ja tirava. Hi havien puestos molt dolents per dintre les rieres, amb els rocs, i eren feines que no ho podia fer ningú més. Fins que varen sortir els camions que portaven grua, perquè abans s’havien de carregar els camions a mà. [Josep Mª Pera, traginer de Sant Iscle]

També hi és en un mapa de 1915


A Osona, encara havia vist l’arrossegament a la dècada del 1980. Des de les Administracions s'accepta que les pistes de desembosc són necessàries per tal que els propietaris forestals puguin dur a terme una explotació racional dels seus boscos, però no es poden ignorar les conseqüències: increment de l'erosió -més forta com més pendent- i nova via per a motos i quads. A més, la majoria de pistes de desembosc s'empren durant una temporada i després queden en desús durant dècades; en ser amples el sol hi toca de ple i s'hi va fent un sotabosc espès altament inflamable. Això i els profunds xaragalls de l'erosió natural o de les motos, faran impossible l'accés als camions de bombers en cas d'incendi, cal remarcar-ho perquè de vegades es vol justificar la utilitat de les pistes amb l'argument de l'extinció d'incendis, però poques pistes de desembosc es mantindran per a aquesta utilitat.

Toni Barata, president de la cooperativa de propietaris forestals Agroforestal Vallesana, explica a la revista Vallesos: “Nosaltres ens acostem a la zona on s’està tallant amb camins i arrosseguem els troncs com podem, en fem piles i hi fem anar un camió perquè ho reculli”. Lamento no poder donar-ne més detalls, atès que el sr. Barata no concreta més a l’entrevista, però se’n desprèn que obren el mínim de pistes possible i seria una opció a explorar per evitar-ne una més gran proliferació.

El tema dels camins i pistes de muntanya és d’una gran complexitat, ben segur que en seguirem parlant.