26 d’octubre de 2016

Imatges de tardor al Montnegre


A aquestes alçades la tardor ja ens hauria de mostrar tot el seu cromatisme en el fullatge dels arbres, però al Montnegre, tan dominat per alzines i sureres, costen més de veure els rogencs i els ocres. Enguany, els castanyers, els cirers, els avellaners, a finals d’octubre mantenen encara la verdor i el paisatge tardorenc l’hem hagut de cercar en les coses petites, més brillants avui per la pluja tranquil·la. El dia s'ha llevat emboirat i el cel gris ens ha estalviat les ombres. Carregat amb la càmera, i un paraigua protegint-la, en Bernat Rangil ha caçat  instants tardorencs. Aquí en teniu uns quants.


Boires a Vallmanya i la vall de la Tordera, des de can Claric d'Hortsavinyà



Gita de bruixa, d'un roig encès, evocant les fogueres de l'infern.



Pets de llop encoixinats entre la molsa



Puagra i liquens al Pla de Forcs



Alzinois ben ufanosos



Falgueres sota grans avellaners, gaudint de la pluja



No és petroli, és la bassa de la font de la Brinxa



Ni raïm ni groselles, baies d'arítjol


28 de març de 2015

Quico Sabaté i els maquis al Montnegre

Amb motiu del centenari del naixement d'en Quico Sabaté, que es compleix aquest 30 de març de 2015, comparteixo amb tots els lectors els testimonis inèdits que donen fe de la presència de maquis a la serra del Montnegre. 

Cova del Llop
Acabada la guerra del 1936 amb la derrota republicana, una part dels combatents més compromesos políticament van afegir-se a la Resistència francesa contra l’invasor nazi. Bregats en tres anys de lluita contra un exèrcit superior en tropa i armament, aportaren una valuosa experiència als resistents francesos. El seu somni, derrotar Hitler i, a continuació, el seu aliat Franco, es resumia en el lema: París, Berlín, Barcelona, Madrid!

Però en acabar la Segona Guerra Mundial, europeus i americans van preferir Franco, un dictador dèbil internacionalment i dòcil als seus desitjos, a la incertesa d’enderrocar-lo i el perill de què l’Estat espanyol es convertís en un satèl·lit de Stalin.

Mas Furriol i, al fons, cal Vicari (cap a 1960, Sant Pere de Riu)
Grups de militants comunistes i anarquistes no es donaren per vençuts, s’organitzaren en escamots i emprengueren accions armades contra el franquisme, però el règim havia consolidat un eficaç aparell repressiu i les detencions, execucions i la desesperança van minvar aquests grups. Tot i així, uns quants llibertaris, gairebé al marge de les seves organitzacions, prengueren l’opció personal de lluitar fins a morir, esdevenint herois solitaris, però intrèpids i llegendaris als ulls de la gent, com ho reflecteixen algunes històries magnificades de les seves proeses, que corrien de boca en boca.

Excel·lents coneixedors del territori català i, especialment, dels camins i masies de la muntanya, Marcel·lí Massana “Panxo”, Ramon Vila “Caracremada” o Quico Sabaté residien a l’Estat francès i traspassaven la frontera per dur a terme les accions armades.

El que no s’ha reflectit en cap publicació sobre els maquis és el paper que hi va jugar la serra del Montnegre. Massa petita per a grans accions, massa poblada la seva perifèria per esdevenir un lloc remot on poder estar tranquils al marge de la llei, massa controlada per les patrulles de la guàrdia civil per imaginar-la com un lloc segur, el cert és que una dotzena de testimonis que a la postguerra vivien en aquelles masies aïllades o trescaven pel bosc per raó de la seva feina, ens demostren que el Montnegre va ser un freqüentat lloc de pas i de recer per a aquells guerrillers, qualificats de “bandoleros” pel Règim.

EL SUPORT I EL SILENCI

Els relats dels esmentats testimonis, recollits entre 1994 i 2014 i inèdits fins ara, són prou eloqüents.

Gravant a Antoni Soler (2007)
Llavores hi via la gent del país i els apoiaven, en aquests [els maquis]. Si no, tampoc haguessin pogut fer lo que van fer. Els maquis eren una gent que tenien molt d’apoio, l’un els deixava tenir a ca seva, l’atre els hi donaven menjar, l’atre els donaven calés o aquests maquis en donaven a gent que ho necessitaven. [Antoni Soler (pastor), mas Boldrau d’Arenys de Munt]

Els maquis s’amagaven de can Riu en amunt. Per aquí baix ja no baixaven massa, però de can Riu en amunt tenien comunicació amb Hortsavinyà, Fogars, Tordera, Sant Celoni, però de can Riu en avall, poc. Dormien en barraques i pallisses, però de les pallisses no se’n refiaven gaire perquè la guàrdia civil vigilava les cases. Com que aquests [els guàrdies civils] també tenien por, anaven a les cases a preguntar i deien “mira, ens quedarem aquí, aquesta nit”.
Jo mateix havia tractat amb un xicot maqui que era de Barcelona, i li havia portat recados i tot, però li vaig dir:
–No em comprometis, que ja veus que m’hi va la pell, eh.
N’hi havia que et tenien confiança i es deixaven veure, però fer el fet i prou, perquè si se n’enteren que hi tenies relació, et fotien a la Modelo i al Camp de la Bóta. [Santiago Soler, can Vert de Sant Pere de Riu]

 […] I això que va ser pels temps dels maquis, que em trobava gent i em preguntaven quina hora era, si era gaire lluny el primer poble… Els trobava de bon dematí o cap al tard, quan tornava. Era gent que no coneixia, no eren d’allà. Portaven una motxilla, ben segur que eren dels maquis, però jo no vaig tenir mai por. [Eulàlia Pujolar, mestra a l’escola de Ramió]

Roca Andera, amb la Cova del Llop al peu
I a can Bufa, tirant cap a la font de l’Aram, hi havia una cova, que en deien “la cova del Llop”, i també hi havia gent amagada, que a les nits anaven a buscar menjar per les cases. Els maquis s’hi havien amagat molt, cap allà.
A casa ens van venir una nit, que el meu padrastre era carboner i no hi era; érem la mare i nosaltres petites soles. Van trucar a la finestra de la cuina i van dir:
–No tingueu por, no us venim a fer mal. Només volem menjar.
Els hi va donar un tros de cansalada i una mica de pa i, per dissimular, diu:
–Espereu-vos, que tinc el meu home al llit. Ara hi vaig a preguntar —no els hi va obrir la porta. Per la mateixa finestra els hi va donar un pa que havíem pastat el dia abans i un tros de cansalada.
Un dia vam anar a engegar les vaques a migdia i sentim uns gemecs d’una persona dins la cort i vam trobar un home amb la cuixa foradada. Ens va dir que s’havia amagat en una pila de patateres, que la guàrdia civil el perseguia. Van disparar a les patateres, per si era a sota, matar-lo, i li van travessar la cuixa. De Castellar d’Índies va anar arrossegant-se amb la cuixa partida, fins a can Buc. Diu:
–Em podeu denunciar, però no ho feu, dona, que jo no he fet mal a ningú.
A la mare li va fer molta pena i el va curar. Quan va ser curat, se’n va anar. El va tenir amagat mentre el curava i ningú del poble ho va saber mai. [Quimeta Pignatelli, can Coqueta d’Hortsavinyà]

EL GAT I LA RATA

N’he trobat a Montllorer. Com que jo anava a deshores i ells també transitaven a deshores… No anaven mai sols, sempre anaven de dos en dos. També n’havia trobat sota el collet de les Faïnes. Allà, un dia, m’hi vaig trobar amb dos maquis, es van decantar, no em van dir re i jo tampoc. Tu diràs com podia sapiguer que eren maquis? Les indumentàries, no duien arma a l’espatlla, si en duien la duien camuflada. Però ells no m’havien molestat mai.
[…] Allà sí que em va passar grossa! Em vaig trobar en un pas escabrós i em passen dos maquis. Ni em saludaven, jo tampoc amb ells; jo vaig cabar de fer lo meu, buscant trampes. Al cap d’un rato:
–Alto, alto! —la guàrdia civil.
–Por favor, pídame lo que quiera, pero no me engatille —no ets lladre ni criminal i t’han de venir amb el naranjero o la metralleta!
–¡A ver, la documentación! —amb mala folla, amb mala sombra— ¿Qué hace usté aquí?
–Recojo las trampas, que las puedo parar y todo el año —van mirar la documentació.
–¿Usté no ve maquis?
–No, jo no… ustedes ya me tienen a mi, de maqui.
Acabava de veure’ls feia mitja hora, però ara tindria remordiment, si li hagués dit “mire, han pasado dos p’allà”, perquè, i si els van a buscar? I si eren soldats que anaven a ca seu perquè no els tanquessin en camps de concentració? Goita, anaven a ca seu i els hagués delatat. M’ho van preguntar molts cops, i “no, no, no veo maquis”. I en veia… [Lluís Ibern “Peixe”, paranyer de Sant Celoni]

Can Jordi de Vallplana (c. 1956, fons Anna Estiu)
Una vegada van passar tres maquis. El meu pare estava trebaiant en els camps del costat, nosaltres estàvem jugant per aquests darreres d’aquí i d’aquest bosc ens van sortir tres maquis. Portaven unes coses llargues embolicades amb unes cordes, que de grans ens han dit que eren metralletes. Ens varen preguntar pel camí d’anar al camí ral. La meva germana tenia vuit anys i era la més gran —jo en devia tenir quatre. Els hi va dir:
–Ai, sí. Gafeu aquesta carretera i el trobareu.
Al cap de dugues hores ja teníem la guàrdia civil a casa, i la meva germana, sentada a la falda del meu pare, va tinguer d’anar a declarar.
–¿Y qué os han dicho?
–Re, ens han preguntat pel camí ral i prou. [Anna Estiu, veïnat de Vallplana, Sant Genís de Palafolls]

Llavors era un problema perquè venia la guàrdia civil:
–¿Usted no ha visto éste, no ha visto el otro?
Amb una exigència! Tothom anava amb el cagarret al cul perquè a la més petita ja et fotien bufetada. Si la guàrdia civil sabia que aquell comentava alguna cosa, ja estava arreglat. [Santiago Soler]

CARACREMADA AL CORREDOR

Els Tres Turons: Montalt, turó del Mig i Vila Negra
En Caracremada es deia Vila, d’apellido. Allavons jo tenia divuit anys. Va dormir dos dies amagat a casa, jo vivia amb la meva àvia i ella no ho va sapiguer, no ho haguera pas volgut, tenia una por… L’apreciava molt, era molt bon tio, un home que t’ajudava. Eren bona gent, els maquis, feien la resistència i, com que els buscaven tant, allavores ja no es podien pas entregar perquè els hagueren pelat de seguida. Per collons havien d’anar fent lo que feien, fins que els van anar pelant a tots. Ara, de guàrdies civils també n’havien pelat, eh. Si es veien acorralats o que els volien pelar, si se’n podien endur dos o tres per davant, també ho feien, eh.
En Caracremada venia per aquestes muntanyes del Corredor i sortia allà a Vila Negra, a Arenys de Munt, allà al turó de Montalt. Venia a caçar el porc amb nosatros, perquè tenia un amic allà que es deia Esteve, en Carrasquet, havien estat junts en el temps de la guerra. El venia a veure i allavons caçàvem del dematí fins al vespre. Era molt bon tio, però la guàrdia civil el van matar [el 1963]. [Antoni Soler, Pitxón]

QUICO SABATÉ AL MONTNEGRE

Pallissa de can Serra de Ramió (foto: Cris Barti)
Després de la guerra, passaven maquis per Ramió. De vegades, nosaltres, en temps de la cacera, anàvem a caçar i trobàvem la guàrdia civil. Sempre els hi agradava anar-hi, la guàrdia civil, el dia que corria gent, perquè si en Sabaté hagués sigut per llà i els hagués vist, ja els neteja tots dos.
-¿Què? ¿Cómo ha ido el rastreo?
-Sí, miri, hem mort un coní i gràcies.
–¿No heu vist un home, aixís aixàs?
–No, no l’hem pas vist.
Era per allà can Riereta que els vam trobar. I en Sabaté, diu que una vegada es va quedar a dormir a dintre can Serra. No ho sabien pas a can Serra… un home, però vés a sapiguer qui era. [Miquel Arenas, ca l’Oller de Ramió]

Com ho sabíem que hi havia en Sabaté? Les veus sempre corren. D’en Sabaté, abans de què el matessin, ja se sabia alguna cosa, però era allò que t’ho deia un conegut, es comentava i para de comptar, perquè si la guàrdia civil sabia que aquell comentava alguna cosa, ja estava arreglat. A can Pellofa [mas Furriol] hi anava molt, i molta gent. [Santiago Soler]

En Quico Sabaté venia molt sovint a casa, amb un amic seu que es deia Joaquín. En Joaquín el van capturar a can Pica. Va estar a la presó fins després de morir en Franco i, al cap de tants anys, un dia va venir a casa i em va dir:
–¡Juanita, que grande y que guapa te has hecho!  ¿A que no me conoces?
Per la cara potser no l’hagués recordat, però per la veu sí que el vaig conèixer. Durant un temps venia sovint i després ja no el vam veure més, no sé si és viu o és mort. [Juanita Muntané, mas Furriol, Sant Pere de Riu]

