18 d’agost del 2011

La festa i la pesta a Fuirosos


Església de Fuirosos
L’agost ve farcit de festes majors, i el setembre, déu n’hi do. ¿Que per ventura tots els sants de la nostra devoció estan aplegats en aquests dos mesos? No, de sants en tenim per donar i per vendre tot l’any; és el goig que fa el graner ple de blat acabat de collir el que es mereix la major de les festes de l’any i això, a les masies, només passava en aquesta època.
En aquell temps, quan deies “tinc set o vuit o deu sacs de blat a dintre… Tinc pa per l’any, eh!”, això era molt i se celebrava. [Pere Basart]
Les paraules d’en Pere Basart ho deixen ben clar: no tenir blat volia dir fam, blat volia dir pa i pa volia dir menjar. Durant el XIX i part del XX no es podia imaginar un àpat sense pa, el pa acompanyava tota mena de plats des de la sopa fins les postres. [Vògits, modolons i desfedors]
Fuirosos és un vilatge de masies que segueixen el curs de la riera del mateix nom i de les de can Terrades i can Vernenc, totes elles afluents de la Tordera, on acaba el terme pel nord. L’aigua que hi baixa és ben aprofitada per mitjà de quatre petits pantans construïts a mitjan segle XX, el més gran dels quals és el de la Brinxa.

                                       Pantà de la Brinxa
La festa major de Fuirosos, n’hi havia dugues, però se’n celebrava una. Una era per sant Cebrià, el 16 de setembre, però no es va celebrar mai. Celebraven la de sant Roc, el 16 d’agost. Fèiem missa, ball a l’era del Forn, pujaven músics de Breda o d’Arbúcies i també venia gent de Breda i de per tot arreu, a la tarda. Al vespre ho fèiem a can Riera de Fuirosos, en una entrada que hi ha molt gran. [Josep Canals]
“És més dolent que la pesta!”, sentíem dir a les àvies, i és que, durant segles, ni les guerres ni la pirateria causaren tanta mortaldat com les epidèmies que assolaren el país, sense altra medecina que la fe en la protecció divina vehiculada per mitjà de sant Roc, venerable occità de Marsella que, al segle XIV, es dedicà a la curació dels malalts de pesta fins que ell mateix emmalaltí i, per no contagiar ningú, s’estigué en un bosc on va sobreviure gràcies a un gos que cada dia li duia un panet que robava de la seva casa. Aquest és l’origen d’una tradició que perdurà a Fuirosos fins la dècada de 1930: amb les donacions de blat fetes pels veïns es feien uns panets que es repartien després de l’ofici de festa major i en menjava tothom, inclòs el bestiar boví, per la creença que els protegia de malalties i desventures.

Veïns de Fuirosos a la porta de l'església (Fons Mn. Malgosa)
El poble comptava, aleshores, amb gairebé un centenar d’habitants; ara n’hi deuen haver poc més d’una dotzena i els que en van marxar fa dècades encara esperen la construcció d’un pont sobre la Tordera que trenqui l’aïllament de la zona. Curiosament, hi ha elements que ens demostren que, fa uns quants segles, la vall devia ser molt transitada. El topònim de can Torres ens dona pistes i, efectivament, en un turó a ponent de la masia trobem els vestigis d’una torre amb murs de pedra i fang —poc més d’un munt de pedres—, i una altra molt més sencera, de pedra i un excel•lent morter de calç, amb sòlids murs de 110 cm de gruix, que li han permès arribar fins als nostres dies amb una alçada de més de 3 metres a la part més alta.

                                    Mur de pedra i calç de la torre medieval
La seva ubicació estratègica permetia controlar els pas dels viatgers, en una ruta que del Maresme i pel coll d’en Benet Vives d’Hortsavinyà, travessava el Montnegre i enllaçava, just en arribar a la Tordera, amb el camí ral que duia a Barcelona i França.
Contemporània de les torres devia ser l’església vella, avui absolutament enrunada i oblidada, i el forn del vidre, a la masia del mateix nom, l’únic existent al Montnegre, que jo sàpiga.
Cada forn tenia el seu mestre vidrier, que guardava en secret la seva fórmula, els components i la proporció exacta. Les eines eren poques i senzilles: pinces, tisores i un tub de ferro amb un broc de fusta.
Veem que'l vidrier fa vidre de pera e d'erba” escrivia Ramón Llull fa set-cents anys. Efectivament, el principal component del vidre és la sílice, que s’extreu de la sorra, i la coloració verdosa li donava el sodi, que s’obtenia habitualment de les cendres de plantes marines. Una de les més abundants a les nostres platges fins que la pesca d’arrossegament va arrancar la majoria de prats marins, era la posidònia o alga dels vidriers, nom donat per l’ús que en feien tant per protegir les peces dels cops durant el transport com per treure’n el carbonat sòdic, que facilitava la fusió de la sílice. El tercer element bàsic era el carbonat càlcic, extret de la pedra calcària, que li donava durabilitat.
Tots tres components els tenien a prop. La sorra, a la riera de davant de la casa; la pedra calcària, un tros més amunt de la muntanya; el carbonat sòdic, de les platges del Maresme, si és que no el treien d’altres plantes més properes, com la barrella.
[…] Durant uns quants segles fou vigent la prohibició d’instal•lar forns de vidre dins de les ciutats pel risc d’incendi. Potser la combinació d’aquest factor i l’abundància de llenya determinà l’establiment del forn del vidre a Fuirosos. [Piles i súties]




10 d’agost del 2011

Els 4.000 anys del Coll


Església parroquial de Sant Esteve del Coll
El Coll és una parròquia situada a l’extrem nord-est del massís del Corredor, enturonada damunt la plana de Cardedeu, i coberta d’alzinars i algunes pinedes. Entremig, els arboços també hi prosperen la mar de bé.

L’arboç més gros de Catalunya estava […] a prop de l’església parroquial de Sant Esteve del Coll. Va morir fa pocs anys, però encara es pot veure el seu tronc. L’arbre feia 8’5 metres d’alçada i un vogi de 2’40, unes mides ben excepcionals en aquesta espècie. D’aquella muntanya també van sortir els arboços del passeig de la Castellana de la capital d’Espanya, i és que actualment és molt valorat com a planta ornamental i n’és ben mereixedor. [Piles i súties]

La Torre del Moro


La Torre del Moro
L’indret ha estat poblat des de la més remota antiguitat, com ho demostren un seguit d’elements històrics d’èpoques ben diverses. De lluny, el més fàcil de veure és la Torrassa o Torre del Moro, punt de guaita des d’on es controlava la Via Augusta i el camí que de la plana de Cardedeu porta fins al Maresme. Amb dos metres de gruix i estructura circular, no ens ha d’estranyar que la base romana —i no móra— d’aquesta construcció s’hagi mantingut dempeus durant 2.000 anys. Els grans carreus granítics diferencien clarament els primers 4’5 metres d’alçada. D’allà fins als 13 metres de dalt de tot, la construcció és de fa un segle, quan un ric propietari la va adaptar com a refugi des d’on iniciar les batudes del senglar.

Si en l’antigor la torre va resistir les invasions bàrbares, en els darrers decennis el seu interior va ser destruït per reiterats atacs vandàlics. Per sort, l’ajuntament de Llinars se n’ha fet càrrec, ha estat restaurada i, des d’aquesta primavera, es pot visitar els caps de setmana, cosa que jo us recomano. La terrassa és un mirador esplèndid del Vallès, amb vistes al mar i als castells de Burriac i de Montsoriu.

Sant Sebastià del Coll


Ja que hi som posats, amb un passeig podem arribar-nos a un altre indret proper amb un paisatge similar: Sant Sebastià del Coll,  a una altura de 408 m. Des del turonet on es mantenen les seves ruïnes es contempla una panoràmica de 360º, amb el mar a sud-oest, les serres del Baix Maresme, Collserola, Montserrat, la Mola, Sant Llorenç del Munt, cingles de Bertí, Pla de la Calma, Montseny, Corredor, serra d’en Bruguera i valls de Canyamars, Argentona i Cardedeu.

Ruïnes de l'ermita de Sant Sebastià del Coll
Documentada el 1640, la imatge del sant fou traslladada a l’església parroquial del Coll el 1905, perquè l’ermita ja amenaçava ruïna. A l’aplec que s’hi feia el 20 de gener hi feien cap la gent del Coll i els pagesos del pla de Cardedeu i, de passada, cercaven les pedretes de sant Sebastià, cristalls de quars que consideraven amulets protectors contra qualsevol desventura.


L’altra gran festa del poble encara es manté i s’acaba de celebrar ara, el primer cap de setmana d’agost, al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve, del segle XVI, i ben a prop del cementiri.


4.000 anys enrere



Hi ha un altre cementiri molt més antic, de fa uns 4.000 anys, amb unes formes gravades a la roca que escapen a la nostra comprensió. És el Cau de la Mostela, un conjunt de grans pedres que formen una cova on s’hi feren, pel cap baix, tres enterraments quan encara no havíem descobert l’art de fabricar metalls i tot ho arreglàvem a cops de roc.

Després vam aprendre a fondre el coure i fa uns 2.600 anys, també el ferro. D’aquell temps data la Tomba del Guerrer, dita així per les espases i puntes de llança que s’hi van trobar en les excavacions posteriors a la seva descoberta, el 1953. Mig segle després, en Lluís Vendrell, un saurí de Cardedeu apassionat per l’arqueologia, passejant per la contrada després d’unes fortes pluges, va descobrir a causa d’una esllavissada una altra tomba de la mateixa època que, un cop excavada, va donar una vintena de peces ceràmiques com a companyia del cos incinerat d’un nen d’uns deu anys. Qui vulgui veure part d’aquests materials, els trobarà al Museu de Granollers.


Inscultures al Cau de la Mostela

I encara, abans d’enfilar cap al Coll, hi ha el cromlec de Pins Rosers, un grup de set grans pedres que temps ha foren un monument funerari, segons diuen els que hi entenen. Però hi ha qui diu que són les restes d’un antic hostal, atesa la seva proximitat al camí ral que anava a França. Els hostalers, per tal de robar als clients més rics, en feien xixines i amb la seva carn cuinaven el menú que oferien als altres hostatjats. Així prosperava el negoci fins que l’amor s’hi va interposar. La minyona es va enamorar d’un jove viatger i el va alertar del perill que corria, van fugir d’amagat i denunciaren l’hostaler, que fou empresonat i l’hostal enderrocat. Les set pedres són l’únic vestigi que en resta.

2 d’agost del 2011

Les festes majors de bosc: Olzinelles

Església d'Olzinelles
Les festes majors de les parròquies del Montnegre i Corredor són, moltes vegades, l’única expressió de la vida col•lectiva d’unes comunitats que han perdut tots els altres aspectes de la vida social. La seva continuïtat depèn, bàsicament, de dos factors: la implicació d’un grup de veïns i el suport dels ajuntaments dels municipis als quals estan agregats. Sense aquests pilars no hi ha festa, i si només es compta amb l’entusiasme dels veïns l’esdeveniment queda reduït a un petit cercle d’incondicionals, perquè una festa lluïda requereix un pressupost i, gràcies a Déu, l’ajuntament de Sant Celoni així ho ha entès.
El 1927 Sant Celoni era un municipi gran en població i petit en territori, però aquell any se li van agregar cinc pobles grans en territori i petits en població: la Batllòria, Fuirosos, Montnegre, Vilardell i Olzinelles. Agregar-se no hauria de voler dir desaparèixer com a poble, i és un deure inexcusable del municipi afavorir la pervivència dels seus vilatges més petits.
La festa major d’Olzinelles ha pres molta embranzida aquests darrers anys, un quants veïns s’hi ha abocat i la resta han respòs de tal manera que, enguany, s’atreveixen a fer-la durar dos dies i amb una agenda farcida d’actes ben variats que podeu veure en aquest enllaç:
Si us ho podeu permetre, aneu-hi a passar tot el dissabte perquè la vall d’Olzinelles s’ho val. Podreu començar de bon matí amb una caminada amb un guia de luxe, el naturalista César Gutiérrez. Amb ell descobrireu arbres monumentals, que en aquell paratge proliferen més que a cap altre lloc de la serra, i elements singulars del nostre patrimoni etnològic. El temps plujós d’aquestes darreres setmanes ha vestit el bosc d’una ufanor i d’un verd gens habitual a l’agost.
L'Alzina de la Pega
No us faré un llistat de tot el programa perquè ja el podeu consultar a l’enllaç, però jo no em penso perdre la cantada del pastor Antoni Soler, en Pitxon, corrandes apreses d’altres pastors que ja no hi són, algunes amb segles d’antiguetat. En Pitxon ha estat un dels nostres darrers pastors transhumants.
“Anys ha, el ramat més gros del Montnegre era el de Montcal (Hortsavinyà) que aplegava les tres-centes o quatre-centes ovelles de les tres cases del veïnat: can Mas, can Soler i can Plana. L’origen estava en un pastor del Ripollès que a l’estiu baixava amb el ramat i va acabar casant-se i vivint a can Pairet. El 1923, amb els quatre fills, es van traslladar a can Plana, on mare i pare moriren al cap de pocs anys, però els fills van continuar amb les ovelles.
No fou l’únic pastor foraster que passava els hiverns al Montnegre. També n’hi havia a can Benet Vives (Hortsavinyà), can Gibert (Palafolls), ca l’Estol (Calella) i moltes altres masies, sumant, entre tots els ramats, de dos a tres mil caps de bestiar oví.
Els pastors de fora passaven l’hivern aquí i alguns pastors d’aquí passaven l’estiu a fora, al Pirineu. És el cas d’en Mingu, que portava el ramat de Montcal o, ja en temps actual, l’Antoni Soler Pitxon, d’Arenys de Munt, que des de la dècada del 1980 pastura pel seu poble i per Olzinelles, la serra del Corredor i, a l’estiu, la del Cadí, amb un ramat de set-centes ovelles.
Quan fem la transhumància, sortim el 10 de juny i estem deu dies. Sortim d’Arenys de Munt, venim pel Corredor i el primer dia dormim a Llinars, a can Gol. L’endemà cap aquella carena de Sant Pere de Vilamajor i anem a Sant Elies a dormir. L’atre dia dormim a Coll Formic, l’atra dia a Muntanyà, llavons nem cap a Aigafreda, llavons cap a Collsuspina, llavons amunt cap a una carena que es diu Carena Montjoia. D’allà anem a Casa Miquela, molt abans d’arribar a Olost, llavons anem a Olost, Alpens, Sant Jaume de Frontanyà, la Pobla de Lillet. Llavons hem de passar per la carretera, que és camí ramader. Llavons anem a Bagà i ens enfilem aquella muntanya amunt per radere el Pedraforca, Gisclareny, Sarneres i cap a Josa. [Antoni Soler, Pitxon]” [Vògits, modolons i desfedors]
Tampoc em perdré, l’endemà, el teatre de La Pocafarina Productions. Un ocellet m’ha dit que “Fent safareig” pren com a fil argumental alguns dels relats de bruixes que vaig recollir a “Històries i llegendes de l’any vuit”. Olzinelles és a tocar de Vallgorguina, terra de bruixes.