21 de febrer de 2015

Giragonses de la toponímia

Lletraferits de mena com som molts catalans, gaudim del privilegi del monumental Onomasticon Cataloniae, vuit voluminosos volums que ens llegà Joan Coromines, una obra de tota una llarga vida on recull milers de topònims de tots els Països Catalans. L’onomàstica és la branca de la lingüística que estudia els noms propis i la toponímia és la branca de l’onomàstica que estudia els noms dels llocs. Topònim és, per tant, el nom propi d’un indret, sigui un turó, un poble, una masia o un coll.


Joan Coromines (al centre) a Hortsavinyà, l'hivern de 1970
Els topònims són una valuosa font d’informació. En primer lloc, perquè donant nom a un indret ens faciliten identificar-lo; en segon lloc, perquè sovint ens descriuen una propietat del lloc, com l’ermita de l’Erola, situada en un petit pla en un entorn muntanyenc, que això és el que significa el mot erola; i en tercer lloc, perquè de vegades ens descriuen un fet ocorregut al paratge, com a Fogars de la Selva, on tenim el turó de la Dona Morta, o a Fuirosos, prop de la Tordera, amb les Llobateres, on segles enrere devien criar-hi les llobes.


COLL DE PORC O DE PORT?



Coll de Port
Dos topònims molt freqüents en la geografia catalana, que també els trobem al Montnegre,són coll de Port i coll de Porc. En els magnífics cartells col·locats fa cap a un any pels escoltes de Pineda al mateix coll i a l’erola de l’ermita es decanten per Porc. Així ho trobàvem als mapes de l’Alpina amb anterioritat al 2003, però després d’una exhaustiva tasca de Joan López, encarregada per l’editorial, veieren la llum unes versions molt millorades que són el més extens i precís document imprès sobre la toponímia de les serres del Montnegre i Corredor, i on opten per Port, com també hi optà el 1915 Jaume Almera en el mapa geològic de la zona de la Tordera. Tanmateix, en altres mapes d’aquell temps, tant hi trobem Port com Porch.










Mapa Alpina 1991
Mapa Alpina 2003
Mapa dels camins del municipi d'Hortsavinyà (1924)
Mapa topogràfic zona Hortsavinyà (cap a 1920)
Per sortir de dubtes, consultem l’Onomasticon de Joan Coromines. Port és un mot emprat a moltes comarques catalanes per definir un pas entre muntanyes. També ho devia ser per aquí antigament, però amb el temps es va anar imposant el mot coll, mentre que vam relegar els ports al plàcid recer costaner de les barques i vaixells. Oblidat el significat muntanyenc dels ports, no tenia cap sentit ubicar-ne un entre dues muntanyes, lluny de la mar, i aquell punt va passar a dir-se coll de Port, que és com dir coll de Coll, de la mateixa manera que diem vall d’Aran —vall de Vall.

És una tendència humana prou coneguda que ens agrada saber el perquè de les coses i algú devia deduir que si des de coll de Port no es veu cap port (marítim), el nom ben dit devia ser coll de Porc, atès que a una alçada de 315 metres sobre el nivell del mar seria molt més probable veure-hi passar porcs que no pas barques. I un cop batejat de nou aquell indret, només era qüestió de temps que la creativitat popular trobés l’explicació del topònim, i així ens l’ha fet arribar Jaume Planas, tramesa per Joan Llobet, a qui agraïm l’aportació:

"Segons les dites populars, els veïns de Sant Pere [de Riu] i de Pineda passaven per aquest indret amb el seu bestiar —porcs— majoritàriament per portar-los a vendre al mercat de Tordera. Aquest seria l'origen del nom COLL DE PORC […] El meu pare va néixer a can Riu l'any 1920, ja en aquell temps tenia el nom Coll de Porc.”

A l'Onomasticon, a l'entrada PORT i a la subentrada PORTVENDRES, Coromines diu això:

En alguns llocs de la Terra Baixa, no essent popular en el sentit de pas de muntanya com en els Pirineus i serres altes, s'ha corromput el nom de port en Porc.
1) Coll de pórk a l'extrem del Montnegre; en el Maresme de Llevant: uneix el sot de Vallmanya al de St. Pere de Riu que desaigua a Pineda.1


ORSAVINYÀ O HORTSAVINYÀ?

