30 de juliol del 2011

Bataiades a Vallmanya


L'església i la rectoria de Vallmanya
Vallmanya és una de les parròquies del Montnegre que ha mantingut sempre la seva festa major, que celebra el primer dissabte d’agost i enguany s’escau al 6. 
Antigament, la festa major era per Sant Miquel, però també era la fira d’Hostalric, que molta gent hi volia anar i llavores la van anul•lar i van passar-ho a Sant Feliu, el primer d’agost. El dematí, primerament a l’iclesia, feien l’ofici. Després, a la tarda i cap al vespre, feien ball a l’era de can Burgada, que llogaven una orquestra.
La missa serà a les 12 i després hi haurà pica-pica i les bataiades, una singularitat que no trobarem enlloc més de la serra, però que allà perdura des de fa anys i panys. Que què són les bataiades? Sigueu sota el campanar després de missa i ho sabreu.

Bataiades a Vallmanya, dècada de 1960.
Fons Joan Xampeny
De passada podreu gaudir d’aquest poblet que ja s’esmenta al 886. L’església, però, és de gairebé mil anys després, del 1826. M’explicava en Pere Vallicrosa, nascut a can Vilà, que l’antiga es va cremar a principis del XIX i els amos de can Burgada van cedir els terrenys per construir-hi la nova.
Can Burgada ha estat, sens dubte, la gran masia de Vallmanya. Durant generacions, els caps de la casa pairal van exercir un lideratge indiscutible, tant en l’àmbit polític com en l’empresarial. Com la majoria de propietaris rurals, es van decantar pel bàndol carlí i això causà la deportació de dos germans a Cuba durant la guerra dels Matiners, i tot per culpa d’un excés de devoció religiosa. Perseguits pels liberals, van decidir celebrar una missa en una sala de la masia abans de fugir, però ni van fugir ni van acabar la missa, perquè les tropes els van encerclar abans d’hora.
Vallmanya es va ajuntar amb Hortsavinyà al 1836 i, a principis del segle XX, els plens municipals s’havien fet a can Burgada, on també s’hostatjava sovint el rector del poble, aixoplugant sota un mateix sostre el poder eclesiàstic i el polític. Quan, al 1930, el municipi d’Hortsavinyà fou absorbit per un de més gran, el beneficiari fou Tordera, contra pronòstic i per sorpresa. Resseguint els documents oficials d’aquells anys, era més previsible la unió amb Santa Susanna o Pineda, però pels relats orals podem deduir que l’impulsor de l’opció torderenca fou Joan Castelló, de can Burgada.
En l’àmbit empresarial tampoc estaven mai quiets. Una alta xemeneia de maons ens recorda la fabricació de tints a partir de suro triturat. Després de quatre o cinc dies bullint i d’extreure’n la substància, aquest suro s’estenia i es deixava assecar en una esplanada sota un gran pi, el Pi del Triturat o Pi Turat, abatut per un llamp fa pocs anys, i a l’ombra del qual l’escriptora Caterina Albert, emparentada amb els Castelló i més coneguda com a Víctor Català, hi passava llargues estones escrivint.
Altres empreses de can Burgada foren la fabricació de bastons de castanyer, les elegants mangales que acompanyaven els passeigs dels senyors burgesos catalans ara fa cent anys, i la producció de llet. ¿No trobeu xocant que una marca de llet es digui “El Castillo”? No hi busqueu orígens medievals, és molt més senzill: “El Castillo” la van fundar els Castelló el 1924 a Vallmanya, i al cap de deu anys la traslladaren a Mollerussa.
Els pròspers negocis dels Castelló no van passar per alt als lladregots de temps ha. Una colla de bandolers volien assaltar can Burgada, compto que deu fer més d’un segle i mig. 
A can Burgada van vendre uns quants caps de bestiar. Varen cobrar molts diners, i una colla de lladres ho van saber. [Francesc Basart]
Algú va dir als lladres que anessin a can Burgada, però els lladres es van equivocar de casa i van anar a ca l’Esteve Burgada. La primera era una casa rica i aquesta era pobre. Es van pensar que no volien dir on eren els diners i els van sotmetre a tota mena de martiris. [Paquita Brunet-Jaume Aliva]
La véia la varen penjar en els calamastres de la xemeneia, li van fotre foc. El véi el varen matar a cop d’estaques, i la noia, diu que va saltar per una finestra que donava a darrere i es va escapar, i va anar a dir-ho, que hi havien nat els lladres. [Carme Masmique])
Es va escapar, i se’n va anar a una casa que hi ha a la vora can Burgada, que en diuen la Carbonera. [Pere Vallicrosa]
La nena va ser la que més endavant va reconèixer els malfactors. [Paquita Brunet-Jaume Aliva]
I quan els van detenir van dir-ho, que s’havien equivocat de casa. D’aquella feta, ca l’Esteve va quedar buida i ara és a terra. [Carme Masmiquel)][Històries i llegendes de l’any vuit]
Si us acosteu a la festa major, no patiu que no hi trobareu bandolers, només bona gent amants de la gresca i les tradicions de Vallmanya.








29 de juliol del 2011

Un drac al Montnegre


El drac és un dels éssers més comuns a les mitologies d’arreu. Els catalans coneixem la llegenda del que sant Jordi va matar a Montblanc. No hi ha drac sense botxí i, per això, acabada l’Edat Mitjana ja no en quedava ni un. El de l’estany de Banyoles fou vençut per sant Martirià, el d’Arles del Tec per sant Guillem de Combret, el de Ridaura pel cavaller Dolcet, el de Sant Llorenç del Munt pel cavaller Espès…

   Església i rectoria de Vilardell 
Una de les parròquies més petites del Montnegre és Vilardell, que des de fa segles va quedar agregada a la d’Olzinelles i, al 1927, a Sant Celoni. Tot i així, la família Soler hi havia tingut un petit castell des d’on es controlava la Tordera i el camí ral.

Els veïns d’aquell petit vilatge de set o vuit masies van tenir la mala sort d’haver de compartir territori amb un drac. Qui ens en donà més detalls fou Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes 1624-Manresa 1681), qui va fer creure que havia trobat un manuscrit del 1420 en molt mal estat, i que n’havia fet una còpia nova. Comença així:

Avia, prop Sant Celoni, un sforçat cavaller apellat En Soler de Vilardell, senyor del Castell de Vilardell, qui vui encara sta en peu; e també se’n avia nodrit un bell drach, prop del castell e del camí qui·n va de Barcelona a Gerona, lo qual se’n menjave lo bestiar e molta de la gent qui·n passave per lo camí desús dit.

Amb un personatge tan golafre no és gens estrany que Vilardell comptés amb un poblament escàs, però tots els mals tenen remei. Un bon dia el cavaller Soler va ser obsequiat amb una espasa de virtut:

E tantost, volent provar la spasa, pegà contra un roure molt gros, lo qual va partir per al mitg axí com si·n fos stat una caramuxa; e tantost va pegar ab la mateixa spasa un cop contra una roca, e va faer en aquella un tal bell tall, que·s va ficar més d’un palm.

Hi ha qui diu que fou un present de sant Martí i hi ha qui sosté que fou forjada en una conjunció molt especial dels astres del cel i, per això, també fou anomenada espasa de constel·lació. Amb ella i una lluenta armadura lliurà el combat en el que moriren drac i cavaller.

Del seu castell ja no en queda res, diuen que era per darrere de la font de santa Laura, ara enmig d’una urbanització. Però el que sí que podem veure és la cova del drac, enmig d’una gran roca de quars, aquell mineral brillant i duríssim que els bosquerols en deien pedra foguera perquè en la foscor de la nit s’hi veien espurnes i atreia els llamps de les tempestes, un lloc insuperable per acollir un drac. Damunt de la cova hi creixen una dotzena de lledoners que, de fet, són un de sol, ja que tots neixen d’una mateixa soca descomunal.
 Cova del Drac de Vilardell


Si el drac hagués sobreviscut, segurament hauria abandonat l’habitatge fa uns quaranta anys, quan aquell tranquil camí ral de carros, muls i diligències, que abans havia estat la Via Augusta per on transitaven els romans, es va transformar en una moderna autopista. Però si voleu una mica de pau, us podeu arribar a la propera font de sant Jordi, que potser no us ofereix aigua però sí ombra i lloc per seure; i de camí veureu el molí d’en Coll, on fins la postguerra s’hi molien els blats de la contrada.

Espasa Vilardella
L’altre element cabdal d’aquell combat, l’espasa Vilardella, també la podríeu veure, però un bon tros més lluny. Durant segles ha estat una arma molt cobejada i encara ho és. Els estudiosos no s’acaben de posar d’acord, per uns Vilardella és l’espasa Tisó, actualment al Museu Militar de Madrid, i per altres és la que hi ha al Museu Militar de París. El cert és que Alfons III, nét de Jaume I, la comprà per molts diners al 1286 a Berenguer de Vilardell i que, amb ella, els monarques catalans lliuraren moltes batalles. Perquè fou tan desitjada?

