2 de març de 2017

Sant Sebastià del Coll

Ara fa quatre anys vaig publicar el Mapa de les ermites oblidades del Montnegre i Corredor, amb 17 esglésies o ermites en estat d’abandó, que era la continuació d’un article publicat el 2010 a la revista l’Aulet, amb motiu de la recuperació de l’ermita de Santa Maria de Montnegre. Des de llavors, també s’ha restaurat l’església de Vilardell i s’han fet obres a la de Fuirosos per evitar-ne l’esfondrament de la teulada. També s’està treballant en un ambiciós projecte de reconstrucció de l’ermita de Sant Andreu de l’Arboceda.

Venturosament, la llista s’amplia. Aquest diumenge 5 de març es recupera un aplec perdut fa més d’un segle, que vol ser el tret de sortida de la reconstrucció, en terme de Llinars del Vallès, de l’ermita de Sant Sebastià, a la parròquia del Coll.


Com sant Roc, sant Sebastià ens guarda de la pesta, que tants estralls va fer en els nostres avantpassats segles enrere. Vet aquí perquè tantes ermites estan sota l’advocació d’aquests sants.

Situada a 408 m. d’altura, des del cim d’aquest turó, en dies clars, es contempla una vista espaterrant: amb el mar a sud-oest, les serres del Baix Maresme, Collserola, Montserrat, la Mola, Sant Llorenç del Munt, cingles de Bertí, Pla de la Calma, Montseny, Corredor, serra d’en Bruguera i valls de Canyamars, Argentona i Cardedeu.

Sant Sebastià de Puigpedrós, al Coll

Documentada el 1640, la imatge del sant fou traslladada a l’església parroquial del Coll el 1905, perquè l’ermita ja amenaçava ruïna. A l’aplec que s’hi feia el 20 de gener hi feien cap la gent del Coll i els pagesos del pla de Cardedeu i, de passada, cercaven les pedretes de sant Sebastià, cristalls de quars que consideraven amulets protectors contra qualsevol desventura.


Si us abelleix, aquest diumenge podeu esmorzar a l’ermita, i si ho voleu arrodonir, una dotzena de quilòmetres més al nord, a Cànoves, el migdia s’hi fa l’encesa de la carbonera, aquí hi teniu el programa.

Carbonera de Cànoves, 2015

9 de desembre de 2016

Santa Eulàlia, festa major petita d'Hortsavinyà

Gairebé tots els pobles celebren dues festes majors, anomenades popularment “la Grossa” i “la Petita”. A Hortsavinyà som més festaires que ningú i en tenim tres, perquè hi afegim la festa del Roser o Aplec de l’Erola, que és la que, de fet, s’ha convertit en la major de totes des de fa mig segle.

El 1997 els veïns ens vam proposar ressuscitar l’Hortsavinyà més festiu, revitalitzant la de l’Erola i recuperant les altres dues, condemnades pel despoblament des de feia dècades. Des de llavors, la de l’Erola es manté ben viva, amb la de sant Llop —teòricament la major de debò— no ens en vam sortir, i la de santa Eulàlia la vam anar fent fins al 2012.

L’arribada de nous veïns, cohesionats al voltant de l’escola rural, ha dut saba nova: es recupera la festa major petita i, pel que em diuen, també es proposen recuperar la grossa, per sant Llop, el primer de setembre.


De moment, aquest diumenge 11 de desembre tenim un programa ben variat i atapeït. L’estrella serà el mercat d’intercanvi, tothom hi pot dur coses. La jornada s’encetarà a les 10 amb un pregó, seguit d’activitats per a la canalla: pintar, bombolles, curses de sacs i, a les 11, titelles. Després un servidor faré la presentació del Calendari de mitologia catalana, amb els 12 personatges que ens acompanyaran el 2017. També ens acompanyaran els gegants d’Hortsavinyà, i a la 1, no hi pot faltar la missa.



Després de dinar, Jam Cabaret, i cap al tard, danses, balls i un escenari per a tothom que s’hi vegi en cor de pujar, tocar-nos alguna cosa o fer-nos un espectacle. Si us fa por el fred, teniu dues opcions: anar ben abrigats o ballar sense parar. Si la gent d’abans ho feia, també ho podem fer nosaltres, oi?

Un dels balls que tenia més èxit a les tres festes era el de la toia. La toia era un ramet de flors que el noi havia de regalar a la noia amb qui el dansava.

La festa de sant Llop era el primer de setembre, santa Eulàlia el 10 de desembre, i el Roser, la festa de l’Erola, el dilluns de la segona pasqua. Santa Eulàlia era la festa petita, amb ball de tarda i nit, però llogaven un acordionista, i per l’Erola també. Pujaven de Calella, de Tordera, de Vallmanya, molta gent per les festes.” [Quimeta Pignatelli, filla de l’Hostal Vell]

Ball de festa major a l'era de l'Hostal Vell d'Hortsavinyà (1945)
Pujaven molts xicots d’avall, però aquelles mossotes s’estimaven més ballar amb nosaltres, que cardàvem pudor de carbó, que no pas d’altres que pujaven amb la corbata i gavardina.” [Ramon Rabionet “en Serra”, carboner]

Fins diumenge.


26 d’octubre de 2016

Imatges de tardor al Montnegre


A aquestes alçades la tardor ja ens hauria de mostrar tot el seu cromatisme en el fullatge dels arbres, però al Montnegre, tan dominat per alzines i sureres, costen més de veure els rogencs i els ocres. Enguany, els castanyers, els cirers, els avellaners, a finals d’octubre mantenen encara la verdor i el paisatge tardorenc l’hem hagut de cercar en les coses petites, més brillants avui per la pluja tranquil·la. El dia s'ha llevat emboirat i el cel gris ens ha estalviat les ombres. Carregat amb la càmera, i un paraigua protegint-la, en Bernat Rangil ha caçat  instants tardorencs. Aquí en teniu uns quants.


Boires a Vallmanya i la vall de la Tordera, des de can Claric d'Hortsavinyà



Gita de bruixa, d'un roig encès, evocant les fogueres de l'infern.



Pets de llop encoixinats entre la molsa



Puagra i liquens al Pla de Forcs



Alzinois ben ufanosos



Falgueres sota grans avellaners, gaudint de la pluja



No és petroli, és la bassa de la font de la Brinxa



Ni raïm ni groselles, baies d'arítjol