10 de setembre de 2011

Canyamars i els remences


Canyamars és un poble situat a les valls que separen les serres del Corredor, d’en Gel i d’en Bruguera, ja damunt de Mataró. A partir del cens de 1717 consta agregat al municipi de Dosrius i, actualment, la seva població es reparteix entre masies, urbanitzacions i el nucli antic, on es mantenen algunes cases centenàries i l’església, esmentada ja al 1334, tot i que d’origen força anterior, ja que conserva alguns elements del romànic. A la façana, crida l’atenció el campanar d’espadanya amb quatre ulls, un per a cada campana, construït al 1721.

Església de Canyamars

Els topònims de la zona ens recorden la presència de llops i d’oficis desapareguts —els pins de la Pega, cal Pegaire. Una altra activitat important havia estat la fabricació de gel i n’és un magnífic testimoni el gran pou de glaç que es manté sencer als afores de la població. Fa pocs anys fou comprat per l’ajuntament i el seu interior s’ha habilitat com a sala d’actes.
El pou de glaç era com una torre rodona, de pedra, construït en fondalades fredes a prop d’una riera, torrent o font, arran d’un marge i semisoterrat, acabat per dalt en forma de cúpula per a mantenir una cambra d’aire fred i impedir l’entrada del calent. Aquests pous eren força grossos, amb diàmetres entre set i onze metres i alçades de vuit a quinze.
En temps de glaçades es desviava l’aigua cap a unes basses rectangulars i poc fondes perquè es glacés. Amb una serra es tallaven blocs regulars, que els empouadors guardaven al pou separats amb branques o falgueres perquè no quedessin enganxats. Quan era ple es tapaven totes les obertures del pou amb branques, sacs i terra per tal que quedés totalment aïllat.[Vògits, modolons i desfedors]

Conjunt del pou de glaç

Durant la Segona Guerra Remença (1484-1485) foren molts els pagesos del Maresme i del Vallès que hi lluitaren.
Els remences eren pagesos obligats a viure en un mas. Si el volien deixar per anar al d’un altre senyor o en un que no estigués subjecte a cap senyor havien de pagar un rescat, la remença, però era gairebé impossible reunir els diners que calien per pagar-la.
És una situació insostenible en la qual els sectors productius d’aquella societat agrària prenen consciència que ells, que són els qui treballen i creen riquesa, sobreviuen en precàries condicions mentre els nobles i la jerarquia eclesiàstica viuen ampul•losament mercès al fruit de l’esforç dels altres.
[…] Els meus avantpassats eren aquests remences que els doblegaven les gabeles, les primícies… Estaven doblegats, pobre gent, no podien fer re. 
Els mals usos van ser suprimits per Ferran el Catòlic amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, però no com a rei de Castella sinó com a Ferran II d’Aragó. Amb gran disgust dels nobles va resoldre un problema que va arribar a ser causa de guerres civils.
Després de la Sentència de Guadalupe varen continuar depenent del senyor feudal, no gaires segles enrere encara anaven a fer guàrdia al castell, però eren lliures. [Miquel Alfaras]
[…] Els mateixos drets reconeguts als remences catalans a finals del XV, a molts països del continent no s’assoliren fins a finals del XIX. Fou un avenç històric dels drets humans, únic i insòlit en l’Europa d’aquella època. [Vògits, modolons i desfedors]


Riera Rupitera


Joan de Canyamars, hereu d’una de les masies del poble, fou, probablement, un d’aquests lluitadors remences, i ha passat a la història perquè estigué a punt de canviar-la el 7 de desembre de 1492, quan volgué matar Ferran II i per ben poc no ho assolí. El monarca baixava per les escales de la plaça del Rei de Barcelona i Joan, amagat entre la gent, s’hi acostà i li clavà un cop d’espasa. La ferida fou aparatosa, de l’orella a l’espatlla passant pel coll, però no mortal, i Joan fou aturat a punyalades. Més li hauria valgut morir allà mateix, perquè el que li esperava era un suplici medieval. Cinc dies després fou passejat nu pels carrers de Barcelona dalt d’un carro, lligat en una creu i seguit per una multitud que contemplava com era mutilat de mica en mica —mans, braços, peus, cames, ulls, pits— per tal d’allargar l’agonia. Segons Pere-Miquel Carbonell, cronista i testimoni directe dels turments, “may se mogué ne parlà de deia res ne•s complanyia, com si donassen sobre una pedra”. Una vegada fora de la ciutat, explica Carbonell que “lo lapidaren e meteren foch al castell, lo qual ab los troços de l’home sentenciat qui en lo castell estava, fon tornat prest cendra”.
Si fou un acte aïllat o formava part d’una conspiració mai no s’ha sabut. Les primeres sospites del monarca anaven en aquest sentit i motius no n’hi mancaven. El 1481 havia restablert els mals usos, li havia près el tron al seu germà el príncep Carles de Viana tan estimat pels catalans, havia imposat la Inquisició castellana a la Corona d’Aragó contra la voluntat de les institucions, i quan no li quedà més remei que abolir els mals usos, acompanyà la Sentència amb la restitució dels castells als senyors feudals i fortes multes als remences, seixanta dirigents dels quals foren condemnats a mort.
Així s’inicià el regnat dels qui uniren les corones d’Aragó i Castella, res de bo en podíem esperar.