Serra del Montnegre: Salvem els camins antics del Montnegre (2)

Els nombrosos correus enviats a diverses adreces de la Diputació de Barcelona a partir del 23 de novembre, han rebut resposta aquest 10 de desembre. Ho agraïm, però la considerem incompleta i insatisfactòria, i per això els contesto amb el text que us adjunto, i que us animo a copiar i enviar, si hi esteu d'acord i creieu que val la pena seguir amb aquesta campanya per salvar els camins tradicionals.

Des dels ajuntaments també es mou alguna cosa. Començarà el de Calella, on al Ple del 17 de desembre es presentarà una moció en el mateix sentit, signada de moment per CUP i ERC, i a la que ens agradaria que s'hi afegissin més grups. Confiem que mocions similars es presentin a altres ajuntaments del Maresme i Vallès Oriental, i que siguin aprovades pot dependre de la pressió que exercim els ciutadans i entitats interessades. Ara és el moment que tots els qui estimem els camins antics actuem. Les raons que em mouen a respondre les trobareu al text del correu.

Aquestes són les adreces (publicades al web de la Diputació) on proposo enviar el text amb còpia oculta (CCO): tarincj@diba.cat, ponsvp@diba.cat, gs.espaisn@diba.cat, ot.parcsn@diba.cat, mutbjs@diba.cat, diazrp@diba.cat, corbachocc@diba.cat, p.montnegre@diba.cat, garciacjc@diba.cat, mascarellcf@diba.cat, melgaresal@diba.cat, tarafaog@diba.cat, gr.pp@diba.cat,

amb l'assumpte: Protecció camins antics Montnegre

TEXT DEL CORREU:

Senyora, senyor:

Els agraeixo la resposta al correu que els vaig enviar sobre els camins tradicionals del Montnegre. Que les Administracions contestin a les inquietuds expressades pels ciutadans que les financen és un bon punt de partida. Entenc la resposta com una explicació pública als fets que denunciàvem, i interpreto que els responsables directes són els dos signants de l’informe.

Els faig notar, però, que no es diu res sobre les nostres demandes de:

–Restaurar, en la mesura del possible, aquests trams de camins per deixar-los tal i com eren.

–Establir mesures i protocols d’actuació per impedir que actuacions similars es tornin a repetir.

Ni tampoc sobre la inclusió a la xarxa de senders excursionistes, amb totes les conseqüències de protecció, del Camí de les Costes, del Puig, del Collet del Vent, del Suro del Llop i dels Morts; ni tampoc fan cap esment a previsions per fer complir la Llei d’accés motoritzat al medi natural.

Dit això, les respostes de l’informe, a més, en algunes afirmacions són esbiaixades o equivocades, i demostren un desconeixement del territori afectat per part dels autors, preocupant per la capacitat que tenen d’incidir-hi, atesos els seus càrrecs.

Quan s’afirma “el senderisme és una activitat que ha anat prenent cada cop més força a mesura que s’ha progressat en la societat del benestar, principalment en els darrers 50 anys”, obvien que el senderisme o excursionisme té, a Catalunya, un fort arrelament des de, pel cap baix, el 1880. Durant tot el s. XX hi ha hagut colles excursionistes, organitzades o espontànies, més encara en zones com el Montnegre i Corredor, que empraven els antics camins de carro i de bast, com es pot comprovar en els textos d'Artur Osona. L’existència de la línia de ferrocarril a la costa i al Vallès va fer que la travessa del Montnegre fos un clàssic de l’excursionisme català, especialment entre Calella o Pineda i Hostalric, passant per Hortsavinyà i Ramió, o per Hortsavinyà i Fuirosos si el destí era l’estació de tren Riells-Viabrea.

Quan es diu “reclamant sovint per al seu gaudi camins que mai no han tingut un ús públic en temps passats”, s’indueix a posar en dubte que els camins que reivindiquem com a públics, ho siguin. Si realment ho creuen així, si us plau, concretin quins dels cinc que esmentem són privats.

Pel que fa a cadascun dels tres camins dels quals denunciem males pràctiques per part de la Diputació:

Camí del Collet del Vent al forn de Mascaró

Es torna a fer palès el desconeixement del territori. Justament, en aquest cas, el nom ho deixa ben clar, és el camí que va del Collet del Vent al forn de Mascaró, però els autors el confonen amb el que, partint del Collet del Vent, va al cim del turó de l’Hostal. Per necessitats logístiques, seria ben estrany fer un forn, tant si fos de calç com de rajoleria, dalt d’un cim. No sabem si la confusió és per ignorància o per esquivar donar resposta a allò que denunciem, perquè en aquest cas, a més de fer malbé un antic camí de bast, s’ha vulnerat l’art. 37a del Pla Especial, atès que la mitjana de desnivell del tram obert és del 20%, superant el màxim establert del 15%, i és possible que també l’art. 37e, on diu que els talussos no podran superar l’alçada màxima de 3 metres. A la pràctica, l’incompliment d’aquests articles ha provocat esllavissades del terreny que, tot just al cap de 3 anys d’obrir la pista, ja impossibiliten l’accés de vehicles.

Camí de les Costes

“Té la condició de camí veïnal, tot i haver perdut el seu ús en les darreres dècades.” Novament, es demostra el desconeixement de la realitat del Parc. L'any 1998, els concessionaris del Punt d'Informació d'Hortsavinyà van coordinar una neteja i recuperació del Camí de les Costes, durant unes quantes jornades i amb més d'un centenar de voluntaris, molts dels quals portats per la pròpia Diputació, atès que eren dels "Amics dels Parcs". Des de llavors, aquest camí és emprat per molts excursionistes.

Òbviament, la nostra denúncia era sobre el tram de camí de bast fet malbé el 2019, conegut com el Pas Ombrívol, no pas sobre pistes obertes molts anys enrere. Es volen minimitzar les alteracions al tram 3, però convertir en pas de camions un camí de bast no s’aconsegueix eixamplant només un metre, i és molt subjectiu qualificar de “manteniment” aquesta acció sobre un camí de bast. Afortunadament, les roques properes a la d’en Cona van impedir que la màquina continués la destrossa més avall.

Camí del Puig

“El Camí de Can Puig no gaudiria de cap consideració especial des del punt de vista de text normatiu del Pla Especial”; “Com es pot veure, aquests camins ja tenien una funció de camins de desembosc a l’any 1956”.

Abans que res, cal aclarir que el nom correcte és “Camí del Puig”, atès que a Hortsavinyà no hi ha hagut mai cap masia que es digués “can Puig”. Que no tingui cap consideració especial en el Pla Especial no el desqualifica com a camí tradicional subjecte a l'art. 39, sobre protecció de les vies i camins tradicionals. I, efectivament, a diferència dels altres dos, el tram afectat era un camí de carro d'uns 2 m. d'amplada emprat per a desembosc, que en aquell temps es feia amb matxos i carros, no pas amb camions.

Conclusions de l’informe de Diputació

“No es constata que s’hagi realitzat cap actuació, dins de finca propietat de la Diputació de Barcelona, que hagi pogut deteriorar l’estat dels camins objecte de queixa”; “Més al contrari, l’arranjament de camins realitzat ha garantit el seu bon estat de conservació i el lliure pas, sense alterar les seves traces, tal com estipula el text normatiu del Pla Especial”.

Un senzill cop d'ull a imatges d'abans i després de l'acció de Diputació ens mostren si han estat o no deteriorats aquests camins tradicionals i si s’han alterat o no les seves traces.

Fins fa uns 50 anys, els camins tradicionals eren bàsics en la xarxa de comunicacions rurals. Amb l’èxode massiu a partir de 1960 i l’obertura de vies modernes per a vehicles, molts d’aquests milers de quilòmetres que són un immens patrimoni col·lectiu, van quedar temporalment sense manteniment, però tot just tres dècades després es començaren a revalorar, seguint l’estela de França, Regne Unit o Suïssa. A Catalunya, molts territoris ja fa anys que hi treballen i potser l’exemple més notable és Itinerànnia, xarxa de 2.500 km de camins tradicionals repartits pel Ripollès, Garrotxa i Alt Empordà. A Mallorca i Menorca també s’hi ha treballat molt, o al Pallars, on aquests dies és notícia el premi de la Fundació Carulla al Museu dels Camins.

Al Montnegre i Corredor, la Diputació, com a gestora del Parc Natural, havia d’haver estat capdavantera en la recuperació dels camins tradicionals, se li va reclamar fa més de 20 anys sense que en fessin cap cas, ans al contrari, entre 2016 i 2019 ha malmès tres trams i ho pretén justificar amb una interpretació de l’articulat del Pla Especial en sintonia amb el desinterès històric pel tema: ni han impedit l’ocupació i tancament de camins públics, ni es comprometen a no malmetre’n cap més, ni han investigat quins són els camins ramaders, ni s’han pres seriosament la Llei d’accés motoritzat al medi natural.

En definitiva, els autors de l’informe que ens fan arribar com a resposta són els responsables de les accions i és lògic que les defensin. Per això, i perquè les nostres preguntes anaven més enllà, ens interessen les respostes dels seus superiors tècnics i polítics, per saber si en comptes de mirar endavant i admetre que la recuperació i valoració d’aquests camins va en augment i és una aposta de futur, opten per una postura immobilista, i si mentre arreu s’adonen de la riquesa patrimonial d’aquest bé comú, ells tanquen els ulls a l’evidència i negligeixen el deure de vetllar pel patrimoni de tots.

Per tot això, els agraeixo de nou la resposta, però com que la considero incompleta i decebedora, els demano un canvi de rumb per tal de donar una protecció efectiva als camins tradicionals del Montnegre i Corredor, en compliment de l’art. 37 del Pla Especial, de la Llei d’accés motoritzat al medi natural i de les demandes de la ciutadania.

NOM I DNI