La madame que ens hostatja al rovell de l’ou, a dos minuts del Castellet, ens diu que la ciutat era plena de llaços grocs fins que una nit els van treure un grup de gent vestits amb granotes blanques i la cara tapada. Em sorprèn que els tabernícoles arribin fins aquí i em pregunto si ho han fet lepenistes conxorxats amb ells o un destacament de Sant Climent Sescebes. La senyora també està molt descontenta que els hagin imposat la denominació d’Occitanie, no per res contra els occitans, senzillament perquè aquí són catalans. I jo, que vinc del sud, em sorprenc d’aquesta ferma identificació catalana expressada per una madame, que com tants altres, no sap un borrall de català.
El 1981 vaig viure uns mesos prop de Perpinyà. Llavors tot just s'iniciava Ràdio Arrels, la Bressola caminava amb passos insegurs i les expressions públiques de catalanitat eren cosa de quatre gats. Ara la USAP té com a himne L’estaca i són fiers d’être catalans, els Dragons Catalans canten els Segadors, i la Bressola, amb vuit centre educatius, no pot admetre totes les demandes de matriculació perquè, em diu una perpinyanesa, l’estat francès els escanya econòmicament tant com pot. També em remarca que molts dels pares dels alumnes no parlen català, però estan convençuts de la utilitat que els seus fills sí que el sàpiguen.
A les mostres de les 155 fotos m’expliquen que els mitjans de comunicació francesos silencien tota la nostra lluita per la República catalana, també la premsa local, que amaga aquestes exposicions de les 55 urnes i les diverses de fotos del que està passant a la Catalunya del Sud. És un divendres a la tarda i a tots els llocs que visitem no para d’entrar i sortir gent, especialment a les urnes, on en sortir ens creuem amb un nombrós grup escolar que acaba d’entrar. Deuen ser de la Bressola?
Dissabte, visites comentades en francès al Castellet i la Llotja, amb dos guies extraordinaris. Tot i haver llegit llibres sobre els Angelets de la Terra, la guerra de la Sal o el Tractat dels Pirineus, n’aprenc molt d’aquests senyors, sobretot de com n’és de present el passat, la lluita per la catalanitat i el patiment dels nostres compatriotes —guerres, tortures, execucions— en les seves lluites de fa segles contra l’invasor francès.
Abans de tornar cap al sud, encara tenim una actuació d’una dotzena de sacaires reivindicant el catalaníssim sac de gemecs. Porta la veu cantant Jean Louis Perez, qui ens ha fet de guia a la Llotja, un pied noir de pare manyo i mare italiana, convertit a la catalanitat tot i que el català no l’entengui massa. Acaben el concert amb l’Estaca, que al meu costat canta un senyor de bigoti dalinià que em sembla que, tret de la lletra de la cançó, poca cosa més deu dir en català. I mentrestant se m’acosta un home per preguntar-me on he comprat el llaç groc que porto a la camisa. Vingut del nord de França, de Rouen, pel Visa pour l’image, no en sap res de les exposicions sobre el conflicte català, i com que no sabem on pot trobar un llaç, li dono el meu, perquè la Cris ja havia donat el seu aquest matí a una senyora que li havia preguntat el mateix. S’emociona i ens diu que és inconcebible que hi hagi presos polítics a l’Europa del segle XXI. Tot això el mateix dia que al grup de whatsapp que la Cris comparteix amb amics catalans i escocesos que va conèixer aquest estiu a Edimburg —els escocesos han baixat a Barcelona perquè no s’han volgut perdre la Diada— veu missatges d’en Gerry, que li està donant voltes a posar un bar català a la capital escocesa, que ha descobert que allà hi ha una associació d’amics de Catalunya i que hi vol contactar per anar a classes de català. Els governs europeus callen, però cada vegada tenim més ciutadans europeus al nostre favor, demòcrates a qui hem fet el favor de destapar les vergonyes, no només d’Espanya, sinó també d’Europa.
Porta de la presó, al Castellet, amb antigues inscripcions dels presos |