Ens ho explica Francesc Eiximenis al 1386:
És axí mateix certa cosa que spasa constel•lada e armes feytes en certa constel•lació donen o procuren ardiment e fortalea de cor a aquells qui les dites armes porten. Per tal, lo rey En Jacme d’Aragó, qui pres València, tostemps portava una spasa constel•lada quand venia haver batalla. E en los archius del senyor rey d’Aragó huy present és la spasa de Vilardell, famós cavaller, ab la qual matà la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los hòmens passants per lo camí.

Sens dubte, Vilardella, la que segà el coll del drac del Montnegre, és l’Excàlibur catalana.


28 de juliol del 2011

Mata, entre Mataró i Llavaneres (i II)


                Torre de defensa de can Tria

La costa del Maresme compta amb més de cinquanta torres de defensa, construïdes durant els segles XVI i XVII, una època en la que les incursions de corsaris i pirates —no els confonguem perquè no són el mateix— sovintejaven. Però la pirateria ve de molt més antic, Malgrat ja va patir-ne un atac el 935 i, 70 anys abans, les Balears arribaren a quedar despoblades a causa dels reiterats atacs dels víkings que, abans que els turcs i nordafricans, havien sembrat el terror a les nostres costes.

La torre de can Tria està al costat mateix de la carretera, en un bon estat de conservació; té cinc plantes, d’estil gòtic amb elements renaixentistes. No és visitable, però sí que la podem contemplar des de fora i, de passada, comprar un sac de patates, les mítiques “Mataró Potatoes” que van conquerir els mercats britànics fa cent anys, i  és que els productes de l’horta maresmenca atenyen una qualitat exquisida quan el pagès manté l’anhel de la feina ben feta i no només l’afany del diner.
La família Tria és d’ancestrals arrels mataronines, per la mateixa època que feien construir la torre, un dels seus membres fou batlle de Mataró al 1552-54. La tradició és manté i actualment un dels descendents —pagès com el seu requeterebesavi— és regidor al mateix ajuntament.
Més enllà, agafant un trencant a l’esquerre ben indicat, arribarem a l’església gòtica de Sant Miquel de Mata i la masoveria adossada de cal Monjo. Construïda al segle XV, al lloc s’hi han trobat vestigis d’una vila romana del segle I. Allà mateix hi ha el cementiri, que acull els difunts de les masies de Mata des d’inicis del XIX.
      Església preromànica de Sant Martí de Mata


Però el primer temple parroquial del veïnat, Sant Martí de Mata, data de molt més antic i apareix per primer cop en documents del segle XI. Per veure’l, seguim els cartells pista amunt encara no 1 km. A l’ombra del xiprer i d’alzines frondoses que l’envolten, gaudirem d’una bona panoràmica cap al mar i de la marinada que hi bufa i ens refresca de les xardors d’estiu. La porta d’entrada és a la paret lateral, com era costum en el preromànic, un estil encara més auster que el romànic que el succeí. A l’altra banda, en un pla, s’hi manté un senzill comunidor on els capellans d’aquell temps, acompanyats pels veïns, invocaven una meteorologia que fos providencial per als cultius, sobretot el blat i la vinya, que encara s’hi manté.


Mata, entre Mataró i Llavaneres



La riera de Sant Simó clou la ciutat de Mataró per l’est i fins al torrent de les Bruixes, ja en terme de Llavaneres, s’estenen les planes agrícoles, entre elles les emblemàtiques Cinc Sènies, amenaçades contínuament per l’especulació.
Aquests territoris són del veïnat de Mata que, a més d’activitat agrària, conserva un notable patrimoni històric.
Mata, els veïnats de Valldeix i Traià, Mataró, Llavaneres, Montalt i Caldetes estaven sota la jurisdicció del castell de Mata, situat al cim del turó d’Onofre Arnau, que amb 132 metres d’alçada permet veure la costa i bona part del territori entre el mar i les serres del Montnegre, Corredor, Sant Mateu i Céllecs. Del castell ja no en queda res, llevat de la base d’una torre quadrada que fou excavada fa uns vint anys, torre que devia ser de guaita per avisar de les incursions pirates. De fet, de guaites al turó n’hi segueixen havent, ara en una torre de fusta, i ja no miren al mar, perquè els perills ara venen de terra, dels qui cremen restes vegetals quan no toca o de barbacoes sense xemeneies als jardins de les urbanitzacions.
Les pedres de l’antic castell devien anar a parar a la masia que s’alçava pocs metres més avall, a la falda nord del turó, i de la que només resta sencera una torre de defensa.
La vegetació és rematadament mediterrània: pins, oliveres, ginestes, alguns fruiters asselvatjats, escabiosa, travalera i uns llentiscles d’arrels centenàries al cim.
Encerclat per carreteres i autopistes, no és un lloc per gaudir del silenci, però paga la pena per l’esplèndida visió d’un mar solcat de blaus diversos que dibuixen camins sobre l’aigua, una plana pigallada de masos i fragmentada per geometries variables dels cultius, i una serralada litoral que, des d’allà, senyoreja el Montalt amb 596 m.

