14 de gener de 2015

Els crims d'en Cinto Bruguera

El 17 de gener de 1909, dia de sant Antoni, un crim perpetrat al terme d’Hortsavinyà va trasbalsar la gent de les masies del Montnegre i dels pobles del Maresme.

Jaume Aliva (foto: Roser Puigdefàbregas, 1998)
Jaume Aliva (1909-2000) era el més petit de set germans, una fillada que havia començat el 1893 amb el naixement de la Roseta, a qui la vida li fou estroncada a l’edat de 15 anys.

El germà petit venia al món sis mesos després de la tragèdia, que m’explicava un matí d’hivern de 1990 amb el mateix sentiment que ho hauria explicat al cap de pocs dies dels fets algú que hagués conegut la Roseta. Ell fou el primer dels 140 testimonis que vaig gravar fins al 2008 i la vivesa de les seves narracions em fou un gran estímul per a la tasca que iniciava.

ESCENES FAMILIARS DEL XIX

Per començar, situem-nos en aquella època. Aliva ens descriu una situació familiar malauradament freqüent al segle XIX:

Els pares en van haver de passar de totes. La meva àvia paterna va enviudar i al cap d’un temps es va tornar a casar, però el padrastre no va voler saber res dels fills que, petits com eren, van haver de marxar de casa. Al meu pare, que tenia set o vuit anys, i a una germana, els va recollir un oncle que estava a l’Hostal d’Hortsavinyà. Els altres germans, l’un va anar a Tordera i l’altre a Hostalric. El pare, en Martí, ajudava el seu oncle en el que convingués i anava a fer d’escolà amb el rector. Devia fer-ho prou bé, i ja de jove el van nomenar agutzir del poble. Es va estar a l’Hostal fins que es va casar amb la mare.

Martí Aliva es casa amb Carme Dalmau, de 20 anys, que en feia dos que havia tornat a la masia familiar, can Canyamars, per tenir cura dels seus avis. Tot i la curta edat, Carme havia tingut temps de treballar quatre anys al Vapor Vell, fàbrica de Calella, i havia fet de minyona en una casa de Barcelona:
Si es queda aquí, no sabrà escriure ni llegir, no sabrà res— deia el seu avi.

EL CRIM DE CAN CANYAMARS

El matí del 17 de gener de 1909, diada de sant Antoni, tota la família havia baixat a Calella. Només la gran, la Roseta, de quinze anys, s’havia quedat a la casa. Va anar a parar ballestes a la vora del torrent del sot de Canyamars per mirar de caçar algun rupit o merla i ficar-lo a la cassola per dinar. Amb un aixadellet d’un mànec de dos pams gratava la terra fent un petit clot net d’herbes, on posava la ballesta oberta, amb la gargamella enganxada. Així estava feinejant quan va sentir algú que se li acostava i la saludava. La noia, confiada, seguia parant les ballestes, fins que ell, sense esperar-s’ho, la va agafar de mala manera amb intenció d’abusar-ne. [Jaume Aliva]

Segons Aliva, armada amb l’aixadell la Roseta va resistir fins on va poder, però l’agressor va acabar matant-la a cops de roc.

La Costa de Llevant (23.01.1909)

La versió judicial dels fets és molt similar i en la crònica de La Vanguardia (9.04.1910) ens apareix un personatge clau en la investigació del cas:

“El testigo N. Formente, mozo de la escuadra que detuvo al procesado, refirió al tribunal cómo se enteró de que aquél era el autor del hecho. Nadie sospechaba nada, y el testigo preguntó a los padres de la víctima si en la casa tenían mozo á su servicio. Entonces les hablaron de dos: uno de quien no podía sospecharse, y otro, el procesado, recientemente despedido. Entonces el testigo buscó al último, á quien consiguió detener, y éste confesó el crimen cometido, contando repugnantes detalles”.

Paquita Brunet (1907-1997), muller de Jaume Aliva, m’explicà el que li deia el mosso lliure de sospites:
El vell Forner —es deia Marges— sempre me’n parlava, de la Roseta, que deia que era molt maca. Coneixia al d’Arbúcies, es veu que dormien tots junts a la pallissa i m’ho va dir:
–Sempre somiava dones despullades, sempre tenia mania amb les dones. Cony, somiava, somiava, i no em deixava dormir.

