Giragonses de la toponímia

Lletraferits de mena com som molts catalans, gaudim del privilegi del monumental Onomasticon Cataloniae, vuit voluminosos volums que ens llegà Joan Coromines, una obra de tota una llarga vida on recull milers de topònims de tots els Països Catalans. L’onomàstica és la branca de la lingüística que estudia els noms propis i la toponímia és la branca de l’onomàstica que estudia els noms dels llocs. Topònim és, per tant, el nom propi d’un indret, sigui un turó, un poble, una masia o un coll.

Joan Coromines (al centre) a Hortsavinyà, l'hivern de 1970

Els topònims són una valuosa font d’informació. En primer lloc, perquè donant nom a un indret ens faciliten identificar-lo; en segon lloc, perquè sovint ens descriuen una propietat del lloc, com l’ermita de l’Erola, situada en un petit pla en un entorn muntanyenc, que això és el que significa el mot erola; i en tercer lloc, perquè de vegades ens descriuen un fet ocorregut al paratge, com a Fogars de la Selva, on tenim el turó de la Dona Morta, o a Fuirosos, prop de la Tordera, amb les Llobateres, on segles enrere devien criar-hi les llobes.

COLL DE PORC O DE PORT?

Coll de Port

Dos topònims molt freqüents en la geografia catalana, que també els trobem al Montnegre,són coll de Port i coll de Porc. En els magnífics cartells col·locats fa cap a un any pels escoltes de Pineda al mateix coll i a l’erola de l’ermita es decanten per Porc. Així ho trobàvem als mapes de l’Alpina amb anterioritat al 2003, però després d’una exhaustiva tasca de Joan López, encarregada per l’editorial, veieren la llum unes versions molt millorades que són el més extens i precís document imprès sobre la toponímia de les serres del Montnegre i Corredor, i on opten per Port, com també hi optà el 1915 Jaume Almera en el mapa geològic de la zona de la Tordera. Tanmateix, en altres mapes d’aquell temps, tant hi trobem Port com Porch.

Mapa Alpina 1991

Mapa Alpina 2003

Mapa dels camins del municipi d'Hortsavinyà (1924)

Mapa topogràfic zona Hortsavinyà (cap a 1920)

Per sortir de dubtes, consultem l’Onomasticon de Joan Coromines. Port és un mot emprat a moltes comarques catalanes per definir un pas entre muntanyes. També ho devia ser per aquí antigament, però amb el temps es va anar imposant el mot coll, mentre que vam relegar els ports al plàcid recer costaner de les barques i vaixells. Oblidat el significat muntanyenc dels ports, no tenia cap sentit ubicar-ne un entre dues muntanyes, lluny de la mar, i aquell punt va passar a dir-se coll de Port, que és com dir coll de Coll, de la mateixa manera que diem vall d’Aran —vall de Vall.

És una tendència humana prou coneguda que ens agrada saber el perquè de les coses i algú devia deduir que si des de coll de Port no es veu cap port (marítim), el nom ben dit devia ser coll de Porc, atès que a una alçada de 315 metres sobre el nivell del mar seria molt més probable veure-hi passar porcs que no pas barques. I un cop batejat de nou aquell indret, només era qüestió de temps que la creativitat popular trobés l’explicació del topònim, i així ens l’ha fet arribar Jaume Planas, tramesa per Joan Llobet, a qui agraïm l’aportació:

"Segons les dites populars, els veïns de Sant Pere [de Riu] i de Pineda passaven per aquest indret amb el seu bestiar —porcs— majoritàriament per portar-los a vendre al mercat de Tordera. Aquest seria l'origen del nom COLL DE PORC […] El meu pare va néixer a can Riu l'any 1920, ja en aquell temps tenia el nom Coll de Porc.”

A l'Onomasticon, a l'entrada PORT i a la subentrada PORTVENDRES, Coromines diu això:

“En alguns llocs de la Terra Baixa, no essent popular en el sentit de pas de muntanya com en els Pirineus i serres altes, s'ha corromput el nom de port en Porc.
1) Coll de pórk a l'extrem del Montnegre; en el Maresme de Llevant: uneix el sot de Vallmanya al de St. Pere de Riu que desaigua a Pineda.1”

ORSAVINYÀ O HORTSAVINYÀ?