Can Pica, dècada de 1950 (fons Remei Pinell)
Jo li vaig dir a n’en Joaquín:
–Feu-ho vosaltres tot, us donaré la cassola, però després llenceu-la. Jo no sé d’on heu tret el gat —gat! Havien cuit un gat!
–No, si és del bosc, l’hem trobat al bosc —és clar, passaven gana, pobrets.
Vivia a Santa Coloma de Gramanet. Van agafar la dona i van fer que donguessin veus de què estava detinguda. Ell baixava a Calella per trobar-se amb els seus amics per sapiguer d’ella. Llavors van sapiguer a on vivia i van fer venir la guàrdia civil a allà casa i em van dir:
–Oiga usted, señora. Usted se va, no se esté aquí en la cocina porque venimos a detener a unos andaluces bandidos. Igual tenemos que disparar.
Marededéu, em vaig espantar… No va passar res. Tenia una taula llarga. Es van posar un a un cantó, l’altre aquí i l’altre a l’altre cantó, i els carboners amb en Joaquim, estava allà. Es va entregar de seguida, li van posar manilles i em va fer treure el seu rellotge perquè li donguessin a la seva dona. Em va dir:
–Remei, usted no se crea nada de lo que dicen esta gente.
Jo els hi vaig dir:
–Però què ha fet aquest senyor? És una bellíssima persona.
No volia ni que se barallessin entre ells quan jugaven a cartes. Quan compraven, venien a buscar el pa i el menjar i tot i… la mar de bé. No en vaig saber res més d’aquell xicot, jo crec que no va arribar ni viu a Tordera.
Tots els amics d’ell van desaparèixer, se’n van anar d’allà. El rellotge el vaig donar amb un dels amics que tenia i ja no els vaig veure més, aquesta colla, els van dispersar.
Vaig estar a can Pica del 52 al 57. La detenció devia ser el 55 o 56. Jo no sé si el vaig arribar a veure mai, el Quico, jo sempre veia a n’el Joaquín amb els seus altres carbonaires. [Remei Pinell, hostalera a can Pica, Hortsavinyà]

Cova de l'Aram
Deien que feien carbonet i dormien a la cova de l’Aram, perquè sempre eren per la banda del sot de l’Aram. De tant en tant, deien que anaven a Barcelona i, quan tornava, en Quico em portava joguines de fusta. Jo devia tenir sis o set anys. Moltes vegades sopava amb nosaltres. Llavors, no teníem bar però sí que teníem botes de vi, i els boscataires i carreters en venien a buscar i, de vegades, demanaven a la mare si els podia fer menjar. Com que jo era petita, moltes vegades m’agafava i m’asseia a la seva falda.
Llavors no hi havia televisió ni diaris, a casa, però per la ràdio moltes vegades sentíem anomenar en Quico Sabaté. Me’n recordo que un dia que en parlaven a la ràdio, en Quico li va dir a la mare:
–I què faríeu, si ara veiéssiu entrar en Sabaté per aquesta porta?
–Ai, marededéu senyor! Déu vulgui que aquest home no vingui mai per aquí!
Fins que el van matar a Sant Celoni, l’any 60, no vam saber qui era. Vam veure la seva foto a “El Caso” i llavors el vam conèixer. [Juanita Muntané]

En Sabaté de vegades passava per allà, pel camí del suro del Llop, era un home que portava crosses, de vegades sí, però de vegades no. [Joan Busquets, can Verdaguer de Vallmanya]
Ell caminava bé, però com que el buscaven, perquè no sapiguessin que era ell, anava amb crosses i dissimulava. [Dolors Busquets, can Verdaguer de Vallmanya]
Després el van agafar, va sortir molt pels mitjans de comunicació. Recordo una mica que una vegada va venir a casa i va parlar amb el meu pare. Me’n recordo que el vam trobar a dalt, cap allà la creu d’en Vilà. Quan el veia algú, anava amb les crosses, però el meu pare el va arreplegar que duia les crosses penjades. Vivia on podia, per aquí no, anava voltant, passava de pas. Era un bandoler molt gros. [Pilar Busquets, can Verdaguer de Vallmanya]

És ben conegut que Quico Sabaté cuidava molt el seu aspecte exterior, considerant-lo un factor més de la seva lluita. Hi ha fotos d’ell als carrers de Barcelona, en els anys de la clandestinitat, impecablement vestit o amb gavardina i maletí, aparentant un agent comercial. El recurs de les crosses no és, doncs, gens estrany al personatge.

Cim de Roca Andera, amb el pas del Sot de l'Aram al fons
D’altra banda, la cova de l’Aram és una antiga mina d’uns 25 metres de llargada situada arran del camí del sot de l’Aram i coneguda per tota la gent d’aquelles masies. Per més que Sabaté ho digués, no és gens probable que fes nit allà, una ratera sense visibilitat i de fàcil accés, sinó que anés un quilòmetre més enllà seguint el sot de l’Aram i ascendís llavors un desnivell d’uns 100 metres per arribar a Roca Andera, al peu de la qual es troba la cova del Llop, esmentada per Quimeta Pignatelli. Situada a mitja alçada de la falda del turó de Niu de Corbs i amb un pendent força dret, sense cap corriol que hi dreci i envoltada d’un bosc frondós, és gairebé impossible aproximar-s’hi sense fer soroll, i encara menys de nit. La cova té uns 4 metres de fons i uns petits ramals a dreta i esquerra, i escletxes i forats escampats per les parets on fàcilment s’hi podien amagar algunes armes o paquets d’explosius.

Enfilat damunt de Roca Andera es domina perfectament un bon tram del sot de l’Aram, únic lloc de pas d’aquest indret. Lluny de masies i desconeguda fins i tot per la majoria dels veïns més propers, la cova del Llop era l’aixopluc secret ideal d’aquells verals.

UN FINAL LLEGENDARI

Llavons atemptaven molt en fàbriques, sabien quan havien de pagar el personal i els anaven a fotre els calés, o fotien bombes a les torres elèctriques, això ho feien molt. Primer eren colles bastant ben organitzades, però els van nar pelant i van quedar quatre. Però aquest [Marcel·lí Massana] es va morir, no el van matar, no, es va morir a França. Ara, en Sabaté el van pelar a Sant Celoni i en Vila, en Caracremada, la guàrdia civil també el va matar. Els maquis, casi bé van morir tots. Quan van veure que anaven a la mala, havien d’haver plegat. [Antoni Soler, Pitxón]

Quico Sabaté Llopart va morir a Sant Celoni, a les 8 del matí del 5 de gener de 1960. La seva vida i, encara més, les seves darreres quaranta-vuit hores van ser de pel·lícula, fins al punt que el 1964 Gregory Peck i Omar Sharif protagonitzaren un film nordamericà sobre el personatge, Behold A Pale Horse, dirigit per Fred Zinnermann, i el 1975 fou José Antonio de la Loma qui s’inspirà en ell per a la producció espanyola Metralleta Stein.

Des del 17 de desembre Sabaté i quatre companys havien traspassat la frontera francesa, i foren detectats i encerclats per un gran nombre de guàrdies civils al mas Clarà, en terme de Palol de Revardit, prop de Girona. En el desigual tiroteig moriren els seus companys i ell fou ferit en una natja, en una cama i al coll quan s’escapava aprofitant la foscor i la confusió en fer sortir una vaca. Esquivat el setge, els civils li perderen el rastre. La nit del 4 al 5 de gener, travessà les gèlides aigües del riu Ter. A Fornells de la Selva segrestà un tren de vapor i a Massanet-Massanes un d’elèctric amb el que arribà a Sant Celoni, on intentà arribar a casa d’un metge perquè l’atengués.

Portada de EL CASO (arxiu Argi Ferrero)
La guàrdia civil estava alertada, i també el fill d’un d’ells, el falangista i membre del sometent Abel Rocha. Acompanyat d’un guàrdia civil i de l'ex-legionari Pepitu Sibina, toparen amb Sabaté pel carrer. Rocha, després d’un tiroteig en què va ser ferit a la cama, va salvar la vida perquè a la bala que es dirigia al seu cor li va barrar el pas una bomba de mà que duia a la butxaca de l’americana i que, miraculosament, no va explotar. Això li va permetre abatre a trets el guerriller català més llegendari del segle XX.

Un testimoni excepcional dels moments immediatament posteriors a l’enfrontament, fou un nen del poble, que passats 55 anys ha tingut l’amabilitat d’explicar-m’ho:

A primera hora del matí, des de la meva cambra, vaig sentir que, des de l'eixida de casa, la mare parlava amb la veïna, la Carmeta Pujolràs. Observava que  estaven espantades, doncs els havia arribat el rumor que a Sant Celoni havien arribat els maquis. La seqüència em va alterar, vaig vestir-me i, discretament, Em vaig escapar de casa. No em demanis com vaig arribar al carrer de Santa Tecla. En arribar-hi, hi havia un cadàver tapat parcialment amb una manta; de mig pit en amunt estava descobert, el rostre estava sencer, excepte el front que estava  acribillat de bales.

Jo, un infant d'onze anys, davant del cadàver del Quico Sabaté. L'única persona que observava pels  voltants em va semblar que era en Pepitu Sibina. Vaig agafar unes beines de bala i tot seguit va aparèixer un autocar de guàrdia civils, vestits amb gorra "chester" de campanya, em varen fer donar les beines i em feren fora. Ha estat una de les històries vitals més notòries, la imatge espantosa sempre m'ha acompanyat. [Martí Boada Juncà, Doctor en Ciències Ambientals]

El seu cos fou enterrat fora del recinte del cementiri de Sant Celoni, espai dignificat el 2010, on una placa ens ho recorda.

Com els miquelets de fa 300 anys que combatien contra els borbons, Caracremada i Sabaté s’havien fet seu fins a les darreres conseqüències aquell vell lema del segle xviii: Viurem lliures o morirem!


21 de febrer de 2015

Giragonses de la toponímia

Lletraferits de mena com som molts catalans, gaudim del privilegi del monumental Onomasticon Cataloniae, vuit voluminosos volums que ens llegà Joan Coromines, una obra de tota una llarga vida on recull milers de topònims de tots els Països Catalans. L’onomàstica és la branca de la lingüística que estudia els noms propis i la toponímia és la branca de l’onomàstica que estudia els noms dels llocs. Topònim és, per tant, el nom propi d’un indret, sigui un turó, un poble, una masia o un coll.


Joan Coromines (al centre) a Hortsavinyà, l'hivern de 1970
Els topònims són una valuosa font d’informació. En primer lloc, perquè donant nom a un indret ens faciliten identificar-lo; en segon lloc, perquè sovint ens descriuen una propietat del lloc, com l’ermita de l’Erola, situada en un petit pla en un entorn muntanyenc, que això és el que significa el mot erola; i en tercer lloc, perquè de vegades ens descriuen un fet ocorregut al paratge, com a Fogars de la Selva, on tenim el turó de la Dona Morta, o a Fuirosos, prop de la Tordera, amb les Llobateres, on segles enrere devien criar-hi les llobes.


COLL DE PORC O DE PORT?



Coll de Port
Dos topònims molt freqüents en la geografia catalana, que també els trobem al Montnegre,són coll de Port i coll de Porc. En els magnífics cartells col·locats fa cap a un any pels escoltes de Pineda al mateix coll i a l’erola de l’ermita es decanten per Porc. Així ho trobàvem als mapes de l’Alpina amb anterioritat al 2003, però després d’una exhaustiva tasca de Joan López, encarregada per l’editorial, veieren la llum unes versions molt millorades que són el més extens i precís document imprès sobre la toponímia de les serres del Montnegre i Corredor, i on opten per Port, com també hi optà el 1915 Jaume Almera en el mapa geològic de la zona de la Tordera. Tanmateix, en altres mapes d’aquell temps, tant hi trobem Port com Porch.










Mapa Alpina 1991
Mapa Alpina 2003
Mapa dels camins del municipi d'Hortsavinyà (1924)
Mapa topogràfic zona Hortsavinyà (cap a 1920)
Per sortir de dubtes, consultem l’Onomasticon de Joan Coromines. Port és un mot emprat a moltes comarques catalanes per definir un pas entre muntanyes. També ho devia ser per aquí antigament, però amb el temps es va anar imposant el mot coll, mentre que vam relegar els ports al plàcid recer costaner de les barques i vaixells. Oblidat el significat muntanyenc dels ports, no tenia cap sentit ubicar-ne un entre dues muntanyes, lluny de la mar, i aquell punt va passar a dir-se coll de Port, que és com dir coll de Coll, de la mateixa manera que diem vall d’Aran —vall de Vall.

És una tendència humana prou coneguda que ens agrada saber el perquè de les coses i algú devia deduir que si des de coll de Port no es veu cap port (marítim), el nom ben dit devia ser coll de Porc, atès que a una alçada de 315 metres sobre el nivell del mar seria molt més probable veure-hi passar porcs que no pas barques. I un cop batejat de nou aquell indret, només era qüestió de temps que la creativitat popular trobés l’explicació del topònim, i així ens l’ha fet arribar Jaume Planas, tramesa per Joan Llobet, a qui agraïm l’aportació:

"Segons les dites populars, els veïns de Sant Pere [de Riu] i de Pineda passaven per aquest indret amb el seu bestiar —porcs— majoritàriament per portar-los a vendre al mercat de Tordera. Aquest seria l'origen del nom COLL DE PORC […] El meu pare va néixer a can Riu l'any 1920, ja en aquell temps tenia el nom Coll de Porc.”