Segons Aliva, a finals de 1908 compareix per can Canyamars demanant feina de mosso un noi d’Arbúcies que ningú no coneix.
Sabia que el pare li donaria feina perquè n’hi sobrava. Va estar treballant i es van fer amics. Dormia a la pallissa, ja se’n feia compte d’haver de dormir d’aquella manera, però al cap d’uns dies va demanar que li donessin una habitació a la casa. El pare li va dir:
-No, això no pot pas ser, macasum coi, ja som molta colla i més que en vénen. La casa és molt petita i, ja ho veus, tenim ben poc puesto. La casa fos més gran, prou te’l daria, un quarto.
Llavors el mosso va decidir buscar-se una altra casa, i la va trobar no gaire lluny, a Sant Andreu. [Jaume Aliva]

L'ASTÚCIA DEL XATO

Per Aliva l’artífex de la confessió és el Xato, el mosso d’esquadra N. Formenté, ¿però com s’ho va fer perquè confessés “el crimen cometido, contando repugnantes detalles”? Això és el que sentia explicar a la família:

Can Canyamars d'Hortsavinyà (foto: Roser Puigdefàbregas,1998)
El Xato es va deixar créixer la barba quinze dies, es va posar roba vella i esparracada i se’n va anar cap a Arenys. Amb aquella fila no semblava altra cosa que un malfactor. La guàrdia civil el va tancar a la mateixa cel·la del sospitós, que no el va pas reconèixer. A més, estava massa neguitós i capficat amb la forca.
El Xato va procurar calmar-lo:
–I què hi feu aquí?.
–Sí, som en aquí… passant dies.
–Vós heu fet alguna cosa?
–No, res. Però diuen que vaig matar una noieta d’Hortsavinyà.
–I per això? Marededéu, quina por que teniu! Jo ja n’he mort dugues i no m’ha passat res.
El Xato li va explicar amb entusiasme les històries i aventures dels seus suposats crims, enorgullint-se’n i presumint de la seva crueltat i sang freda.
El xicot, més assossegat i confiat d’estar en companyia d’un dels seus, va explicar-li allò que havia passat el matí de sant Antoni, com ho havia fet i com havia anat tot plegat. [Jaume Aliva]

LA RECERCA DE JORDI SALBANYÀ

El relat sencer de Jaume Aliva veié la llum a Històries i llegendes de l’any vuit (2008), i al cap de cinc anys em sorprengué l’arribada a les meves mans del llibre Judici i mort d’en Jacint Bruguera (El crim de Canyamars), publicat en una reduïda edició de la que tingué la gentilesa d’enviar-me’n un exemplar el seu autor Jordi Salbanyà i Benet, advocat i gendre de l’actual propietari de can Canyamars.

Salbanyà, avesat pel seu ofici d’advocat al complicat llenguatge jurídic, va remenar per arxius oficials, llibres històrics i diaris de l’època, i el seu treball ens dona l’oportunitat de contrastar la versió documentada amb la de la memòria oral, sempre afectada per la subjectivitat del testimoni i la petjada dels anys. Per ell sabem moltes més coses del xicot vingut d’Arbúcies:

Jacint Bruguera Piñana, un jornaler solter nascut a Castelldefels, que en el moment dels fets tenia uns 37 anys. […] quan tenia 23 anys, per discrepàncies amb la família en Jacint hauria abandonat el mas [familiar] i s’havia convertit en un rodamón, vivint de la feina de jornaler que trobava. [Jordi Salbanyà, op. cit.]

La veritat és que llegint el llibre de Jordi Salbanyà descobrim l’abjecta naturalesa d’aquest criminal. L’assassinat de Canyamars fou absolutament premeditat, Jacint confessà haver passat la nit en aquell indret on sabia que la Roseta anava cada dia, mogut, segons ell, per un desig de venjança per haver estat acomiadat pel seu pare.

Després del crim, Jacint desaparegué d’Hortsavinyà i tot just quatre setmanes després va estar a punt de cometre'n un altre de similar a Corbera del Llobregat, amb una noia —Madrona Gibert— de la mateixa edat que la Roseta, mentre recollia llenya al bosc. Estabornida pels seus cops i a punt de violar-la, va comparèixer la mare, que també va rebre fortes bastonades però aconseguí foragitar l’agressor.

EL DOBLE CRIM D’ARBÚCIES

Aliva explica que, al final del judici, un cop condemnat a la forca i veient que no té salvació, el mosso confessa també haver mort dues noies a Arbúcies. Salbanyà ens descobreix que, en aquest punt, les coses no van anar ben bé així.

