El 23 de novembre fèiem públiques un seguit de demandes a la Diputació de Barcelona i demanàvem que s’enviés un correu a unes adreces. No podem saber quants se n’han enviat, però intuïm que han estat nombrosos i us animem a seguir-ne enviant, si encara no ho heu fet i hi esteu d’acord.
Que sapiguem, i com esperàvem, de moment Diputació no ha dit ni piu, però això no vol dir que aquests correus no hagin causat rebombori. La pressió que estem exercint els particulars cal traslladar-la ara als ajuntaments, i cercar la complicitat d’entitats i grups municipals. Nosaltres hem informat, fins ara, a grups municipals amb representació als consistoris de Tordera, Palafolls, Malgrat, Pineda, Calella, Sant Cebrià i Sant Iscle, i l’entrada d’avui els pot servir de base per presentar mocions i que els equips de govern posin fil a l’agulla.
El problema d'origen és que cada ajuntament té l'obligació legal de tenir un inventari de camins i la majoria no el tenen o és molt incomplet. Això fa que, molt sovint, ni vianants ni propietaris sàpiguen amb certesa si un camí és privat o públic. Des de sempre, els drets de pas i la titularitat dels camins ha estat font de conflictes. Les Administracions ho saben i rarament, per pròpia iniciativa, hi voldran posar ordre. Només si hi ha una pressió constant i visible dels potencials usuaris, els càrrecs polítics i tècnics es decidiran a fer-hi alguna cosa.
El text que segueix pren com a base aquests documents de la Generalitat, que us podeu descarregar o consultar:
PROPOSTES PER A MOCIONS MUNICIPALS
La valoració de la importància de caminar com a pràctica lúdica, esportiva, cultural i emocional continua creixent de manera constant. El Montnegre, com tota Catalunya, presenta un ric patrimoni viari tradicional cridat a acomplir noves funcions socials que retornen al seu ús original aquests vells camins: passar-hi a peu.
Totes les vies destinades a la mobilitat terrestre constitueixen una única xarxa de comunicacions de naturalesa territorial que, tot i la seva diversitat i jerarquies, forma una unitat funcional que integra tots els nivells del sistema territorial, des dels corriols fins a les autopistes. Així, el conjunt de vies presents en els espais rurals i naturals, i especialment els camins tradicionals, per molt humils que siguin, estiguin nets o emboscats, erosionats o ben conservats, són elements substancials d’aquesta infraestructura viària.
En l’àmbit de l’ús públic, els usuaris no motoritzats són progressivament expulsats de la xarxa viària de titularitat pública per la confluència de diferents factors: abandó de la xarxa de camins rurals tradicionals, circulació rodada en camins o corriols on és prohibit i privatització de camins públics.
CAMINS PÚBLICS
A Catalunya, els inventaris municipals de camins, obligatoris d’acord amb el que estableix la Llei municipal i de règim local i recull el seu Reglament, són l’eina fonamental per a la defensa dels camins públics. Hi diu que han de disposar d’un inventari actualitzat dels seus béns, inclosos els vials no urbans destinats a l’ús públic, en la seva condició de béns de domini públic i, per tant, inalienables, inembargables i imprescriptibles.
Cal inventariar tant camins rodats (pavimentats o no) com camins no aptes per a la circulació motoritzada (camins de bast o ferradura i corriols o senders), amb independència de l’ús actual o de l’estat de conservació. Sovint els inventaris municipals existents no són exhaustius, perquè no incorporen la xarxa històrica de camins de bast no apta per a la circulació de vehicles automòbils.
Per a la inclusió d’un camí a l’inventari és suficient l’existència d’indicis que suportin la presumpció de la seva naturalesa pública, acreditable a través d’un ampli ventall de fonts documentals (cartogràfiques i fotogramètriques, administratives, literàries, orals, etc.), atès que l’inventari no té caràcter constitutiu de la propietat dels béns inventariats, quedant reservada en cas de litigi la determinació de la seva propietat efectiva als tribunals de la jurisdicció civil.
Atesa llur naturalesa històrica, el títol d’adquisició dels camins serà generalment la possessió del bé des de temps immemorial. El cadastre no és un inventari de camins i no pot substituir l’inventari municipal.
Les transformacions al medi rural, el despoblament de les masies i l’oblit de la tradició, amb la desaparició del coneixement dels vells camins que tenien els nostres avis, fa més urgent la necessitat de disposar d’un registre oficial dels camins que comprengui el domini públic municipal.
L’inventari dels camins permet al municipi exercir plenament les facultats que la llei li atorga per a la defensa del seu patrimoni, especialment la recuperació d’ofici de la possessió indegudament perduda. D’altra banda, els camins inventariats que tenen un valor històric o cultural sobresortint es poden incorporar al catàleg de patrimoni històric i rebre la protecció pròpia dels béns culturals.
CLASSES DE CAMINS TRADICIONALS
Els camins tradicionals són aquells camins històrics d’origen preindustrial, concebuts originàriament per al trànsit no motoritzat, a peu o amb carruatge, que no han estat modificats substancialment i presenten encara les seves característiques originals. La denominació de camí històric resulta més àmplia i pot incloure traçats històrics transformats en vies modernes.
Camins rals o camins reals: En la tradició catalana, són els camins públics que posaven en comunicació les poblacions principals.
Camins veïnals: En la tradició catalana, són els camins públics que van de poble a poble, o del poble a la carretera i sovint s’usa com a sinònim de “camí ral”.
Corriols o senders: Camins concebuts originalment per al pas de vianants a peu, no aptes actualment per a la circulació de vehicles de quatre rodes. Llur amplada pot ser inferior a 1 metre.
Camins de bast o ferradura: Camins concebuts originalment per al pas d’animals de càrrega, no aptes actualment per a la circulació de vehicles de quatre rodes. Llur amplada és generalment inferior a 2 metres.
Camins de carro o camins carreters: Camins concebuts originalment per al pas d’un carro tirat per animals. Llur amplada al Montnegre és generalment d’entre 2 i 3 metres.
Carrerades o camins ramaders: Anomenats també cabaneres i pas ramader, els camins seguits tradicionalment pel bestiar transhumant en els seus desplaçaments periòdics per a l’aprofitament de les pastures naturals.
XARXA DE CAMINS
En la concepció actual dels camins tradicionals es consideren dos models a valorar. El model francès, basat en senyalització d’itineraris, és a dir, rutes amb l’objectiu d’indicar el trajecte d’un lloc a un altre, com els Senders de Gran o de Petit Recorregut (GR, PR), i el model suís, on les indicacions d’itineraris poden ser complementàries, però on el sistema bàsic de senyalització s’entén de la mateixa manera que la senyalització de carreteres, és a dir, indicadors de direccions i distàncies a punts de referència concrets. Per als suïssos, allò important és la funcionalitat, és a dir, una xarxa de camins per desplaçar-se per la totalitat del territori.
La diferència entre una xarxa i un conjunt d’itineraris entrecreuats rau en el fet que el funcionament de la primera es fa a partir de la connexió entre nodes seguint el principi de “tots en tots”. Així funcionaven les xarxes històriques de camins i actualment és el model preferit unànimement pels tècnics catalans. És el model triat al Priorat, al Pallars o de Itinerànnia, xarxa de 2.500 km de senders a les comarques del Ripollès, Garrotxa i Alt Empordà.
SENYALITZACIÓ I MANTENIMENT
Establir una xarxa de camins senyalitzats no implica, de cap manera, haver de senyalitzar tots els camins existents; seria impossible atesa l’extensió de les xarxes viàries formades pels antics camins tradicionals al nostre país. Senyalitzar una xarxa de camins per al trànsit no motoritzat suposa analitzar, prioritzar i triar uns determinats camins en funció dels objectius de connectivitat que es busquin i, molt especialment, en funció de les capacitats de manteniment tant de la infraestructura —els camins— com de l’equipament —la senyalització.
Un altre aspecte bàsic és que, atès l’incompliment total de la Llei de regulació de l’accés motoritzat al medi natural, en la que totes les Administracions hi tenen una part de responsabilitat, cal reclamar-los la voluntat i els mitjans per a l’aplicació de la llei.
D’altra banda, el condicionament de la xarxa històrica de camins requereix sempre la recuperació i l’arranjament d’antics camins abandonats, malmesos, embardissats, de vegades també usurpats —no n’hi ha prou amb instal·lar banderoles i pintar marques— i això requereix la complicitat de les administracions titulars, que han d’exercir les seves competències i obligacions en l’àmbit de la defensa del domini públic.
Els ciutadans podem adreçar-nos directament als ajuntaments perquè compleixin llurs obligacions i a la Diputació perquè no faci malbé més camins antics i perquè hi té molt a dir, especialment dins dels límits del Parc Natural, o podem presentar unes demandes concretes per mitjà d’una entitat o dels grups polítics amb representació al consistori que vulguin donar-hi suport.
En presentar mocions als Plens municipals, primer convé saber si al municipi s’ha fet l’inventari de camins i, en cas afirmatiu, poder-lo consultar per valorar si s’ha fet bé, si està complet o si és molt parcial. Per assolir objectius, cal que siguin el més concrets possibles. Tal i com proposo per als camins d’Hortsavinyà, el més idoni és reivindicar d’entrada uns camins concrets. Els interessats —particulars, entitats o grups— poden avançar feina cercant informació sobre els camins públics tradicionals preguntant a la gent gran del territori, i els ajuntaments, si els cal, poden contractar empreses especialitzades i reconegudes —que n’hi ha— en fer inventaris de camins.
La preservació o recuperació dels camins públics tradicionals només es farà si la gent a qui ens importa no ens quedem de braços plegats i actuem coordinadament.
 |
| Camí dels Morts. Va de darrera can Verd al cementiri de Sant Pere de Riu |
Som-hi! Tenim molta feina a fer!
ResponElimina