veïnat de Mata 1‎(Mataró)‎

27 de juliol del 2011

Festa del Roser de Ramió


Cada primer diumenge de juny Ramió celebra la seva festa del Roser, en la que s'hi apleguen dos o tres centenars de veïns, alguns de les masies del poble i altres de les rodalies. La trobada, naturalment, es fa en els plans del voltant de l'església, on s'hi han disposat taules i cadires per tal que la gent hi pugui dinar còmodament.
Fa poc més de dos segles, a finals del XVIII, que el poble de Ramió es va unir al de Fogars, en una ajustada votació dels caps de cada casa en la que per dos vots de diferència es van decantar per Fogars enfront de l'opció de Vallmanya.
El territori de Ramió, limitat al nord per la Tordera, s'enfila pel sud cap a les serres d'Hortsavinyà i ateny l'alçada màxima al turó del Pi de l'Oli (455 m.), d'on es diu que es veuen set campanars i, per tant, això indica l'existència d'un tresor ocult, probablement el que van deixar els frares del monestir de Roca-rossa, en la ràpida fugida durant la revolució de 1835. Durant més de cent anys i fins no en fa pas gaires, molts homes hi havien anat a picar de nits:
De Roca Rossa, deien que del cim d’un turó, que és el cim del pi de l’Oli, d’allà es veuen set campanars, jo hi havia anat i els havia vist: Breda, Hostalric, Sant Feliu, Gaserans, Fogars de Monclús… set es veien, jo els havia comptat -ara està tapat d’arbres i ja no es veuen. Allà deien que hi havia una carga d’or amagada. Nosaltres hi vam anar una vegada amb la burra, tres tios a la nit. Macagum l’osti, però ja hi havien sots, ja hi havien fet altres sots per allà. Ens vam fotre a picar allà amb un mall, portàvem dos o tres malls, vam estar tota la santa nit, eh! I anar fent forat i anar picant avall i avall, que vam baixar dos o tres metros, i quan vam estar emprenyats vam dir “re, re, pleguem perquè això és una burrada”. I sempre la terra era igual, no vam trobar mai re de re i mai més hi vam tornar-hi. La mare que ho va parets! Qui sap on era aquella carga, si és que hi fos... [Miquel Ventura] [Històries i llegendes de l'any vuit]

parròquia de Ramió

26 de juliol del 2011

El torrent del Molinot, a la Pocafarina

Tant al Montnegre com al Corredor, hi ha uns pocs indrets que coneix tothom i molts d'altres desconeguts per a la majoria. A la obaga de Sant Andreu del Far hi ha el sot del torrent del Molinot o de can Móra, que baixa del veïnat de la Pocafarina. 

Des de l'edifici dels Maristes de Llinars, és ben recomanable una passejada d'un quilòmetre i mig fins un petit pla on la vegetació que beu de l'aigua del torrent s'enfila fins una alçada de més enllà dels vint metres. En aquest curt trajecte és remarcable la varietat d'arbres: llorers, saüquers, verns, castanyers, sureres, pins, alzines, arboços, roures, lledoners, que atenyen el seu màxim esplendor en aquest pla, amb uns avellaners dignes de les millors avellanoses del Montnegre, i un sotabosc on destaquen esponeroses les falgueres mascle i l'aromàtica tarongina. Pel camí, ja hi floreix l'herba de sant Joan i la ginesta.
És aconsellable deixar el vehicle a l'aparcament del costat dels Maristes, el camí que cal agafar és el que passa entre l'edifici i l'aparcament, seguint sempre el principal, i en menys de mitja hora hi sereu. La panoràmica del Montseny i la Calma des dels Maristes també és esplèndida, i si sou amants de les coses antigues, uns 200 metres més enllà hi ha un pou de glaç a l'entrada d'un restaurant.