2 desembre de 2011

Els balls i les bruixes d'Hortsavinyà


Hortsavinyà

Hortsavinyà 50 anys enrere












Hortsavinyà és un dels dos pobles situat a les parts altes de la serra del Montnegre —l’altra és Montnegre, del que n’hem parlat en l’anterior article.
Can Borra, quan era l'Hostal Nuebo
Els seus aires sans eren recomanats com a remei per millorar les malalties respiratòries i això va fer que hi proliferessin hostals i masies que oferien habitacions per a estades familiars força abans que d’això se’n digués turisme rural. A mitjan segle xx n’hi havia tres, l’Hostal Vell, el de la Glòria (can Pica) i el Nou (can Borra). Els dos primers, a més, competien per veure qui feia els balls més lluïts.
Aquests balls eren molt concorreguts, se’n feien cada diumenge amb manubri i per les festes assenyalades amb músics, i hi pujava força gent d’altres pobles.
Pujaven de Calella, de Tordera, de Vallmanya, molta gent per les festes. La de sant Llop era el primer de setembre [festa major], santa Eulàlia el 10 de desembre, i el Roser, la festa de l’Erola, el dilluns de la segona pasqua. Per l’Erola portaven la marededéu a l’iclésia, feien missa i anaven en professó cantant el rosari i portant la marededéu fins l’Erola. Els goigs es cantaven un cop eren a l’ermita. Santa Eulàlia era la festa petita, amb ball de tarda i nit, però llogaven un acordeonista, i per l’Erola també. [Ramon Rabionet, en Serra]
Orquestra Maravella a can Pica. Dècada 1950

Després de perdre’s, la festa de Santa Eulàlia es torna a celebrar cada 8 de desembre des del 1998, gràcies a les actuacions que ofereix la Diputació, amb un espectacle especialment adreçat als alumnes de l’escola d’Hortsavinyà i a tot el públic infantil i, per seguir amb la tradició, un ball com els que es feien temps ha. Enguany tindrem la Sonsoni, vinguts de la Cerdanya amb violí i acordió. Veure’ls i sentir-los enmig de la muntanya és un viatge al túnel del temps, no només pels instruments. I és que Pep Lisandra, llarg i prim, mostatxo i barba grisa i un aire descuidat, és la viva imatge de l’acordeonista imaginari que corria de poble en poble pel Pirineu de fa cent anys.

L’acompanya Elies Porter, nét d’un vell conegut dels qui freqüentàvem el cine fòrum dels anys 70, l’inoblidable Miquel Porter, que també corria de poble en poble per il·lustrar-nos en l’art del cinema i divertir-nos amb els seus esmolats comentaris.
Taula de les Bruixes
Per acabar-ho d’arrodonir, aprofitaré per visitar, ben a prop d’allà, el testimoni més antic que sabem de poblament al Montnegre, la Taula de les Bruixes, amb uns senzills gravats que, segons els arqueòlegs, són de fa uns 4.000 anys. Si algú s’hi vol afegir, que m’escrigui un correu i quedarem d’acord.
Bona setmana i bona ballada el dijous 8!