A l'Onomasticon, a l'entrada PORT i a la subentrada PORTVENDRES, Coromines diu això:

En alguns llocs de la Terra Baixa, no essent popular en el sentit de pas de muntanya com en els Pirineus i serres altes, s'ha corromput el nom de port en Porc.
1) Coll de pórk a l'extrem del Montnegre; en el Maresme de Llevant: uneix el sot de Vallmanya al de St. Pere de Riu que desaigua a Pineda.1


ORSAVINYÀ O HORTSAVINYÀ?

Mapa geològic zona de la Tordera (Jaume Almera, 1915)
L’onomàstica popular també ens explica l’arrel de Hortsavinyà: savinya, en català antic, voldria dir fals; se’n diu Orsavinyà perquè per aquestes muntanyes hi ha un mineral que sembla or, però no ho és, és or fals. O una versió menys treballada situa l’arrel en l’or de la vinya. Per Coromines, en canvi, el nom ve de HORTUS SABINIANI, l’hort d’en Sabinià, que el filòleg conjectura si podria tractar-se d’un antic eclesiàstic nascut a Barcelona cap al 475, sant Sabí. És una hipòtesi prou agosarada, sant Sabí feu vida d’ermità durant 13 anys a l’Alt Pirineu occità, i donà nom al poblet de Sent Savin. Si el nostre Saví fos el mateix, qui sap si la seva primera experiència eremítica fou al Montnegre.

I ficats en temes lingüístics, vegem com Coromines defensa amb vehemència que cal escriure Horsavinyà, amb H i sense la T:

L’ortografia Horsavinyà amb h- és la que va deixar establerta la ponència Fabra-Casacuberta-Coromines el 1933 per encàrrec de la Generalitat i l’IEC. És superflu i pedantesc introduir-hi una –t-  muda, com han fet alguns; i, no volent quedar-se a mig camí, ha grafiat Hortsabinyà el recent publicador del Cart. de Roca-rossa, barbarisme pedant d’erudit irrespectuós de la història de la llengua.”

Coromines no se la mossegava mai, la llengua i, en aquest cas, els superflus i pedantescos a qui es referia eren els de l’Institut d’Estudis Catalans de la dècada de 1980 i l’erudit irrespectuós, l’historiador arenyenc J. Mª Pons Guri, publicador, com diu, del Cartoral de Roca-rossa, del que mirarem de parlar-ne properament.


SA PALOMERA I EL COLL DE PALOMERES

Tornant a l’onomàstica popular, un altre exemple proper el tenim al coll de Palomeres, que segons alguns es diu així perquè des d’allà es pot veure la roca de sa Palomera de Blanes. La veritat és que, des d’allà,  jo no he aconseguit veure-la mai.

A l’entrada PALOMA de l’Onomasticon hi trobem això:
del llatí PALUMBES “colom silvestre”. Coll de Palomeres, a uns 10 minuts d’Horsavinyà, en la carena del Montnegre.”

Per tant, traduït a un català més actual, coll de Palomeres voldria dir coll dels Tudons o de les Tudoneres, nom ben apropiat per la freqüència amb què aquests coloms de bosc volen per aquells entorns.


AVETS, ALZINES O BARDISSES?

Al fons, serra de l'Espinal, des de Roca de Guilla
Una altra via per a l’evolució o canvi en els topònims són els mapes, sobretot si són mapes molt emprats, com els de l’Alpina. En el del Montnegre de fa unes quantes dècades hi apareix la serra de l’Espinal, on està situada l’església d’Hortsavinyà, com la serra de l’Auetar, un nom que sempre em va intrigar fins que un pastor nascut en aquestes contrades em va parlar d’una peça de terra situada en aquesta serra que anomenaven l’Auletar o els Auletons, és a dir, l’Alzinar jove. Misteri resolt: es va donar el nom d’una part a tota la serra i, a més, menjant-se la L, qui sap si perquè l’informant tenia dificultats en pronunciar-la. El cas és que, com que Auetar no significa res, algun cartògraf devia creure que la U era un error i la va substituir per una V i al cap d’uns anys apareixia als nous mapes com a serra de l’Avetar —talment com si estiguéssim a l’Alt Pirineu de Sent Savin—, un nom ben curiós per a una serra que no ha vist mai ni un sol avet. Tot i així, encara manté aquesta denominació en els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, mapes oficials que, en qüestions de toponímia i de camins de muntanya, val a dir que són un autèntic desastre.


Mapa actual de l'Institut Cartogràfic
Tornem a l’Onomasticon, a l’entrada “ESPINA i noms derivats, compostos i relacionats”:

[…] en la majoria dels casos es tracta de similitud d’un ús col·le. d’espina en el sentit de “lloc embardissat”, com ho mostra ja el paisatge molt emboscat d’aqueixos llocs

Qui s’hagi emboscat per aquesta serra sabrà quanta raó tenia el mestre Coromines: argelagues, gatoses, romegueres, arços i arítjols, tota la gamma de plantes espinoses —tret dels cactus—  s’ensenyoreixen de tots els forats on la brancada de les alzines no tapa el sol.


MONTNEGRE

Acabem aquest article tan etimològic i corominesc amb Montnegre:

El Montnegre, massís muntanyós que forma part de la Serralada Litoral, entre la Tordera i Collsacreu, que el separa del Corredor. Culmina en el cim de Montnegre de Ponent (757 m. alt.) que els vells anomenaven Pratperelló. Perejaume Borrell, pintor i poeta, fill de Sant Pol de Mar, que estima aquestes muntanyes, els ha dedicat aquests bells versos: “Els esqueis del torrent separen prou / aquestes dues postals: el Montnegre / i ca l’Oller. L’aigua, però, les clou / i n’empostala els gorgs en blanc i negre”.

Déu n’hi do per ser un diccionari, però és que els d’en Coromines són així, farcits d’apunts personals, diatribes rotundes i conjectures atrevides. Aquí, sí que ens assenyala l’evidència que el mot es compon de MONT i NEGRE, però no ens aclareix aquell vell dilema de si li ve per la terra negra o per la foscor dels seus boscos frondosos.
Al fons, serra del Montnegre, des del castell d'Hostalric
En canvi, aprofita aquesta entrada per parlar-nos de l’origen de l’autor d’una part del Tirant lo Blanc, que situa a la parròquia de Montnegre, dins del municipi de Xixona, i no a la del municipi de Sant Celoni, dins la nostra serra:

No seria d’allí Martí Joan de Galba, el continuador i falsificador de Tirant lo Blanc, que consta com senyor de Montnegre? El seu llenguatge mostra tants trets valencians com el de Martorell. Els deficients indicis documentals que hom ha exhibit, tendents a identificar aquest Montnegre amb el (2 bis) [la parròquia de Montnegre, al municipi de Sant Celoni], sempre m’han convençut tan poc com les teories imaginatives que publicà, en els seus últims anys, Joan Fuster sobre autors múltiples de la fraudulenta “continuació” del Tirant. Les conclusions del meu assaig de LleuresC., pp. 363-80 continuen vàlides i no s’hi ha publicat objecció seriosa. Hi he aportat diverses notes, que ho corroboren, en articles del DECat. V. especialment VI, 707-708, i EntreDL i, 215. Prop del (2 bis) [la parròquia de Montnegre, al municipi de Sant Celoni] jo no he vist mai rastre ni ruïnes de cap castell (com el que ha estat suposat possessió de Galba), encara que tinc freqüentats tots aquells rodals en dotzenes d’excursions de 1922-1938 i de 1950-1980. J.C.”


Murs del castell de Montnegre
En l’assaig que esmenta, no desaprofita l’ocasió per manifestar la seva opinió sobre el “falsificador” Martí Joan de Galba:

No calen més proves: tot denuncia el deixeble mediocre imitant el mestre amb tanta indiscreció com barroeria.
[…] En definitiva no podem estar agraïts a Galba per la versió esguerrada que ens va lliurar de l’únic Tirant veritable, el de Martorell. I no seria sinó legítim reeditar-ne un text despullat d’aquestes vegetacions supèrflues i deformants.”

No li discutiré al mestre les valoracions sobre les qualitats literàries de Galba, però sí que nego el seu origen xixonenc i afirmo la vinculació del senyor de Montnegre amb el nostre Montnegre, no perquè ho pensi jo, pobre de mi, sinó per les investigacions fetes per altres estudiosos, dels quals vaig parlar a l’entrada Tirant lo Blanc al castell de Montnegre. Joan Coromines fou un erudit i un geni, però el do de la infal·libilitat només és cosa del Papa de Roma, diuen.