Mapa geològic zona de la Tordera (Jaume Almera, 1915)

L’onomàstica popular també ens explica l’arrel de Hortsavinyà: savinya, en català antic, voldria dir fals; se’n diu Orsavinyà perquè per aquestes muntanyes hi ha un mineral que sembla or, però no ho és, és or fals. O una versió menys treballada situa l’arrel en l’or de la vinya. Per Coromines, en canvi, el nom ve de HORTUS SABINIANI, l’hort d’en Sabinià, que el filòleg conjectura si podria tractar-se d’un antic eclesiàstic nascut a Barcelona cap al 475, sant Sabí. És una hipòtesi prou agosarada, sant Sabí feu vida d’ermità durant 13 anys a l’Alt Pirineu occità, i donà nom al poblet de Sent Savin. Si el nostre Saví fos el mateix, qui sap si la seva primera experiència eremítica fou al Montnegre.

I ficats en temes lingüístics, vegem com Coromines defensa amb vehemència que cal escriure Horsavinyà, amb H i sense la T:

“L’ortografia Horsavinyà amb h- és la que va deixar establerta la ponència Fabra-Casacuberta-Coromines el 1933 per encàrrec de la Generalitat i l’IEC. És superflu i pedantesc introduir-hi una –t-  muda, com han fet alguns; i, no volent quedar-se a mig camí, ha grafiat Hortsabinyà el recent publicador del Cart. de Roca-rossa, barbarisme pedant d’erudit irrespectuós de la història de la llengua.”

Coromines no se la mossegava mai, la llengua i, en aquest cas, els superflus i pedantescos a qui es referia eren els de l’Institut d’Estudis Catalans de la dècada de 1980 i l’erudit irrespectuós, l’historiador arenyenc J. Mª Pons Guri, publicador, com diu, del Cartoral de Roca-rossa, del que mirarem de parlar-ne properament.

SA PALOMERA I EL COLL DE PALOMERES

Tornant a l’onomàstica popular, un altre exemple proper el tenim al coll de Palomeres, que segons alguns es diu així perquè des d’allà es pot veure la roca de sa Palomera de Blanes. La veritat és que, des d’allà,  jo no he aconseguit veure-la mai.

A l’entrada PALOMA de l’Onomasticon hi trobem això:
“del llatí PALUMBES “colom silvestre”. Coll de Palomeres, a uns 10 minuts d’Horsavinyà, en la carena del Montnegre.”

Per tant, traduït a un català més actual, coll de Palomeres voldria dir coll dels Tudons o de les Tudoneres, nom ben apropiat per la freqüència amb què aquests coloms de bosc volen per aquells entorns.

AVETS, ALZINES O BARDISSES?

Al fons, serra de l'Espinal, des de Roca de Guilla

Una altra via per a l’evolució o canvi en els topònims són els mapes, sobretot si són mapes molt emprats, com els de l’Alpina. En el del Montnegre de fa unes quantes dècades hi apareix la serra de l’Espinal, on està situada l’església d’Hortsavinyà, com la serra de l’Auetar, un nom que sempre em va intrigar fins que un pastor nascut en aquestes contrades em va parlar d’una peça de terra situada en aquesta serra que anomenaven l’Auletar o els Auletons, és a dir, l’Alzinar jove. Misteri resolt: es va donar el nom d’una part a tota la serra i, a més, menjant-se la L, qui sap si perquè l’informant tenia dificultats en pronunciar-la. El cas és que, com que Auetar no significa res, algun cartògraf devia creure que la U era un error i la va substituir per una V i al cap d’uns anys apareixia als nous mapes com a serra de l’Avetar —talment com si estiguéssim a l’Alt Pirineu de Sent Savin—, un nom ben curiós per a una serra que no ha vist mai ni un sol avet. Tot i així, encara manté aquesta denominació en els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, mapes oficials que, en qüestions de toponímia i de camins de muntanya, val a dir que són un autèntic desastre.

Mapa actual de l'Institut Cartogràfic

Tornem a l’Onomasticon, a l’entrada “ESPINA i noms derivats, compostos i relacionats”:

“[…] en la majoria dels casos es tracta de similitud d’un ús col·le. d’espina en el sentit de “lloc embardissat”, com ho mostra ja el paisatge molt emboscat d’aqueixos llocs”

Qui s’hagi emboscat per aquesta serra sabrà quanta raó tenia el mestre Coromines: argelagues, gatoses, romegueres, arços i arítjols, tota la gamma de plantes espinoses —tret dels cactus—  s’ensenyoreixen de tots els forats on la brancada de les alzines no tapa el sol.

MONTNEGRE

Acabem aquest article tan etimològic i corominesc amb Montnegre:

“El Montnegre, massís muntanyós que forma part de la Serralada Litoral, entre la Tordera i Collsacreu, que el separa del Corredor. Culmina en el cim de Montnegre de Ponent (757 m. alt.) que els vells anomenaven Pratperelló. Perejaume Borrell, pintor i poeta, fill de Sant Pol de Mar, que estima aquestes muntanyes, els ha dedicat aquests bells versos: “Els esqueis del torrent separen prou / aquestes dues postals: el Montnegre / i ca l’Oller. L’aigua, però, les clou / i n’empostala els gorgs en blanc i negre”.

Déu n’hi do per ser un diccionari, però és que els d’en Coromines són així, farcits d’apunts personals, diatribes rotundes i conjectures atrevides. Aquí, sí que ens assenyala l’evidència que el mot es compon de MONT i NEGRE, però no ens aclareix aquell vell dilema de si li ve per la terra negra o per la foscor dels seus boscos frondosos.

Al fons, serra del Montnegre, des del castell d'Hostalric

En canvi, aprofita aquesta entrada per parlar-nos de l’origen de l’autor d’una part del Tirant lo Blanc, que situa a la parròquia de Montnegre, dins del municipi de Xixona, i no a la del municipi de Sant Celoni, dins la nostra serra:

“No seria d’allí Martí Joan de Galba, el continuador i falsificador de Tirant lo Blanc, que consta com senyor de Montnegre? El seu llenguatge mostra tants trets valencians com el de Martorell. Els deficients indicis documentals que hom ha exhibit, tendents a identificar aquest Montnegre amb el (2 bis) [la parròquia de Montnegre, al municipi de Sant Celoni], sempre m’han convençut tan poc com les teories imaginatives que publicà, en els seus últims anys, Joan Fuster sobre autors múltiples de la fraudulenta “continuació” del Tirant. Les conclusions del meu assaig de LleuresC., pp. 363-80 continuen vàlides i no s’hi ha publicat objecció seriosa. Hi he aportat diverses notes, que ho corroboren, en articles del DECat. V. especialment VI, 707-708, i EntreDL i, 215. Prop del (2 bis) [la parròquia de Montnegre, al municipi de Sant Celoni] jo no he vist mai rastre ni ruïnes de cap castell (com el que ha estat suposat possessió de Galba), encara que tinc freqüentats tots aquells rodals en dotzenes d’excursions de 1922-1938 i de 1950-1980. J.C.”

Murs del castell de Montnegre

En l’assaig que esmenta, no desaprofita l’ocasió per manifestar la seva opinió sobre el “falsificador” Martí Joan de Galba:

“No calen més proves: tot denuncia el deixeble mediocre imitant el mestre amb tanta indiscreció com barroeria.
[…] En definitiva no podem estar agraïts a Galba per la versió esguerrada que ens va lliurar de l’únic Tirant veritable, el de Martorell. I no seria sinó legítim reeditar-ne un text despullat d’aquestes vegetacions supèrflues i deformants.”

No li discutiré al mestre les valoracions sobre les qualitats literàries de Galba, però sí que nego el seu origen xixonenc i afirmo la vinculació del senyor de Montnegre amb el nostre Montnegre, no perquè ho pensi jo, pobre de mi, sinó per les investigacions fetes per altres estudiosos, dels quals vaig parlar a l’entrada Tirant lo Blanc al castell de Montnegre. Joan Coromines fou un erudit i un geni, però el do de la infal·libilitat només és cosa del Papa de Roma, diuen.

Els crims d'en Cinto Bruguera

El 17 de gener de 1909, dia de sant Antoni, un crim perpetrat al terme d’Hortsavinyà va trasbalsar la gent de les masies del Montnegre i dels pobles del Maresme.

Jaume Aliva (foto: Roser Puigdefàbregas, 1998)

Jaume Aliva (1909-2000) era el més petit de set germans, una fillada que havia començat el 1893 amb el naixement de la Roseta, a qui la vida li fou estroncada a l’edat de 15 anys.

El germà petit venia al món sis mesos després de la tragèdia, que m’explicava un matí d’hivern de 1990 amb el mateix sentiment que ho hauria explicat al cap de pocs dies dels fets algú que hagués conegut la Roseta. Ell fou el primer dels 140 testimonis que vaig gravar fins al 2008 i la vivesa de les seves narracions em fou un gran estímul per a la tasca que iniciava.

ESCENES FAMILIARS DEL XIX

Per començar, situem-nos en aquella època. Aliva ens descriu una situació familiar malauradament freqüent al segle XIX:

Els pares en van haver de passar de totes. La meva àvia paterna va enviudar i al cap d’un temps es va tornar a casar, però el padrastre no va voler saber res dels fills que, petits com eren, van haver de marxar de casa. Al meu pare, que tenia set o vuit anys, i a una germana, els va recollir un oncle que estava a l’Hostal d’Hortsavinyà. Els altres germans, l’un va anar a Tordera i l’altre a Hostalric. El pare, en Martí, ajudava el seu oncle en el que convingués i anava a fer d’escolà amb el rector. Devia fer-ho prou bé, i ja de jove el van nomenar agutzir del poble. Es va estar a l’Hostal fins que es va casar amb la mare.

Martí Aliva es casa amb Carme Dalmau, de 20 anys, que en feia dos que havia tornat a la masia familiar, can Canyamars, per tenir cura dels seus avis. Tot i la curta edat, Carme havia tingut temps de treballar quatre anys al Vapor Vell, fàbrica de Calella, i havia fet de minyona en una casa de Barcelona:

–Si es queda aquí, no sabrà escriure ni llegir, no sabrà res— deia el seu avi.

EL CRIM DE CAN CANYAMARS

El matí del 17 de gener de 1909, diada de sant Antoni, tota la família havia baixat a Calella. Només la gran, la Roseta, de quinze anys, s’havia quedat a la casa. Va anar a parar ballestes a la vora del torrent del sot de Canyamars per mirar de caçar algun rupit o merla i ficar-lo a la cassola per dinar. Amb un aixadellet d’un mànec de dos pams gratava la terra fent un petit clot net d’herbes, on posava la ballesta oberta, amb la gargamella enganxada. Així estava feinejant quan va sentir algú que se li acostava i la saludava. La noia, confiada, seguia parant les ballestes, fins que ell, sense esperar-s’ho, la va agafar de mala manera amb intenció d’abusar-ne. [Jaume Aliva]

Segons Aliva, armada amb l’aixadell la Roseta va resistir fins on va poder, però l’agressor va acabar matant-la a cops de roc.

La Costa de Llevant (23.01.1909)

La versió judicial dels fets és molt similar i en la crònica de La Vanguardia (9.04.1910) ens apareix un personatge clau en la investigació del cas:

“El testigo N. Formente, mozo de la escuadra que detuvo al procesado, refirió al tribunal cómo se enteró de que aquél era el autor del hecho. Nadie sospechaba nada, y el testigo preguntó a los padres de la víctima si en la casa tenían mozo á su servicio. Entonces les hablaron de dos: uno de quien no podía sospecharse, y otro, el procesado, recientemente despedido. Entonces el testigo buscó al último, á quien consiguió detener, y éste confesó el crimen cometido, contando repugnantes detalles”.

Paquita Brunet (1907-1997), muller de Jaume Aliva, m’explicà el que li deia el mosso lliure de sospites:
El vell Forner —es deia Marges— sempre me’n parlava, de la Roseta, que deia que era molt maca. Coneixia al d’Arbúcies, es veu que dormien tots junts a la pallissa i m’ho va dir:

–Sempre somiava dones despullades, sempre tenia mania amb les dones. Cony, somiava, somiava, i no em deixava dormir.

Segons Aliva, a finals de 1908 compareix per can Canyamars demanant feina de mosso un noi d’Arbúcies que ningú no coneix.

Sabia que el pare li donaria feina perquè n’hi sobrava. Va estar treballant i es van fer amics. Dormia a la pallissa, ja se’n feia compte d’haver de dormir d’aquella manera, però al cap d’uns dies va demanar que li donessin una habitació a la casa. El pare li va dir:

-No, això no pot pas ser, macasum coi, ja som molta colla i més que en vénen. La casa és molt petita i, ja ho veus, tenim ben poc puesto. La casa fos més gran, prou te’l daria, un quarto.

Llavors el mosso va decidir buscar-se una altra casa, i la va trobar no gaire lluny, a Sant Andreu. [Jaume Aliva]

L'ASTÚCIA DEL XATO

Per Aliva l’artífex de la confessió és el Xato, el mosso d’esquadra N. Formenté, ¿però com s’ho va fer perquè confessés “el crimen cometido, contando repugnantes detalles”? Això és el que sentia explicar a la família:

Can Canyamars d'Hortsavinyà (foto: Roser Puigdefàbregas,1998)

El Xato es va deixar créixer la barba quinze dies, es va posar roba vella i esparracada i se’n va anar cap a Arenys. Amb aquella fila no semblava altra cosa que un malfactor. La guàrdia civil el va tancar a la mateixa cel·la del sospitós, que no el va pas reconèixer. A més, estava massa neguitós i capficat amb la forca.

El Xato va procurar calmar-lo:

–I què hi feu aquí?.

–Sí, som en aquí… passant dies.

–Vós heu fet alguna cosa?

–No, res. Però diuen que vaig matar una noieta d’Hortsavinyà.

–I per això? Marededéu, quina por que teniu! Jo ja n’he mort dugues i no m’ha passat res.

El Xato li va explicar amb entusiasme les històries i aventures dels seus suposats crims, enorgullint-se’n i presumint de la seva crueltat i sang freda.

El xicot, més assossegat i confiat d’estar en companyia d’un dels seus, va explicar-li allò que havia passat el matí de sant Antoni, com ho havia fet i com havia anat tot plegat. [Jaume Aliva]

LA RECERCA DE JORDI SALBANYÀ

El relat sencer de Jaume Aliva veié la llum a Històries i llegendes de l’any vuit (2008), i al cap de cinc anys em sorprengué l’arribada a les meves mans del llibre Judici i mort d’en Jacint Bruguera (El crim de Canyamars), publicat en una reduïda edició de la que tingué la gentilesa d’enviar-me’n un exemplar el seu autor Jordi Salbanyà i Benet, advocat i gendre de l’actual propietari de can Canyamars.

Salbanyà, avesat pel seu ofici d’advocat al complicat llenguatge jurídic, va remenar per arxius oficials, llibres històrics i diaris de l’època, i el seu treball ens dona l’oportunitat de contrastar la versió documentada amb la de la memòria oral, sempre afectada per la subjectivitat del testimoni i la petjada dels anys. Per ell sabem moltes més coses del xicot vingut d’Arbúcies:

Jacint Bruguera Piñana, un jornaler solter nascut a Castelldefels, que en el moment dels fets tenia uns 37 anys. […] quan tenia 23 anys, per discrepàncies amb la família en Jacint hauria abandonat el mas [familiar] i s’havia convertit en un rodamón, vivint de la feina de jornaler que trobava. [Jordi Salbanyà, op. cit.]

La veritat és que llegint el llibre de Jordi Salbanyà descobrim l’abjecta naturalesa d’aquest criminal. L’assassinat de Canyamars fou absolutament premeditat, Jacint confessà haver passat la nit en aquell indret on sabia que la Roseta anava cada dia, mogut, segons ell, per un desig de venjança per haver estat acomiadat pel seu pare.

Després del crim, Jacint desaparegué d’Hortsavinyà i tot just quatre setmanes després va estar a punt de cometre'n un altre de similar a Corbera del Llobregat, amb una noia —Madrona Gibert— de la mateixa edat que la Roseta, mentre recollia llenya al bosc. Estabornida pels seus cops i a punt de violar-la, va comparèixer la mare, que també va rebre fortes bastonades però aconseguí foragitar l’agressor.

EL DOBLE CRIM D’ARBÚCIES

Aliva explica que, al final del judici, un cop condemnat a la forca i veient que no té salvació, el mosso confessa també haver mort dues noies a Arbúcies. Salbanyà ens descobreix que, en aquest punt, les coses no van anar ben bé així.

El 10 de novembre de 1907 un doble crim va horroritzar la gent d’Arbúcies. Havent dinat, dues nenes de 6 i 5 anys havien anat a bosc a collir feixina pel foc. Una estona més tard, Carme Ferrer, mare d’una d’elles, va descobrir els seus dos cossos sense vida: havien estat violades, colpejades i cosides a ganivetades.

 

Família Bigas, masovers de can Canyamars cap al 1940,
amb el mas al fons

Durant més de tres anys no es va saber res de l’autoria d’aquests monstruosos crims i, probablement, mai més no s’hauria esbrinat el cas si no hagués estat per la indiscreció d’un comentari fatxenda.

El  carnisser d’Hostalric Josep Masnou estava especejant un vedell quan li va comparèixer el rodamón Antoni Giner per comprar-li una mica de carn. Van establir una animada conversa que, casualment, va anar a parar al crim comès als afores d’Arbúcies tres anys enrere. Giner va presumir de conèixe’n els autors, el carnisser continuà la conversa, aparentment sense fer-ne gaire cas, i el convencé d’acompanyar-lo al local d’acolliment de pobres del poble, on minuts més tard fou detingut per la guàrdia civil.

A partir de les seves declaracions i de les investigacions posteriors, Giner i Jacint Bruguera foren jutjats i considerats culpables. En casos tan evidents, l’únic recurs de la defensa era presentar-los com a bojos i, d’aquesta manera, evitar la pena de mort.

Tot i que a causa de la pobresa dels acusats els defensors eren advocats d’ofici, devien prendre’s molt seriosament la seva feina, ja que per sorpresa de tothom, aconseguiren que la primera sentència esquivés la previsible pena capital per a tots dos. Llavors el fiscal va recórrer al Tribunal Suprem, que condemnà Giner a cadena perpètua i a Bruguera, en qui concorria l’agreujant  de reincidència, a pena de mort.

LA DANSA DE LA MORT D'EN CINTO BRUGUERA

Mai no sabrem si aquests foren els únics crims d'en Cinto, però queda clar que tenia una metodologia establerta: les agressions sempre eren en despoblat i amb persones indefenses, que matava per no deixar testimonis; mai no se li haurien atribuït les morts d'Arbúcies si no hagués estat pel bocamoll del seu company. Des del novembre de 1907 fins al setembre de 1913, per a Jacint Bruguera la vida i la mort foren una parella inseparable ballant la dansa més macabra de totes les danses que es fan i es desfan. En la primera tanda exercí de botxí, amb les dues nenes d’Arbúcies, la Roseta d’Hortsavinyà i la noieta de Corbera, salvada in extremis per sa mare. En la segona tanda, fou la víctima que, assistida per uns destres advocats, executava uns passos magistrals esquivant una i altra vegada el desenllaç definitiu. 

Els judicis se succeïren l’un darrere l’altre, el de can Canyamars l’abril de 1910, dos mesos després el de Corbera, i al cap d’un any el d’Arbúcies. Per l’assassinat de la Roseta la condemna fou a mort, però ja en aquella època una part de l’opinió pública n’estava a favor de l’abolició, si més no en casos de jurisdicció no militar. El govern optava per un recurs salomònic: no abolia la pena de mort però cada any, per Setmana Santa, presentava la llista de condemnats al rei demanant-ne el seu indult. D’aquesta manera Bruguera va salvar la pell pel crim de la Roseta.

També se salvà en la primera sentència pels fets d’Arbúcies, però un cop dictada la seva segona pena de mort pel Tribunal Suprem, semblava més difícil d’esquivar-la, atès l’espantós historial del condemnat. Tot i així, l’advocat no es donà per vençut i poc faltà perquè la seva campanya culminés amb èxit, però aquesta vegada l’atzar li anà en contra. En la llista de condemnats de 1913 n’hi havia un que feia poc havia atemptat contra Alfons XIII i el rei, en un gest polític d’interessada magnanimitat, tingué molt d’interès en què fos indultat. A canvi, el govern retirà de la llista d’indultables els tres condemnats per crims més abominables, un d’ells Jacint Bruguera.

Dos agarrotats a Vic, per l'assassinat d'una vídua de Manlleu (1897)

 Dins la presó de Girona, en la primera execució no pública que es feia a la ciutat, a les 6 del matí del 9 de novembre de 1913, Jacint Bruguera va fer el darrer pas de la seva particular dansa amb la mort: fou executat a garrot vil.

Finalment, la sentència es complia. Recordo bé l’única frase taxativa que vaig sentir en boca del germà de la Roseta, el meu oncle Jaume Aliva: “un home que ha matat, ha de morir”.

Erola 2014. Recull d'imatges

Enguany hem pogut celebrar l'aplec de l'Erola amb un dia assolellat i, malgrat les altes temperatures, l'ombra dels arbres i la marinada temperaven l'ambient.

La gent del Cau s'han superat i amb la seva il·lusió i esforç ens han regalat una diada magnífica, ben visible en les cares de felicitat dels assistents. Entre aquests, algun diputat al Parlament i el batlle de Tordera, que amb la seva presència donava suport a la festa.

Jo li demanaria que l'any que ve no es conformi amb fer acte de presència:

–Què tal un contenidor per les deixalles?

–Què tal alguna contribució econòmica a la festa i no deixar-la totalment en mans de la generositat privada? 

–Què tal no deixar perdre l'actuació que cada any pagava la Diputació el mes de desembre i que se seguiria mantenint només anant a una reunió a l'any i demanant-ho?

M'agradaria que es notés que Hortsavinyà també té un batlle. Si ve per fer-se veure i res més, tampoc cal que s'hi molesti.