El 10 de novembre de 1907 un doble crim va horroritzar la gent d’Arbúcies. Havent dinat, dues nenes de 6 i 5 anys havien anat a bosc a collir feixina pel foc. Una estona més tard, Carme Ferrer, mare d’una d’elles, va descobrir els seus dos cossos sense vida: havien estat violades, colpejades i cosides a ganivetades.
 
Família Bigas, masovers de can Canyamars cap al 1940,
amb el mas al fons
Durant més de tres anys no es va saber res de l’autoria d’aquests monstruosos crims i, probablement, mai més no s’hauria esbrinat el cas si no hagués estat per la indiscreció d’un comentari fatxenda.

El  carnisser d’Hostalric Josep Masnou estava especejant un vedell quan li va comparèixer el rodamón Antoni Giner per comprar-li una mica de carn. Van establir una animada conversa que, casualment, va anar a parar al crim comès als afores d’Arbúcies tres anys enrere. Giner va presumir de conèixe’n els autors, el carnisser continuà la conversa, aparentment sense fer-ne gaire cas, i el convencé d’acompanyar-lo al local d’acolliment de pobres del poble, on minuts més tard fou detingut per la guàrdia civil.

A partir de les seves declaracions i de les investigacions posteriors, Giner i Jacint Bruguera foren jutjats i considerats culpables. En casos tan evidents, l’únic recurs de la defensa era presentar-los com a bojos i, d’aquesta manera, evitar la pena de mort.

Tot i que a causa de la pobresa dels acusats els defensors eren advocats d’ofici, devien prendre’s molt seriosament la seva feina, ja que per sorpresa de tothom, aconseguiren que la primera sentència esquivés la previsible pena capital per a tots dos. Llavors el fiscal va recórrer al Tribunal Suprem, que condemnà Giner a cadena perpètua i a Bruguera, en qui concorria l’agreujant  de reincidència, a pena de mort.

LA DANSA DE LA MORT D'EN CINTO BRUGUERA

Mai no sabrem si aquests foren els únics crims d'en Cinto, però queda clar que tenia una metodologia establerta: les agressions sempre eren en despoblat i amb persones indefenses, que matava per no deixar testimonis; mai no se li haurien atribuït les morts d'Arbúcies si no hagués estat pel bocamoll del seu company. Des del novembre de 1907 fins al setembre de 1913, per a Jacint Bruguera la vida i la mort foren una parella inseparable ballant la dansa més macabra de totes les danses que es fan i es desfan. En la primera tanda exercí de botxí, amb les dues nenes d’Arbúcies, la Roseta d’Hortsavinyà i la noieta de Corbera, salvada in extremis per sa mare. En la segona tanda, fou la víctima que, assistida per uns destres advocats, executava uns passos magistrals esquivant una i altra vegada el desenllaç definitiu. 

Els judicis se succeïren l’un darrere l’altre, el de can Canyamars l’abril de 1910, dos mesos després el de Corbera, i al cap d’un any el d’Arbúcies. Per l’assassinat de la Roseta la condemna fou a mort, però ja en aquella època una part de l’opinió pública n’estava a favor de l’abolició, si més no en casos de jurisdicció no militar. El govern optava per un recurs salomònic: no abolia la pena de mort però cada any, per Setmana Santa, presentava la llista de condemnats al rei demanant-ne el seu indult. D’aquesta manera Bruguera va salvar la pell pel crim de la Roseta.

També se salvà en la primera sentència pels fets d’Arbúcies, però un cop dictada la seva segona pena de mort pel Tribunal Suprem, semblava més difícil d’esquivar-la, atès l’espantós historial del condemnat. Tot i així, l’advocat no es donà per vençut i poc faltà perquè la seva campanya culminés amb èxit, però aquesta vegada l’atzar li anà en contra. En la llista de condemnats de 1913 n’hi havia un que feia poc havia atemptat contra Alfons XIII i el rei, en un gest polític d’interessada magnanimitat, tingué molt d’interès en què fos indultat. A canvi, el govern retirà de la llista d’indultables els tres condemnats per crims més abominables, un d’ells Jacint Bruguera.

Dos agarrotats a Vic, per l'assassinat d'una vídua de Manlleu (1897)
 Dins la presó de Girona, en la primera execució no pública que es feia a la ciutat, a les 6 del matí del 9 de novembre de 1913, Jacint Bruguera va fer el darrer pas de la seva particular dansa amb la mort: fou executat a garrot vil.

Finalment, la sentència es complia. Recordo bé l’única frase taxativa que vaig sentir en boca del germà de la Roseta, el meu oncle Jaume Aliva: “un home que ha matat, ha de morir”.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada