2 de desembre del 2011

Els balls i les bruixes d'Hortsavinyà


Hortsavinyà

Hortsavinyà 50 anys enrere












Hortsavinyà és un dels dos pobles situat a les parts altes de la serra del Montnegre —l’altra és Montnegre, del que n’hem parlat en l’anterior article.
Can Borra, quan era l'Hostal Nuebo
Els seus aires sans eren recomanats com a remei per millorar les malalties respiratòries i això va fer que hi proliferessin hostals i masies que oferien habitacions per a estades familiars força abans que d’això se’n digués turisme rural. A mitjan segle xx n’hi havia tres, l’Hostal Vell, el de la Glòria (can Pica) i el Nou (can Borra). Els dos primers, a més, competien per veure qui feia els balls més lluïts.
Aquests balls eren molt concorreguts, se’n feien cada diumenge amb manubri i per les festes assenyalades amb músics, i hi pujava força gent d’altres pobles.
Pujaven de Calella, de Tordera, de Vallmanya, molta gent per les festes. La de sant Llop era el primer de setembre [festa major], santa Eulàlia el 10 de desembre, i el Roser, la festa de l’Erola, el dilluns de la segona pasqua. Per l’Erola portaven la marededéu a l’iclésia, feien missa i anaven en professó cantant el rosari i portant la marededéu fins l’Erola. Els goigs es cantaven un cop eren a l’ermita. Santa Eulàlia era la festa petita, amb ball de tarda i nit, però llogaven un acordeonista, i per l’Erola també. [Ramon Rabionet, en Serra]
Orquestra Jadris a can Pica. Dècada 1950

Després de perdre’s, la festa de Santa Eulàlia es torna a celebrar cada 8 de desembre des del 1998, gràcies a les actuacions que ofereix la Diputació, amb un espectacle especialment adreçat als alumnes de l’escola d’Hortsavinyà i a tot el públic infantil i, per seguir amb la tradició, un ball com els que es feien temps ha. Enguany tindrem la Sonsoni, vinguts de la Cerdanya amb violí i acordió. Veure’ls i sentir-los enmig de la muntanya és un viatge al túnel del temps, no només pels instruments. I és que Pep Lisandra, llarg i prim, mostatxo i barba grisa i un aire descuidat, és la viva imatge de l’acordeonista imaginari que corria de poble en poble pel Pirineu de fa cent anys.

L’acompanya Elies Porter, nét d’un vell conegut dels qui freqüentàvem el cine fòrum dels anys 70, l’inoblidable Miquel Porter, que també corria de poble en poble per il·lustrar-nos en l’art del cinema i divertir-nos amb els seus esmolats comentaris.
Taula de les Bruixes
Per acabar-ho d’arrodonir, aprofitaré per visitar, ben a prop d’allà, el testimoni més antic que sabem de poblament al Montnegre, la Taula de les Bruixes, amb uns senzills gravats que, segons els arqueòlegs, són de fa uns 4.000 anys. Si algú s’hi vol afegir, que m’escrigui un correu i quedarem d’acord.
Bona setmana i bona ballada el dijous 8!


16 de novembre del 2011

Tirant lo Blanc al castell de Montnegre

El centre del poble de Montnegre

De la dotzena de pobles que s’escampen per la serra del Montnegre, només dos tenen el seu centre fora de les valls: Hortsavinyà i Montnegre. D’aquest, ara molta gent en diu Sant Martí; el sant és el patró de l’església, i per això la festa major del poble se celebrarà aquest diumenge 20 de novembre, tot i que el dia del sant és l’11, però no es vol fer coincidir amb les festes de Sant Celoni.
El poble de Montnegre ha donat nom a la serra o a l’inrevés? La mateixa pregunta la podríem fer al Montseny, on un dels pobles i la serra comparteixen el mateix topònim. El que sabem del cert és que Montnegre apareix documentat per primera vegada el 21 de setembre de l’any 998, al costat d’altres pobles de la serra com Vallgorguina, Olzinelles i Vilardell.
Montnegre. Foto: Joan Barangó, 28.01.1934

Actualment, al nucli hi ha l’església i la rectoria i, poc més amunt, ca l’Auladell, l’Escaleta i l’Hostal. Una plaça gairebé closa uneix aquestes tres construccions, però en arribar-hi no ens adonem que el primer que trobem, un turonet a la dreta, és en realitat el que resta del castell de Montnegre. La fortalesa fou adquirida per Ponç de Gualba al rei Pere el Gran el 23 d’abril de 1274, quan es constituí la baronia de Montnegre, que a més d’aquest poble, incloïa els de Fuirosos, la Batllòria i Gualba. La baronia perdurà fins al 1812, quan es transformà en el municipi del mateix nom, però sense Gualba. Finalment, al 1927, fou agregat a Sant Celoni.
Mapa de 1854
Que en resti tan poca cosa del castell no és atribuïble, únicament, al pas del temps.  A l’inventari de bens del baró de Rocafort, datat al 1854, hi consta una finca anomenada la Torre —el que encara quedava de l’antic castell—, al terme de Montnegre. Al mapa oficial del 1856 hi apareix al costat mateix d’on posteriorment es construí l’Hostal que, de ben segur, s’edificà aprofitant-ne les pedres que tenien allà mateix.

Ruïnes del castell de Montnegre
La destrucció del castell, però, comença molt abans, al 1484, durant la Segona Guerra Remença, en què fou ocupat pels pagesos revoltats comanats pel seu cabdill Pere Joan Sala, que pocs mesos després, derrotat, morí esquarterat a Llerona.
Tot i el mal estat de la fortalesa, el seu propietari, Martí de Gualba, que morí al 1490, l’esmenta al seu testament quan demana que l’hereu guardi els seus llibres “en lo castell de Muntnegre situat en lo principat de Cathalunya”. Aquest adinerat noble vivia des del seu casament a la ciutat de València. La família, des de feia segles, es dedicava al prestamisme amb notable èxit. De fet, hom creu que la propietat del castell havia passat a les seves mans a causa d’un deute del mateix rei.
A València, Martí de Gualba deixava diners sovint a un cavaller aventurer i bel·licós, que per la seva vida atzarosa sempre anava escurat de butxaques. Al 1464 empenyorà un extens manuscrit propi a canvi de 100 rals. Quan, al cap d’uns mesos, l’autor morí, els seus familiars intentaren recuperar-lo inútilment, tot i que és ben probable que el prestamista no fos conscient de l’enorme valor d’aquell manuscrit, considerat des de fa segles com una de les grans obres de la literatura catalana i universal: Tirant lo Blanc. Joanot Martorell havia deixat l’obra gairebé acabada, però Martí de Gualba no en tenia prou amb els beneficis que en trauria de la seva edició, també volia part de la glòria i afegí alguns capítols.

Església de Montnegre
Per als experts no ha estat massa difícil discernir quina part cal atribuir al senyor de Montnegre. Si l’obra, a diferència dels relats de cavalleries d’aquell moment que feren perdre el seny al Quixot, es caracteritza per uns herois molt humans, intrèpids però limitats, i defuig l’excés de fantasia, dos capítols trenquen clarament aquesta línia, amb l’aparició del rei Artús i la fada Morgana, i l’enfrontament del cavaller Espèrcius amb un drac. Es té per ben segur que l’autoria d’aquests fragments i alguns més és de Martí de Gualba que, així, assolí una glòria inesperada com a coautor d’una obra mestra.
El que no obtingué, en canvi, fou ni un ral dels beneficis de l’edició, ja que morí el 27 d’abril de 1490 i el llibre sortí publicat el 20 de novembre del mateix any. Al testament que feu un mes abans de morir, en l’inventari hi consta “un pergamí apellat lo tiran. Item n’i ha hun altre tot acabat lo qual tenen per original los estampadors e per lo qual ne tenen a donar XII bolums com sien stampats”. Hem de suposar, per tant, que en compliment de les seves darreres voluntats, el manuscrit del Tirant lo Blanc i dotze volums de la primera edició estigueren durant un temps indeterminat al castell de Montnegre, o qui sap si l’hereu preferí guardar-los a la casa acabada de fer al carrer Major de la Batllòria, actualment encara dempeus.
Interior de l'església de Montnegre
Per tant, si aquest diumenge pugeu a la festa de Montnegre, mentre preneu el vermut entre els gegants de la Batllòria i la música del grup Riu, recordeu que esteu a pocs metres del castell que acollí els primers exemplars de l’obra més universal de la literatura catalana, publicada el mateix dia de tot just farà 521 anys.

Si en voleu saber més, podeu consultar el magnífic treball de Josep Moran i Ocerinjauregui: La família Gualba i el Tirant lo Blanc.


28 d’octubre del 2011

El Montnegre i les Gavarres


Boques del forn de rajoleria de can Frigola

Per a la gent del Vallès i del Maresme, el Montnegre són les muntanyes que, de Collsacreu a Tordera, queden delimitades per les planes de la Tordera i de la costa. Per als gironins i empordanesos, en canvi, Montnegre és un turó i un poble del massís de les Gavarres.
Les dues serres, Montnegre i Gavarres, encara que cadascuna amb les seves singularitats, tenen una extensió, unes alçades i uns paisatges similars. Ambdues han tenyit el seu cel, durant segles, amb el fum de les carboneres, dels forns de calç i de les rajoleries de muntanya.
Tantes similituds havien de generar, per força, rivalitats, però en aquest cas no eren entre humans sinó entre els banyarriquers i altres espècies d’escarabats que fan malbé el suro. Explica Joan Amades que cada set anys s’aplegaven al Montnegre totes aquestes bestioles dividides en dos bàndols, el de la Selva i el de les Gavarres, entaulant una guerra a mort, tant a mort que només en sobrevivia un, gràcies al qual l’espècie es tornava a reproduir. Segons si el vencedor era selvatà o gavarrenc, durant els set anys següents es corcaven més els suros d’un indret o de l’altre, però gràcies a aquesta guerra intermitent, la població banyarriquera es mantenia controlada i no arrasava totes les sureres.

Interior del forn just abans d'iniciar la cuita

Ja fa anys que el fum de les carboneres ha tornat a les Gavarres. Cada any se’n fa una a Sant Climent de Peralta i una altra a Juià, on s’apleguen antics carboners i gent més jove que vetlla perquè no es perdi l’ofici. Per sort, en altres llocs del país també se’n fan, com a Cànoves. Però a Sant Climent de Peralta també hi podem veure una antiga activitat que no veurem enlloc més, que jo sàpiga. Cada dos anys es du a terme una cuita en un forn de rajoleria de muntanya, el de can Frigola, del mateix tipus que trobem enmig dels boscos del Montnegre —a Sant Genís, Hortsavinyà, Olzinelles o Vallgorguina. Enguany desenfornaran el 6 de novembre el que hi acaben de coure: algunes peces artístiques de mida gran i dues mil rajoles, fetes a mà allà mateix, que es destinaran a la restauració del paviment de l'església romànica de Sant Cebrià dels Alls. És una oportunitat única de veure com havien funcionat aquests vells forns i tot un espectacle on impressiona el color del foc dins la foganya, d’un roig encès quan supera els 1.000ºC en les darreres hores del procés, i el soroll que fa, un batec sorgit de l’interior, qui sap si del cor de les divinitats del foc o dels dimonis que campen dins d’aquell infern que entreveiem més enllà de les boques del forn.

Forn de rajoleria de ca l'Agustí, a Olzinelles

Cal felicitar la gent de les Gavarres que cada any fica el coll per oferir-nos aquestes activitats, i cal felicitar-los també perquè la Generalitat els va aprovar aquest estiu declarar com a Bé Cultural d’Interès Nacional una Zona d’Interès Etnològic composta de 10 elements del massís: tres molins fariners, la rajoleria on es fa la cuita, un forn de calç, pous de glaç, una font, dues mines i un sistema de canalitzacions d’aigua.
Les iniciatives de les Gavarres ens mostren un camí a seguir per revalorar i divulgar el ric patrimoni del Montnegre.

Cuita a la rajoleria Marc de Regencos


3 d’octubre del 2011

El 6 d'octubre i Pere Coromines


Sant Cebrià de Vallalta no va tenir nucli urbà fins ben entrat el segle XX, tot i que a la falda del turó que presideix l’església s’hi agrupaven unes quantes masies. Amunt, per ponent, el terme s’enfila fins al turó d’Alomar (711 m.) per la serra d’en Xiquers i, a llevant, per la serra Cavallera arribaríem a Grimola (669 m.). Les masies que hi ha al sot entre les dues serres, són les del Veral de Vallfogona, i les que es troben enlairades en les vessants i carenes de la serra Cavallera són les del Veral de Muntanya. Can Montsant de la Rocosa n’era una, i de les més importants.

Roques al turó de l'Alomar

Aquelles velles i grans masies de parets centenàries eren molt més que una casa on viure i una unitat de producció. Pere Coromines ho descrivia així, referint-se a can Montsant de la Rocosa, una masia de Sant Cebrià de Vallalta enrunada des de fa més d’un segle:
Una casa pairal és com ara un temple on sojornen els barroers esperits familiars, que els antics anomenaven déus, perquè no tenien punt a escalonar les categories jeràrquiques tan definitivament fixades avui pel catolicisme. Aquests esperits gelosos i conservadors omplen talment la casa que no deixen entre els murs d’ella cap espai lliure, d’on ve que se la podria considerar com un sòlid de parets, sostres, esperits, mobles i escales. Quan entres a la casa pairal no hi entres com qui entra en un espai buit i clos, sinó que materialment l’esbotzes, i mentre hi ets quedes, com l’ànec fet a la popota voltat de gelatina, oprimit per una mena de substància espiritual que a cada casa és diferent, i que t’entela els sentits i t’embolca el cor fins que pots tornar a l’aire lliure.  [Piles i súties]
Aquest text pertany a “Tomàs de Bajalta”, una trilogia composta dels volums Silèn, Pigmalió i Prometeu. Pel que em va explicar el seu fill Joan Coromines, al 1917 va pujar a la festa major d’Hortsavinyà amb el seu pare, afegint-se a la tradicional romeria que gairebé tot Sant Pol feia cada diada de sant Llop, l’u de setembre.
En baixar, Pere ho va fer dalt d’un matxo de l’amo de cal Correu, masia de Sant Cebrià que encara conserva el nom a causa d’aquest personatge. De camí cap a la casa d’estiueig que la família tenia a Sant Pol, li va contar moltes anècdotes de Francesc Savalls —el mític cap militar dels carlins— que havia conegut molt bé perquè ell n’havia estat el seu correu durant la guerra. Pere Coromines s’inspirà en aquest home i en les seves pròpies vivències per crear Tomàs de Bajalta, un suposat hereu de can Montsant, que de carlí convençut evoluciona amb el pas dels anys cap a l’anarquisme. Sobretot al primer volum, hi ha moltes referències a diversos indrets del Montnegre, com la festa major d’Hortsavinyà, el monestir de Roca-rossa o l’ermita i la font de Santa Maria.

Can Montsant de la Rocosa

Pere Coromines fou un polític cabdal a Catalunya des de finals del XIX fins la derrota del 39. De jove es relacionà amb sectors d’esquerres, catalanistes i anarquistes, fet que provocà una petició de condemna a mort per la falsa acusació d’haver participat en un atemptat, que acabà en presó, exili i, finalment, amnistia al 1901.
Anys més tard, encapçalà l’ala liberal de la Unió Federal Nacionalista Republicana, en la que Francesc Layret liderava l’ala més obrerista. Cercant un enfortiment de l’esquerra per fer front a l’ascendent Lliga Regionalista, al 1914 formaren coalició amb els lerrouxistes, en virtut del pacte de Sant Gervasi, signat per una esquerra amb projecte nacional català i una altra amb projecte nacional espanyol, que ens recorda el més recent pacte del Tinell de 2003. En ambdós casos, en comptes de sumar vots, l’electorat se’n distancià i els resultats per a l’esquerra foren desastrosos.
Després del fracàs, Pere Coromines es retirà del primer pla de la política fins gairebé vint anys més tard, quan reaparegué amb força com a conseller de Justícia amb Francesc Macià, defensant amb brillantor un molt ambiciós i controvertit projecte d’aquell govern, la Llei de Contractes de Conreu.

Pere Coromines (a l'esquerra) amb Lluís Companys i Martí Barrera

Defensada pel conseller Pere Coromines, volia acabar amb la precarietat dels contractes i potenciar l’empresa familiar agrària i el ple rendiment del potencial del camp català.
Ni el propietari ni el pagès podran conservar més terra que la que puguin treballar ell i els seus. Així el qui usi jornalers per a més de la quarta part de la feina, perdrà el dret a retenir-ne el govern.
De fet es restableix el sistema de tornajornals i s’aboleix l’esclavitud als camps. A Catalunya la terra serà governada per dues-centes mil famílies pageses, que ho faran sense la intromissió dels propietaris, amb el treball directe d’elles mateixes.
[…] La terra és limitada, i cada país es veu obligat a fer produir a la seva terra tot allò que n’ha d’esperar el seu sistema econòmic. Cada poble té, per aquesta raó, un dret sobre la terra, que és superior al dret del propietari, perquè li és més indispensable per a la seva existència econòmica. El propietari podria viure sense la seva terra; el poble, no.
[…] L’ordenació d’aquest dret del poble, superior al dret del propietari, és la base del nostre benestar.
Impulsada per les esquerres, molts propietaris rurals van considerar que l’oposició de la Lliga no era prou ferma, circumstància que aprofità la coalició de dretes espanyola CEDA per desembarcar a Catalunya, on no tenien cap diputat al Parlament. Ho feren creant un nou partit, Acción Popular Catalana. [Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat]
Francesc Cambó presentà un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garantías Constitucionales, que tombà la Llei, però la resposta del Parlament català fou tornar-la a votar íntegrament. El destí encarava de nou Coromines amb Lerroux, quan aquest esdevingué president del govern espanyol. Dos dies després del nomenament, el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys, veient com el poder espanyol anul·la les decisions del Parlament, proclama l’Estat català. El conflicte entre la sobirania catalana i l’espanyola, com de costum, acabà ventilant-se amb la força militar i enviant a presidi tot el govern català.


24 de setembre del 2011

La Plataforma: 10 anys pencant


Forn de calç de can Marquès


Una de les entrades al Parc Montnegre-Corredor més properes a l’entorn urbà és la de Sant Pere de Riu, poble agregat a Tordera des de 1930, però al que s’arriba més fàcilment des de Pineda, per la pista que puja sempre al costat de la riera.
La vall de Rials o vall de la riera de Pineda s’ha mantingut miraculosament al marge de la febre constructora. Els especuladors que l’han assetjat han topat amb l’assenyada —però ferotge i infatigable— defensa dels braus lluitadors de la Plataforma Salvem la Vall de la Riera, que han proclamat als quatre vents el valor que conserva com a espai agrícola, històric i paisatgístic.
Molí fariner de can Marquès

Els amics de la Plataforma són poc donats a celebracions, conscients que els perills de degradació d’aquell territori mai no s’esvaeixen del tot. És ben cert que els defensors del medi ambient no podem badar ni un moment, però motius per celebrar grans victòries no n’han mancat, i la primera és que l’expansió urbanística en aquells anys d’eufòria no va gosar assaltar la vall. Molt valuosa fou també la victòria de salvar una riera per la que hi volien fer passar les canonades de la depuradora de l’Alt Maresme, fet que n’hagués comportat la total destrucció en aquell tram.
Des dels inicis, la Plataforma va fer projectes engrescadors, capaços de generar riquesa i benestar a tota la població si les Administracions corresponents els haguessin considerat seriosament. Ja al 2002, la seva Proposta Alternativa per a la Vall obtingué un important premi d’àmbit estatal i una remuneració de 3.000 € que serví per capitalitzar l’entitat i passar del dit al fet. Hauríem de recular fins al miracle de la multiplicació dels peixos i dels pans per trobar un altre cas en el que tan poc hagi donat tant de rendiment: reconstrucció de patrimoni històric, una exposició que durant anys ha voltat pels centres d’ensenyament o plafons informatius de les singularitats de la vall. En aquest cas, el miracle va ser que la il•lusió i la consciència col•lectiva va triomfar sobre l’individualisme, el materialisme i l’egoïsme.
Des de mitjan segle xx i durant uns quaranta anys Sant Jaume va ser el lloc preferit de les fontades de la gent de Pineda i Calella. Per a unes generacions a les que encara no els feia mandra caminar la font era a prop dels dos pobles. Però aquell espai acollidor d’ombres, aigua i una capella, no s’havia fet sol. Una colla d’enamorats de la natura es van arremangar per fer-ne un paratge idíl•lic, un tresor obert a tothom que el volgués compartir i gaudir.
[…] Sortosament, aquella força invisible que va impulsar a recuperar el paratge de Sant Jaume a mitjan segle passat, resisteix al pas del temps i als embats d’un món que enalteix el lucre sense ètica per damunt de tot.
És aquesta mateixa força invisible la que impulsa a la gent de la Plataforma Salvem la Vall de la Riera de Pineda, seixanta anys després dels treballs d’en Joan Heras i els seus companys, a reconstruir la font del Ferro [2007] en un nou indret o a restaurar el molí [2002-2004] i el forn de calç de can Marquès [2008-2010], amb el vist-i-plau d’un propietari que, com en Mateu Vila, prefereix compartir aquests tresors del patrimoni històric que aïllar-los darrere d’una tanca metàl•lica. [Vògits, modolons i desfedors]
La nova font del Ferro

Aquest estiu la Plataforma ha fet deu anys. Hi hem passat molta gent i encara hi resten els de pedra picada, a qui tots plegats devem un sincer agraïment. Jo suggereixo dues visites per celebrar un decenni de feina ben feta: una de virtual a la seva web (http://salvemlarieradepineda.pangea.org/), que podem aprofitar per enviar-los una felicitació pels deu anys, i una de real —a peu o amb bici— seguint per la riera de Pineda amunt fins l’entrada del Parc on, en pocs metres, podrem gaudir de les seves tres reconstruccions, representatives d’elements ben propis de la zona: la font i l’arcada romana, el forn i el molí. Sense la Plataforma, tot això seria ara un munt de bardisses i la riera un conducte encimentat i desert. Gràcies, gent de la Plataforma, i per molts anys!

10 de setembre del 2011

Canyamars i els remences


Canyamars és un poble situat a les valls que separen les serres del Corredor, d’en Gel i d’en Bruguera, ja damunt de Mataró. A partir del cens de 1717 consta agregat al municipi de Dosrius i, actualment, la seva població es reparteix entre masies, urbanitzacions i el nucli antic, on es mantenen algunes cases centenàries i l’església, esmentada ja al 1334, tot i que d’origen força anterior, ja que conserva alguns elements del romànic. A la façana, crida l’atenció el campanar d’espadanya amb quatre ulls, un per a cada campana, construït al 1721.

Església de Canyamars

Els topònims de la zona ens recorden la presència de llops i d’oficis desapareguts —els pins de la Pega, cal Pegaire. Una altra activitat important havia estat la fabricació de gel i n’és un magnífic testimoni el gran pou de glaç que es manté sencer als afores de la població. Fa pocs anys fou comprat per l’ajuntament i el seu interior s’ha habilitat com a sala d’actes.
El pou de glaç era com una torre rodona, de pedra, construït en fondalades fredes a prop d’una riera, torrent o font, arran d’un marge i semisoterrat, acabat per dalt en forma de cúpula per a mantenir una cambra d’aire fred i impedir l’entrada del calent. Aquests pous eren força grossos, amb diàmetres entre set i onze metres i alçades de vuit a quinze.
En temps de glaçades es desviava l’aigua cap a unes basses rectangulars i poc fondes perquè es glacés. Amb una serra es tallaven blocs regulars, que els empouadors guardaven al pou separats amb branques o falgueres perquè no quedessin enganxats. Quan era ple es tapaven totes les obertures del pou amb branques, sacs i terra per tal que quedés totalment aïllat.[Vògits, modolons i desfedors]

Conjunt del pou de glaç

Durant la Segona Guerra Remença (1484-1485) foren molts els pagesos del Maresme i del Vallès que hi lluitaren.
Els remences eren pagesos obligats a viure en un mas. Si el volien deixar per anar al d’un altre senyor o en un que no estigués subjecte a cap senyor havien de pagar un rescat, la remença, però era gairebé impossible reunir els diners que calien per pagar-la.
És una situació insostenible en la qual els sectors productius d’aquella societat agrària prenen consciència que ells, que són els qui treballen i creen riquesa, sobreviuen en precàries condicions mentre els nobles i la jerarquia eclesiàstica viuen ampul•losament mercès al fruit de l’esforç dels altres.
[…] Els meus avantpassats eren aquests remences que els doblegaven les gabeles, les primícies… Estaven doblegats, pobre gent, no podien fer re. 
Els mals usos van ser suprimits per Ferran el Catòlic amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, però no com a rei de Castella sinó com a Ferran II d’Aragó. Amb gran disgust dels nobles va resoldre un problema que va arribar a ser causa de guerres civils.
Després de la Sentència de Guadalupe varen continuar depenent del senyor feudal, no gaires segles enrere encara anaven a fer guàrdia al castell, però eren lliures. [Miquel Alfaras]
[…] Els mateixos drets reconeguts als remences catalans a finals del XV, a molts països del continent no s’assoliren fins a finals del XIX. Fou un avenç històric dels drets humans, únic i insòlit en l’Europa d’aquella època. [Vògits, modolons i desfedors]


Riera Rupitera


Joan de Canyamars, hereu d’una de les masies del poble, fou, probablement, un d’aquests lluitadors remences, i ha passat a la història perquè estigué a punt de canviar-la el 7 de desembre de 1492, quan volgué matar Ferran II i per ben poc no ho assolí. El monarca baixava per les escales de la plaça del Rei de Barcelona i Joan, amagat entre la gent, s’hi acostà i li clavà un cop d’espasa. La ferida fou aparatosa, de l’orella a l’espatlla passant pel coll, però no mortal, i Joan fou aturat a punyalades. Més li hauria valgut morir allà mateix, perquè el que li esperava era un suplici medieval. Cinc dies després fou passejat nu pels carrers de Barcelona dalt d’un carro, lligat en una creu i seguit per una multitud que contemplava com era mutilat de mica en mica —mans, braços, peus, cames, ulls, pits— per tal d’allargar l’agonia. Segons Pere-Miquel Carbonell, cronista i testimoni directe dels turments, “may se mogué ne parlà de deia res ne•s complanyia, com si donassen sobre una pedra”. Una vegada fora de la ciutat, explica Carbonell que “lo lapidaren e meteren foch al castell, lo qual ab los troços de l’home sentenciat qui en lo castell estava, fon tornat prest cendra”.
Si fou un acte aïllat o formava part d’una conspiració mai no s’ha sabut. Les primeres sospites del monarca anaven en aquest sentit i motius no n’hi mancaven. El 1481 havia restablert els mals usos, li havia près el tron al seu germà el príncep Carles de Viana tan estimat pels catalans, havia imposat la Inquisició castellana a la Corona d’Aragó contra la voluntat de les institucions, i quan no li quedà més remei que abolir els mals usos, acompanyà la Sentència amb la restitució dels castells als senyors feudals i fortes multes als remences, seixanta dirigents dels quals foren condemnats a mort.
Així s’inicià el regnat dels qui uniren les corones d’Aragó i Castella, res de bo en podíem esperar.


18 d’agost del 2011

La festa i la pesta a Fuirosos


Església de Fuirosos
L’agost ve farcit de festes majors, i el setembre, déu n’hi do. ¿Que per ventura tots els sants de la nostra devoció estan aplegats en aquests dos mesos? No, de sants en tenim per donar i per vendre tot l’any; és el goig que fa el graner ple de blat acabat de collir el que es mereix la major de les festes de l’any i això, a les masies, només passava en aquesta època.
En aquell temps, quan deies “tinc set o vuit o deu sacs de blat a dintre… Tinc pa per l’any, eh!”, això era molt i se celebrava. [Pere Basart]
Les paraules d’en Pere Basart ho deixen ben clar: no tenir blat volia dir fam, blat volia dir pa i pa volia dir menjar. Durant el XIX i part del XX no es podia imaginar un àpat sense pa, el pa acompanyava tota mena de plats des de la sopa fins les postres. [Vògits, modolons i desfedors]
Fuirosos és un vilatge de masies que segueixen el curs de la riera del mateix nom i de les de can Terrades i can Vernenc, totes elles afluents de la Tordera, on acaba el terme pel nord. L’aigua que hi baixa és ben aprofitada per mitjà de quatre petits pantans construïts a mitjan segle XX, el més gran dels quals és el de la Brinxa.

                                       Pantà de la Brinxa
La festa major de Fuirosos, n’hi havia dugues, però se’n celebrava una. Una era per sant Cebrià, el 16 de setembre, però no es va celebrar mai. Celebraven la de sant Roc, el 16 d’agost. Fèiem missa, ball a l’era del Forn, pujaven músics de Breda o d’Arbúcies i també venia gent de Breda i de per tot arreu, a la tarda. Al vespre ho fèiem a can Riera de Fuirosos, en una entrada que hi ha molt gran. [Josep Canals]
“És més dolent que la pesta!”, sentíem dir a les àvies, i és que, durant segles, ni les guerres ni la pirateria causaren tanta mortaldat com les epidèmies que assolaren el país, sense altra medecina que la fe en la protecció divina vehiculada per mitjà de sant Roc, venerable occità de Marsella que, al segle XIV, es dedicà a la curació dels malalts de pesta fins que ell mateix emmalaltí i, per no contagiar ningú, s’estigué en un bosc on va sobreviure gràcies a un gos que cada dia li duia un panet que robava de la seva casa. Aquest és l’origen d’una tradició que perdurà a Fuirosos fins la dècada de 1930: amb les donacions de blat fetes pels veïns es feien uns panets que es repartien després de l’ofici de festa major i en menjava tothom, inclòs el bestiar boví, per la creença que els protegia de malalties i desventures.

Veïns de Fuirosos a la porta de l'església (Fons Mn. Malgosa)
El poble comptava, aleshores, amb gairebé un centenar d’habitants; ara n’hi deuen haver poc més d’una dotzena i els que en van marxar fa dècades encara esperen la construcció d’un pont sobre la Tordera que trenqui l’aïllament de la zona. Curiosament, hi ha elements que ens demostren que, fa uns quants segles, la vall devia ser molt transitada. El topònim de can Torres ens dona pistes i, efectivament, en un turó a ponent de la masia trobem els vestigis d’una torre amb murs de pedra i fang —poc més d’un munt de pedres—, i una altra molt més sencera, de pedra i un excel•lent morter de calç, amb sòlids murs de 110 cm de gruix, que li han permès arribar fins als nostres dies amb una alçada de més de 3 metres a la part més alta.

                                    Mur de pedra i calç de la torre medieval
La seva ubicació estratègica permetia controlar els pas dels viatgers, en una ruta que del Maresme i pel coll d’en Benet Vives d’Hortsavinyà, travessava el Montnegre i enllaçava, just en arribar a la Tordera, amb el camí ral que duia a Barcelona i França.
Contemporània de les torres devia ser l’església vella, avui absolutament enrunada i oblidada, i el forn del vidre, a la masia del mateix nom, l’únic existent al Montnegre, que jo sàpiga.
Cada forn tenia el seu mestre vidrier, que guardava en secret la seva fórmula, els components i la proporció exacta. Les eines eren poques i senzilles: pinces, tisores i un tub de ferro amb un broc de fusta.
Veem que'l vidrier fa vidre de pera e d'erba” escrivia Ramón Llull fa set-cents anys. Efectivament, el principal component del vidre és la sílice, que s’extreu de la sorra, i la coloració verdosa li donava el sodi, que s’obtenia habitualment de les cendres de plantes marines. Una de les més abundants a les nostres platges fins que la pesca d’arrossegament va arrancar la majoria de prats marins, era la posidònia o alga dels vidriers, nom donat per l’ús que en feien tant per protegir les peces dels cops durant el transport com per treure’n el carbonat sòdic, que facilitava la fusió de la sílice. El tercer element bàsic era el carbonat càlcic, extret de la pedra calcària, que li donava durabilitat.
Tots tres components els tenien a prop. La sorra, a la riera de davant de la casa; la pedra calcària, un tros més amunt de la muntanya; el carbonat sòdic, de les platges del Maresme, si és que no el treien d’altres plantes més properes, com la barrella.
[…] Durant uns quants segles fou vigent la prohibició d’instal•lar forns de vidre dins de les ciutats pel risc d’incendi. Potser la combinació d’aquest factor i l’abundància de llenya determinà l’establiment del forn del vidre a Fuirosos. [Piles i súties]




10 d’agost del 2011

Els 4.000 anys del Coll


Església parroquial de Sant Esteve del Coll
El Coll és una parròquia situada a l’extrem nord-est del massís del Corredor, enturonada damunt la plana de Cardedeu, i coberta d’alzinars i algunes pinedes. Entremig, els arboços també hi prosperen la mar de bé.

L’arboç més gros de Catalunya estava […] a prop de l’església parroquial de Sant Esteve del Coll. Va morir fa pocs anys, però encara es pot veure el seu tronc. L’arbre feia 8’5 metres d’alçada i un vogi de 2’40, unes mides ben excepcionals en aquesta espècie. D’aquella muntanya també van sortir els arboços del passeig de la Castellana de la capital d’Espanya, i és que actualment és molt valorat com a planta ornamental i n’és ben mereixedor. [Piles i súties]

La Torre del Moro


La Torre del Moro
L’indret ha estat poblat des de la més remota antiguitat, com ho demostren un seguit d’elements històrics d’èpoques ben diverses. De lluny, el més fàcil de veure és la Torrassa o Torre del Moro, punt de guaita des d’on es controlava la Via Augusta i el camí que de la plana de Cardedeu porta fins al Maresme. Amb dos metres de gruix i estructura circular, no ens ha d’estranyar que la base romana —i no móra— d’aquesta construcció s’hagi mantingut dempeus durant 2.000 anys. Els grans carreus granítics diferencien clarament els primers 4’5 metres d’alçada. D’allà fins als 13 metres de dalt de tot, la construcció és de fa un segle, quan un ric propietari la va adaptar com a refugi des d’on iniciar les batudes del senglar.

Si en l’antigor la torre va resistir les invasions bàrbares, en els darrers decennis el seu interior va ser destruït per reiterats atacs vandàlics. Per sort, l’ajuntament de Llinars se n’ha fet càrrec, ha estat restaurada i, des d’aquesta primavera, es pot visitar els caps de setmana, cosa que jo us recomano. La terrassa és un mirador esplèndid del Vallès, amb vistes al mar i als castells de Burriac i de Montsoriu.

Sant Sebastià del Coll


Ja que hi som posats, amb un passeig podem arribar-nos a un altre indret proper amb un paisatge similar: Sant Sebastià del Coll,  a una altura de 408 m. Des del turonet on es mantenen les seves ruïnes es contempla una panoràmica de 360º, amb el mar a sud-oest, les serres del Baix Maresme, Collserola, Montserrat, la Mola, Sant Llorenç del Munt, cingles de Bertí, Pla de la Calma, Montseny, Corredor, serra d’en Bruguera i valls de Canyamars, Argentona i Cardedeu.

Ruïnes de l'ermita de Sant Sebastià del Coll
Documentada el 1640, la imatge del sant fou traslladada a l’església parroquial del Coll el 1905, perquè l’ermita ja amenaçava ruïna. A l’aplec que s’hi feia el 20 de gener hi feien cap la gent del Coll i els pagesos del pla de Cardedeu i, de passada, cercaven les pedretes de sant Sebastià, cristalls de quars que consideraven amulets protectors contra qualsevol desventura.


L’altra gran festa del poble encara es manté i s’acaba de celebrar ara, el primer cap de setmana d’agost, al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve, del segle XVI, i ben a prop del cementiri.


4.000 anys enrere



Hi ha un altre cementiri molt més antic, de fa uns 4.000 anys, amb unes formes gravades a la roca que escapen a la nostra comprensió. És el Cau de la Mostela, un conjunt de grans pedres que formen una cova on s’hi feren, pel cap baix, tres enterraments quan encara no havíem descobert l’art de fabricar metalls i tot ho arreglàvem a cops de roc.

Després vam aprendre a fondre el coure i fa uns 2.600 anys, també el ferro. D’aquell temps data la Tomba del Guerrer, dita així per les espases i puntes de llança que s’hi van trobar en les excavacions posteriors a la seva descoberta, el 1953. Mig segle després, en Lluís Vendrell, un saurí de Cardedeu apassionat per l’arqueologia, passejant per la contrada després d’unes fortes pluges, va descobrir a causa d’una esllavissada una altra tomba de la mateixa època que, un cop excavada, va donar una vintena de peces ceràmiques com a companyia del cos incinerat d’un nen d’uns deu anys. Qui vulgui veure part d’aquests materials, els trobarà al Museu de Granollers.


Inscultures al Cau de la Mostela

I encara, abans d’enfilar cap al Coll, hi ha el cromlec de Pins Rosers, un grup de set grans pedres que temps ha foren un monument funerari, segons diuen els que hi entenen. Però hi ha qui diu que són les restes d’un antic hostal, atesa la seva proximitat al camí ral que anava a França. Els hostalers, per tal de robar als clients més rics, en feien xixines i amb la seva carn cuinaven el menú que oferien als altres hostatjats. Així prosperava el negoci fins que l’amor s’hi va interposar. La minyona es va enamorar d’un jove viatger i el va alertar del perill que corria, van fugir d’amagat i denunciaren l’hostaler, que fou empresonat i l’hostal enderrocat. Les set pedres són l’únic vestigi que en resta.

2 d’agost del 2011

Les festes majors de bosc: Olzinelles

Església d'Olzinelles
Les festes majors de les parròquies del Montnegre i Corredor són, moltes vegades, l’única expressió de la vida col•lectiva d’unes comunitats que han perdut tots els altres aspectes de la vida social. La seva continuïtat depèn, bàsicament, de dos factors: la implicació d’un grup de veïns i el suport dels ajuntaments dels municipis als quals estan agregats. Sense aquests pilars no hi ha festa, i si només es compta amb l’entusiasme dels veïns l’esdeveniment queda reduït a un petit cercle d’incondicionals, perquè una festa lluïda requereix un pressupost i, gràcies a Déu, l’ajuntament de Sant Celoni així ho ha entès.
El 1927 Sant Celoni era un municipi gran en població i petit en territori, però aquell any se li van agregar cinc pobles grans en territori i petits en població: la Batllòria, Fuirosos, Montnegre, Vilardell i Olzinelles. Agregar-se no hauria de voler dir desaparèixer com a poble, i és un deure inexcusable del municipi afavorir la pervivència dels seus vilatges més petits.
La festa major d’Olzinelles ha pres molta embranzida aquests darrers anys, un quants veïns s’hi ha abocat i la resta han respòs de tal manera que, enguany, s’atreveixen a fer-la durar dos dies i amb una agenda farcida d’actes ben variats que podeu veure en aquest enllaç:
Si us ho podeu permetre, aneu-hi a passar tot el dissabte perquè la vall d’Olzinelles s’ho val. Podreu començar de bon matí amb una caminada amb un guia de luxe, el naturalista César Gutiérrez. Amb ell descobrireu arbres monumentals, que en aquell paratge proliferen més que a cap altre lloc de la serra, i elements singulars del nostre patrimoni etnològic. El temps plujós d’aquestes darreres setmanes ha vestit el bosc d’una ufanor i d’un verd gens habitual a l’agost.
L'Alzina de la Pega
No us faré un llistat de tot el programa perquè ja el podeu consultar a l’enllaç, però jo no em penso perdre la cantada del pastor Antoni Soler, en Pitxon, corrandes apreses d’altres pastors que ja no hi són, algunes amb segles d’antiguetat. En Pitxon ha estat un dels nostres darrers pastors transhumants.
“Anys ha, el ramat més gros del Montnegre era el de Montcal (Hortsavinyà) que aplegava les tres-centes o quatre-centes ovelles de les tres cases del veïnat: can Mas, can Soler i can Plana. L’origen estava en un pastor del Ripollès que a l’estiu baixava amb el ramat i va acabar casant-se i vivint a can Pairet. El 1923, amb els quatre fills, es van traslladar a can Plana, on mare i pare moriren al cap de pocs anys, però els fills van continuar amb les ovelles.
No fou l’únic pastor foraster que passava els hiverns al Montnegre. També n’hi havia a can Benet Vives (Hortsavinyà), can Gibert (Palafolls), ca l’Estol (Calella) i moltes altres masies, sumant, entre tots els ramats, de dos a tres mil caps de bestiar oví.
Els pastors de fora passaven l’hivern aquí i alguns pastors d’aquí passaven l’estiu a fora, al Pirineu. És el cas d’en Mingu, que portava el ramat de Montcal o, ja en temps actual, l’Antoni Soler Pitxon, d’Arenys de Munt, que des de la dècada del 1980 pastura pel seu poble i per Olzinelles, la serra del Corredor i, a l’estiu, la del Cadí, amb un ramat de set-centes ovelles.
Quan fem la transhumància, sortim el 10 de juny i estem deu dies. Sortim d’Arenys de Munt, venim pel Corredor i el primer dia dormim a Llinars, a can Gol. L’endemà cap aquella carena de Sant Pere de Vilamajor i anem a Sant Elies a dormir. L’atre dia dormim a Coll Formic, l’atra dia a Muntanyà, llavons nem cap a Aigafreda, llavons cap a Collsuspina, llavons amunt cap a una carena que es diu Carena Montjoia. D’allà anem a Casa Miquela, molt abans d’arribar a Olost, llavons anem a Olost, Alpens, Sant Jaume de Frontanyà, la Pobla de Lillet. Llavons hem de passar per la carretera, que és camí ramader. Llavons anem a Bagà i ens enfilem aquella muntanya amunt per radere el Pedraforca, Gisclareny, Sarneres i cap a Josa. [Antoni Soler, Pitxon]” [Vògits, modolons i desfedors]
Tampoc em perdré, l’endemà, el teatre de La Pocafarina Productions. Un ocellet m’ha dit que “Fent safareig” pren com a fil argumental alguns dels relats de bruixes que vaig recollir a “Històries i llegendes de l’any vuit”. Olzinelles és a tocar de Vallgorguina, terra de bruixes.