Mapa geològic zona de la Tordera (Jaume Almera, 1915)
L’onomàstica popular també ens explica l’arrel de Hortsavinyà: savinya, en català antic, voldria dir fals; se’n diu Orsavinyà perquè per aquestes muntanyes hi ha un mineral que sembla or, però no ho és, és or fals. O una versió menys treballada situa l’arrel en l’or de la vinya. Per Coromines, en canvi, el nom ve de HORTUS SABINIANI, l’hort d’en Sabinià, que el filòleg conjectura si podria tractar-se d’un antic eclesiàstic nascut a Barcelona cap al 475, sant Sabí. És una hipòtesi prou agosarada, sant Sabí feu vida d’ermità durant 13 anys a l’Alt Pirineu occità, i donà nom al poblet de Sent Savin. Si el nostre Saví fos el mateix, qui sap si la seva primera experiència eremítica fou al Montnegre.

I ficats en temes lingüístics, vegem com Coromines defensa amb vehemència que cal escriure Horsavinyà, amb H i sense la T:

L’ortografia Horsavinyà amb h- és la que va deixar establerta la ponència Fabra-Casacuberta-Coromines el 1933 per encàrrec de la Generalitat i l’IEC. És superflu i pedantesc introduir-hi una –t-  muda, com han fet alguns; i, no volent quedar-se a mig camí, ha grafiat Hortsabinyà el recent publicador del Cart. de Roca-rossa, barbarisme pedant d’erudit irrespectuós de la història de la llengua.”

Coromines no se la mossegava mai, la llengua i, en aquest cas, els superflus i pedantescos a qui es referia eren els de l’Institut d’Estudis Catalans de la dècada de 1980 i l’erudit irrespectuós, l’historiador arenyenc J. Mª Pons Guri, publicador, com diu, del Cartoral de Roca-rossa, del que mirarem de parlar-ne properament.


SA PALOMERA I EL COLL DE PALOMERES

Tornant a l’onomàstica popular, un altre exemple proper el tenim al coll de Palomeres, que segons alguns es diu així perquè des d’allà es pot veure la roca de sa Palomera de Blanes. La veritat és que, des d’allà,  jo no he aconseguit veure-la mai.

A l’entrada PALOMA de l’Onomasticon hi trobem això:
del llatí PALUMBES “colom silvestre”. Coll de Palomeres, a uns 10 minuts d’Horsavinyà, en la carena del Montnegre.”

Per tant, traduït a un català més actual, coll de Palomeres voldria dir coll dels Tudons o de les Tudoneres, nom ben apropiat per la freqüència amb què aquests coloms de bosc volen per aquells entorns.


AVETS, ALZINES O BARDISSES?

Al fons, serra de l'Espinal, des de Roca de Guilla
Una altra via per a l’evolució o canvi en els topònims són els mapes, sobretot si són mapes molt emprats, com els de l’Alpina. En el del Montnegre de fa unes quantes dècades hi apareix la serra de l’Espinal, on està situada l’església d’Hortsavinyà, com la serra de l’Auetar, un nom que sempre em va intrigar fins que un pastor nascut en aquestes contrades em va parlar d’una peça de terra situada en aquesta serra que anomenaven l’Auletar o els Auletons, és a dir, l’Alzinar jove. Misteri resolt: es va donar el nom d’una part a tota la serra i, a més, menjant-se la L, qui sap si perquè l’informant tenia dificultats en pronunciar-la. El cas és que, com que Auetar no significa res, algun cartògraf devia creure que la U era un error i la va substituir per una V i al cap d’uns anys apareixia als nous mapes com a serra de l’Avetar —talment com si estiguéssim a l’Alt Pirineu de Sent Savin—, un nom ben curiós per a una serra que no ha vist mai ni un sol avet. Tot i així, encara manté aquesta denominació en els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, mapes oficials que, en qüestions de toponímia i de camins de muntanya, val a dir que són un autèntic desastre.


Mapa actual de l'Institut Cartogràfic
Tornem a l’Onomasticon, a l’entrada “ESPINA i noms derivats, compostos i relacionats”:

[…] en la majoria dels casos es tracta de similitud d’un ús col·le. d’espina en el sentit de “lloc embardissat”, com ho mostra ja el paisatge molt emboscat d’aqueixos llocs

Qui s’hagi emboscat per aquesta serra sabrà quanta raó tenia el mestre Coromines: argelagues, gatoses, romegueres, arços i arítjols, tota la gamma de plantes espinoses —tret dels cactus—  s’ensenyoreixen de tots els forats on la brancada de les alzines no tapa el sol.


MONTNEGRE

Acabem aquest article tan etimològic i corominesc amb Montnegre:

El Montnegre, massís muntanyós que forma part de la Serralada Litoral, entre la Tordera i Collsacreu, que el separa del Corredor. Culmina en el cim de Montnegre de Ponent (757 m. alt.) que els vells anomenaven Pratperelló. Perejaume Borrell, pintor i poeta, fill de Sant Pol de Mar, que estima aquestes muntanyes, els ha dedicat aquests bells versos: “Els esqueis del torrent separen prou / aquestes dues postals: el Montnegre / i ca l’Oller. L’aigua, però, les clou / i n’empostala els gorgs en blanc i negre”.

Déu n’hi do per ser un diccionari, però és que els d’en Coromines són així, farcits d’apunts personals, diatribes rotundes i conjectures atrevides. Aquí, sí que ens assenyala l’evidència que el mot es compon de MONT i NEGRE, però no ens aclareix aquell vell dilema de si li ve per la terra negra o per la foscor dels seus boscos frondosos.
Al fons, serra del Montnegre, des del castell d'Hostalric
En canvi, aprofita aquesta entrada per parlar-nos de l’origen de l’autor d’una part del Tirant lo Blanc, que situa a la parròquia de Montnegre, dins del municipi de Xixona, i no a la del municipi de Sant Celoni, dins la nostra serra:

No seria d’allí Martí Joan de Galba, el continuador i falsificador de Tirant lo Blanc, que consta com senyor de Montnegre? El seu llenguatge mostra tants trets valencians com el de Martorell. Els deficients indicis documentals que hom ha exhibit, tendents a identificar aquest Montnegre amb el (2 bis) [la parròquia de Montnegre, al municipi de Sant Celoni], sempre m’han convençut tan poc com les teories imaginatives que publicà, en els seus últims anys, Joan Fuster sobre autors múltiples de la fraudulenta “continuació” del Tirant. Les conclusions del meu assaig de LleuresC., pp. 363-80 continuen vàlides i no s’hi ha publicat objecció seriosa. Hi he aportat diverses notes, que ho corroboren, en articles del DECat. V. especialment VI, 707-708, i EntreDL i, 215. Prop del (2 bis) [la parròquia de Montnegre, al municipi de Sant Celoni] jo no he vist mai rastre ni ruïnes de cap castell (com el que ha estat suposat possessió de Galba), encara que tinc freqüentats tots aquells rodals en dotzenes d’excursions de 1922-1938 i de 1950-1980. J.C.”


Murs del castell de Montnegre
En l’assaig que esmenta, no desaprofita l’ocasió per manifestar la seva opinió sobre el “falsificador” Martí Joan de Galba:

No calen més proves: tot denuncia el deixeble mediocre imitant el mestre amb tanta indiscreció com barroeria.
[…] En definitiva no podem estar agraïts a Galba per la versió esguerrada que ens va lliurar de l’únic Tirant veritable, el de Martorell. I no seria sinó legítim reeditar-ne un text despullat d’aquestes vegetacions supèrflues i deformants.”

No li discutiré al mestre les valoracions sobre les qualitats literàries de Galba, però sí que nego el seu origen xixonenc i afirmo la vinculació del senyor de Montnegre amb el nostre Montnegre, no perquè ho pensi jo, pobre de mi, sinó per les investigacions fetes per altres estudiosos, dels quals vaig parlar a l’entrada Tirant lo Blanc al castell de Montnegre. Joan Coromines fou un erudit i un geni, però el do de la infal·libilitat només és cosa del Papa de Roma, diuen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada