30 de novembre del 2013

Per sant Andreu, pluja, neu o fred molt greu

Ermita de Sant Andreu de l'Arboceda
Novembre és un mes que comença amb la festa de Tots Sants i el dia dels Difunts, i s’acaba amb sant Andreu, i per sant Andreu, pluja o neu o fred molt greu.
Tot i aquesta dita tan coneguda, que era molt més verídica anys enrere, quan els hiverns eren molt més freds que ara, als calellencs del segle XIX i de més antic no els espantava ni el dia més rúfol i celebraven el 30 de novembre amb un aplec a l’ermita de Sant Andreu, situada en una punta del terme de Pineda, però molt més vinculada, per proximitat, amb Calella.
L’ermita de sant Andreu està en ruïnes des de fa molts anys, però la bona notícia és que els Amics Escoltes del Montnegre, entitat que agrupa antics escoltes de Calella, té el projecte de restaurar-la. Si algú vol saber-ne més, tant de l’ermita com del projecte de restauració, els recomanem la lectura de l’article que apareixerà al nº 13 de l’Aulet, revista del Montnegre i Corredor, on hi ha un molt interessant resum històric.
De l’aplec de Sant Andreu només una persona me n’ha tramès informació oral. Va ser el calellenc Joaquim Noheras Pumarola:

"El meu pare havia anat a l’aplec que hi feien per Sant Andreu, però et parlo de més de cent anys. La gent hi anava, dinaven i feien ball, però això era abans que anés a la guerra de Cuba, que hi va anar el 1896.
Sé que anys abans de la guerra [del 36] es van emportar la imatge de sant Andreu perquè ja feia anys que ningú no se’n cuidava i allò anava caient. La vam tenir guardada molt de temps a les golfes de casa i després no sé on va anar a parar."
A la revista local Vida Nova hi trobem un article de Lluís Andreu Estolt publicat el 1918, on es confirma allò que em va explicar en Joaquim Noheras:

«Antigament era una gran diada per aquesta Vila, la de Sant Andreu, quina hermita situada en la serra de nostres muntanyes de quina avui solzament existeixen les ruines per recort. Les colles que sortien de sa llar per a acoblar-se en lloc tan isolat eren nombroses…”
Estolt explica que s’hi feia “la tradicional processó i acabats els actes rel•ligiosos una
gran gatzara amb beneplàcit de tothom sens notar-se el més petit incident desagradable."

El 30 de novembre no només era un dia assenyalat a Calella, sant Andreu era un d’aquells sants que marcaven una fita en el transcurs del calendari, i és per això que és present en moltes dites:
–sobre la durada del dia: Per sant Andreu, llarga nit i dia breu.
–sobre la recollida de les olives: Per sant Andreu, l’oliva al trull posareu.
–sobre la matança del porc: Per sant Andreu, mata el porc teu ; si no està prou gras, mata’l per sant Tomàs; i si no ho fos prou, per l’Any Nou.
Sant Andreu de Ramió, 19.01.1936. Foto: Joan Barangó
Sense moure’ns del Montnegre, però a l’altre extrem, aquest dia era la festa major al poble de Ramió, que pertany al municipi de Fogars de la Selva. Em deia en Miquel Arenas, nascut a ca l’Oller de Ramió el 1926:

"La festa major de Ramió era el primer de juny, la festa del Roser, i la festa grossa que feien antes era per Sant Andreu, el 30 de novembre. Era la festa grossa que feien a Ramió.
Quatre musicots, de vegades flabiols. Venia un flabiolaire que li deien l’Ametller, d’aquí Massanes, o dos que eren de Gaserans, pare i fill. Aquest, l’Ametller, ¡que tocava bé, el déu que el pela! Era molt llest, sentia la peça, tocaven un ball, ell allà, i el prenia, eh! Al cap de dies ell l’estudiava, feia les seves coses i ho tocava. Era molt bo, en sabia tocar molt, el flabiol… Ara, aquests de Gaserans, no; aquests de Gaserans, lo que sabien, mamar vi, això sí, marededéu."

ca l'Abrigader, Organyà
I del Montnegre al Pirineu. Al poble d’Organyà, a l’Alt Urgell, s’hi feia fins als anys 60 una de les fires de bestiar més importants del país. Aquesta fira té un origen medieval i es continua fent, tot i que ara el protagonisme principal ja no el té el bestiar, sinó els artesans pirinencs.
Seguint al Pirineu, saltem tres comarques cap a l’est i serem a la Garrotxa, on Joan Amades va recollir a Beuda i a Tortellà algunes creences sobre éssers mitològics relacionats amb la neu, un d’ells vinculat amb sant Andreu. Diu el Costumari Català:

“Per la Garrotxa, parlen d’un personatge anomenat el Pare de la Neu, que és el qui regeix i governa la neu i les nevades. Aquest personatge es diu Andreu, i cada any, el dia de la seva festa, el 30 de novembre, fa un festí grandiós amb milers de convidats. En aquest àpat excepcional no es menja altra carn que la d’oca. Com que és tan fastuós i tan gran, els cocs [cuiners] del personatge preparen les viandes des d’uns dies abans; es passen dies i dies plomant oques i més oques i tiren les plomes daltabaix, les quals cauen a la terra en forma de borrallons de neu, si bé, de fet, són plomes d’oca. Per això, dies abans d’avui, gairebé cada any sol nevar a discreció, en relació amb la importància de l’àpat. Així explica el poble les grans nevades dels voltants d’avui.”

També ens diu el Costumari Català, que aquest dia també és el del venerable Gabriel Macià. 
I qui era aquest senyor i què és això de venerable? Doncs aquest bon home, nascut a Canet el 30 de novembre de 1604, frare caputxí de vida virtuosa, es veu que de tant en tant tenia èxtasis místics amb visions celestials. La gent creia que tenia el do de la profecia, és a dir, que era capaç de predir el futur, i que havia fet curacions miraculoses en diversos pobles de la comarca i, per això, l’Església li va concedir el títol de venerable, que ve a ser com un sant, però de tercera categoria.
I és que en això dels sants n’hi ha quatre, de categories:
. A la persona que va viure en santedat o va practicar heroicament les virtuts cristianes se’l declara Servent de Déu.
. Si, a més, se’l suposa autor d’algun prodigi, com en aquest cas les curacions, és ascendit a venerable.
. Si es demostra que ha fet un miracle, passa a la segona categoria, un beat.
. I si ha fet més d’un miracle, llavors ja puja a la primera divisió i és proclamat sant.

Venerables lectors, guardeu-vos del fred de sant Andreu, patró d’Escòcia, que avui celebra la seva diada nacional.

14 de maig del 2013

Aplec de l'Erola 2013



La pluja ens va impedir celebrar l’aplec de l’Erola el dilluns de Pasqua Florida i es va decidir traslladar-lo a aquest diumenge 19 de maig, amb l’esperança que sant Pere ens sigui més favorable.
La data no es va triar a l’atzar, fins a mitjans de la dècada de 1980 no ho celebràvem el dilluns de Pasqua Florida sinó el dilluns de Pasqua Granada, festiu a Catalunya des de sempre. Una reestructuració del calendari laboral feta des de Madrid se’ns en va endur aquesta i altres festes pròpies dels catalans que ben aviat —quan ja no depenguem de Madrid— espero veure recuperades. Mentrestant, a manca de dilluns festiu, diumenge tenim la que els antics horsavinyencs en diuen la festa del Roser, celebrada també a molts altres indrets del país durant aquestes setmanes del cor de la primavera.


De fet, rosa i primavera són dos elements estretament units des de l’antigor, simbolitzant aquesta flor millor que cap altre, pels seus bells colors i flaire suau, l’esclat de vida que s’escampa per jardins, prats i boscos. Vet aquí l’èxit de la rosa per sant Jordi, que per més que volguessin els publicistes i floristes, no hauria arrelat si no l’associéssim inconscientment a la bellesa femenina i l’amor des d’abans del cristianisme, quan s’oferia en els altars de les deesses.
La Mare de Déu del Roser va prendre el lloc a les dives paganes i als altars casolans del mes de Maria —el maig— els sensuals pètals de rosa deixaren pas a les devotes estampes.
Diumenge confluiran a Hortsavinyà les diverses expressions d’un mateix sentiment, el vincle profund que encara ara ens uneix al cicle anyal de la natura. Tindrem caminades pel mig del bosc, missa, històries de bruixes, dimonis i dones d’aigua, cants dels goigs a la Mare de Déu de l’Erola, balls d’arrel tradicional i un munt d’activitats que podeu consultar en aquesta web, organitzades amb entusiasme per la gent del Cau de Pineda. Com cada any, espero que ens hi retrobem.

Mostra Hortsavinyà centre en un mapa més gran

30 d’abril del 2013

Priorat: una comarca exemplar



Mentre ens esgarrifem per les dades macroeconòmiques com a ciutadans d’un Estat que s’ha erigit en líder europeu del dèficit públic i de l’atur, m’escapo a un reducte del país on diuen que la gent és noble, culta, deslliurada i feliç.

Allà no lliguen els gossos amb llonganisses, no hi va arribar la febre del totxo ni les grans cadenes de supermercats ni les botigues de Zara o els MacDonalds, grans empreses generadores d’activitat econòmica i creadores de llocs de treball, un factor tan important ara que hem superat els 6 milions de parats. Ells no gaudeixen del privilegi d’aquestes inestimables empreses, però tot i el 27% d’atur estatal, en aquelles contrades no arriben ni al 6%.
Com s’ho fan? Potser el despoblament hi ha fet tants estralls que les viles són agrupaments de cases tancades i ruïnoses i només hi perduren quatre jubilats… Doncs no, la canalla corre pels carrers quan surten de l’escola perquè aquells poblets segueixen hostatjant gent de totes les edats, i això que l’orografia és esquerpa, les carreteres tortuoses, els pobles encimbellats en turons o primes carenes o ensotats en fondals angostos i els camps de cultiu, guanyats a les faldes de les muntanyes en rostos tan drets que, en moltes bandes, ni els petits tractorets hi poden entrar. La terra, aquest bé preuat, amb prou feines es deixa veure entre catifes inacabables de pedres i els rius, pobrets, són mediterranis, i en les profunditats més pregones et glacen fins al genoll perquè l’aigua gèlida no ateny més fondària.


Orenetes al voladís i carrer net (Vilella Baixa)
De petit sentia dir a casa, amb orgull, que els catalans de les pedres en fem pans. Em costava imaginar-me un munt de rocs convertits en farina i vaig entendre el significat de la frase quan, voltant per la Segarra un dia d’hivern, vaig veure aquells extensos camps on la pedra ocupava més que la terra i, malgrat això, a l’estiu les espigues del blat omplirien de daurats tota la comarca. Clar que no només de pa viu l’home i, potser per això, la gent del Priorat, que no té les planures segarretes, però sí tantes o més pedres que ells, van decidir que de les seves en traurien vi i oli, i vet aquí completada la santíssima trinitat de l’estómac mediterrani. D’aleshores ençà ha plogut força, corria el segle XII quan Siurana, el darrer reducte sarraí al Principat, havia estat conquerit i una colla de monjos cartoixans, que de licors i de bon vi hi entenien força, es van instal•lar als peus del Montsant.

Ara fa uns 150 anys, la fil•loxera va deixar els francesos sense ceps i, és clar, sense vi, en una època en què el vi era la sang de Jesucrist i l’aigua només feia llàgrimes, Déu nos en guard de beure’n!

Per satisfer la demanda dels assedegats gavatxos, que per una carga de vi en pagaven l’oro i el moro, els catalans vam córrer a plantar ceps fins als racons més inversemblants, alçant murs de pedra seca per retenir la terra en minúscules feixetes allà on el pendent l’hagués arrossegat fins als barrancs.


L’avenç de la fil•loxera va ser inexorable i també ens va arribar, es va haver de començar de nou i avui al Priorat tan sols conreen una cinquena part de les vinyes que hi havia abans de la plaga. I si algun d’aquells vins pre-fil•loxèrics ja havia estat guardonat en certàmens internacionals, avui el vi prioratí és dels millors del món.



Com sol passar, va haver de ser un foraster qui redescobrís les potencialitats d’aquells rostos de llicorella i aquesta vegada no fou un monjo. Àlvaro Palacios, de família vinícola, va partir de la seva Rioja natal i va voltar la Ceca, la Meca i les valls d’Andorra cercant la terra promesa, el paradís del cep, i el va trobar en els pendents que s’estenen sota l’ermita de la Consolació, des d’on es poden contemplar els nou pobles del Priorat històric d’Scala Dei.


Ermita de la Consolació
Rere el rastre de l’Ermita de Palacios, que es cotitza al voltant dels 500 € l’ampolla, 600 famílies i un centenar de cellers han ressuscitat les velles vinyes o les han rejovenit. Tocats per una mena d’ascetisme enològic, l’ascensió de cada esglaó de la nova Scala Dei cap als cels ja no es fa a cops de penitència, el camí a la perfecció es materialitza en la recerca de l’excel•lència dels vins sorgits de les seves vinyes, cups i bótes. I a fe de Déu que ho deuen fer prou bé, quan als cellers i a les taules dels bars t’hi trobes francesos, britànics, germànics, americans… pelegrins vinguts d’arreu del món per adquirir els vins, i també l’oli, del Priorat.


 Sense grans centres comercials ni grans empreses ni grans hotels ni grans infraestructures, la seva gent es guanya la vida treballant en coses que tenen sentit i no malviuen venent les seves hores per un salari escàs en una gran factoria. Profundament arrelats a la terra, llur preocupació prioritària no són els diners que en trauran d’aquell raïm sinó com de bo aconseguiran que sigui el vi que en surti, i d’aquest anhel  per la feina ben feta n’ha resultat un producte exportat a tot el món a qui ningú no fa ombra i del que se’n beneficia, no un gran empresari explotant els seus treballadors, sinó 600 famílies que viuen dignament als poblets escampats per aquesta petita comarca muntanyenca.


L’establiment d’una gran empresa en una localitat és rebuda amb alegria perquè, de cop i volta, es poden crear centenars de llocs de treball. Ningú no pensa, llavors, que de la mateixa manera, el dia que tanqui o es deslocalitzi, centenars de persones quedaran a l’atur. En aquests temps de crisi econòmica, el Priorat és un exemple per a tot el país.

28 de març del 2013

Mapa de les ermites oblidades del Montnegre i Corredor


Tot esperant que el proper 19 de maig el temps acompanyi i puguem celebrar com Déu mana l’aplec de l’Erola, inicialment programat per a l’1 d’abril, he rescatat fragments d’un article que vaig publicar a l’Aulet (nº 10, juny 2010) sobre la religiositat popular, afegint-hi un mapa del Montnegre i Corredor amb tots els llocs de culte cristià (esglésies, ermites, capelles, temples de monestirs…) que conec, actualment abandonats o restaurats els darrers anys després d’una etapa d’abandó. Si iniciatives ben diverses han fet possible aquestes restauracions, la divulgació d’aquells indrets que encara es mantenen en l’oblit, pot encendre l’espurna perquè particulars o col•lectius s’engresquin algun dia a recuperar aquest patrimoni.

Tant li fa que siguem religiosos, agnòstics o ateus, fins i tot el més descregut té un component espiritual dins la seva personalitat. Els pobles o els veïnats compten amb uns elements arquitectònics que situen l’espiritualitat comuna en un lloc concret. A les zones rurals aquests llocs també han estat durant segles el punt de relació social dels veïns, complementat per l’hostal, que moltes vegades és a tocar de l’església parroquial. Aquesta, administrada per un mossèn, ha assegurat els serveis espirituals catòlics als seus devots, com la confessió, misses, bateig, casaments, enterraments i altres sagraments, pautant la vida social de la comunitat. 
Acompanyant l’edifici eclesiàstic, el cementiri és el lloc on el present es pot retrobar sempre amb el passat, i el campanar la torre de comunicacions d’aquell temps, amb les campanes que amb un llenguatge propi i conegut de tothom han estat l’eina de comunicació col•lectiva immediata durant segles.
Des de fa un mil•lenni i escaig les esglésies cristianes presideixen i singularitzen els pobles i ciutats del nostre país, però les nostres comunitats han tingut temples des de molt abans, de l’època romana i encara de molt més antics, com el de Vilalba dels Arcs, datat entre l’any 600 i el 560 abans de la nostra era, durant la Primera Edat del Ferro i just a l’inici de l’eclosió de la civilització ibera.
Així com els temples parroquials van ser impulsats per les autoritats polítiques i eclesiàstiques, les ermites han estat aixecades majoritàriament pel desig de famílies o grups, per demanar favors o protecció, o per commemorar aparicions o altres miracles. En la devoció a les ermites les autoritats són més prescindibles, és una devoció més popular que enllaça directament, sense intermediaris, amb la religiositat dels veïns.
L’espiritualitat perdura, evoluciona i s’adapta, però les construccions religioses necessiten un manteniment continuat per aguantar el pas dels segles i no sempre el reben. La majoria de les primeres esglésies cristianes, del segle IX, estaven enderrocades dues centúries després; això mateix va passar amb el monestir de Roca-rossa, fundat el 1145, que estava gairebé en ruïnes cap al 1300 i fou restaurat diverses vegades. En els darrers cinquanta anys s’han efectuat restauracions i reformes a moltes construccions religioses del Montnegre i Corredor. A tall d’exemple podem citar les esglésies de Sant Andreu del Coll, Sant Pere de Riu, Hortsavinyà, Olzinelles o Sant Martí de Montnegre. Fa pocs anys va ser l’ermita de Sant Tou de Tordera, després li ha tocat a Santa Maria de Montnegre i encara més recentment a Sant Llorenç de Vilardell, però encara n’hi ha una bona colla que esperen el seu torn.
Clicant aquí, se us obrirà el mapa a la pantalla, cliqueu els punts blaus i les descobrireu. Si teniu el Google Earth, el viatge serà com un vol d’ocell.


Montnegre Corredor ermites oblidades


20 de gener del 2013

Serra de Cardó: la Meteora catalana

Monestir de Cardó

Quan un municipi que no arriba al miler d’habitants és notícia de primera plana als grans mitjans de comunicació ha de ser per algun fet inusual, i inusual és que un ajuntament organitzi una consulta popular per demanar als seus veïns si volen una plantació de marihuana. El poble de Rasquera es podia haver transformat en Rastera, la nova meca dels rastafaris i del reggae, si tres quartes parts dels votants haguessin donat suport al cultiu del cannabis, però es van quedar en el 56%, lluny del percentatge que el consistori s’havia marcat per impulsar el projecte. L’èxtasi contemplatiu i l’estat hilarant al que indueix el fum dels porros ja havia tingut predicament en aquestes terres temps ha, fa uns 400 anys, quan es va fundar un monestir dedicat justament a Sant Hilari.

A aquells frares carmelitans no els calien porros per sentir-se feliços en la seva vida contemplativa, en tenien prou contemplant els bellíssims paratges de la serra de Cardó, unes muntanyes rocoses on ara s’arriba per una carretereta que, des de Rasquera, en 9 km, ens porta a l’antic convent de Cardó.

Ermita de la Columna, construïda fa 4 segles
Nascut en un mas de la serra de la Talaia al 1583, Pere Pau Revull cercava, als 22 anys, un lloc apartat del món per viure més a prop de Déu. Ningú millor que els bandolers coneixen els racons dels paratges deserts i fou una partida d’aquests malfactors els qui l’hi indicaren un indret adient i amb abundància d’aigua.

Al 1605 es fundà el monestir i en pocs anys es construïren fins a 13 ermites en la seva rodalia, la més espectacular de les quals és la de la Columna o de Sant Simeó l’Estilita, edificada damunt d’una roca pels mateixos fundadors al 1612. El primer habitant d’aquesta ermita va caure de cap en un estret forat on brollava una font, però miraculosament el cos va donar la volta salvant-se de morir ofegat.

L'escala per accedir a l'ermita
La pau i la quietud que cercaven no sempre l’aconseguien. Les dones hi tenien prohibit l’accés, però es conta que l’ermita de Sant Bernat va ser cremada pels mateixos frares —qui sap si per devoció o per enveja— quan hi van trobar el seu ermità en companyia d’una dona.

Pere Pau Revull morí al 1669 amb 86 anys, una llarga vida que, en certa manera, s’allargà dos segles i mig més, ja que el seu cos es mantingué incorrupte dins d’una arqueta, gaudint del repòs etern fins que al 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els carmelitans foren expulsats del convent i el cos del fundador estimbat pels miquelets penya-segats avall, al punt anomenat —vés per quina raó— el Salt del Frare. El cos fou trobat per un pastor i guardat novament, ara en una urna de vidre a l’església de Tivenys, on reposà incorrupte 100 anys més, quan un nou esclat anticlerical el va fer desaparèixer per sempre més.

L'ermita té dues plantes i dues terrassetes
En teoria, la desamortització del 1835 havia de servir per expropiar els immensos bens eclesiàstics per tal que la població tingués accés a la propietat de la terra, però el resultat fou que els rics es van fer més rics, els pobres més pobres, i l’Estat va sanejar les seves arques amb la venda de les expropiacions. El monestir fou comprat per Salvador Cabestany, que al 1879 n’inicià la transformació en balneari i aquest fou el seu ús fins que tancà al 1967. Entremig, durant la guerra del 1936, es convertí en caserna de les Brigades Internacionals i, després, de les tropes del llegendari coronel comunista Enrique Líster.

Sala de ball del balneari

Set anys després de tancar el balneari, s’hi va fer una planta embotelladora d’aigua, que va passar per diverses mans, fins que fou clausurada fa pocs anys per l’empresa Pascual, que segueix essent la propietària de tota aquella zona. Gairebé totes les fonts van quedar eixutes per la sobreexplotació de l’aqüífer i tant el monestir-balneari com les irrepetibles ermites viuen una etapa de degradació absoluta, mentre ni Pascual ni l’Administració fan res per aturar la pèrdua d’aquest patrimoni únic que jo us recomano visitar abans no en quedi res.


Les similituds amb la Meteora del nord de Grècia són clares i la serra de Cardó es pot disputar amb Montserrat el títol de la petita Meteora catalana.

             Monestir de Sant Hilari de Cardó i ermites