Mata, entre Mataró i Llavaneres (i II)

                Torre de defensa de can Tria

La costa del Maresme compta amb més de cinquanta torres de defensa, construïdes durant els segles XVI i XVII, una època en la que les incursions de corsaris i pirates —no els confonguem perquè no són el mateix— sovintejaven. Però la pirateria ve de molt més antic, Malgrat ja va patir-ne un atac el 935 i, 70 anys abans, les Balears arribaren a quedar despoblades a causa dels reiterats atacs dels víkings que, abans que els turcs i nordafricans, havien sembrat el terror a les nostres costes.

La torre de can Tria està al costat mateix de la carretera, en un bon estat de conservació; té cinc plantes, d’estil gòtic amb elements renaixentistes. No és visitable, però sí que la podem contemplar des de fora i, de passada, comprar un sac de patates, les mítiques “Mataró Potatoes” que van conquerir els mercats britànics fa cent anys, i  és que els productes de l’horta maresmenca atenyen una qualitat exquisida quan el pagès manté l’anhel de la feina ben feta i no només l’afany del diner.

La família Tria és d’ancestrals arrels mataronines, per la mateixa època que feien construir la torre, un dels seus membres fou batlle de Mataró al 1552-54. La tradició és manté i actualment un dels descendents —pagès com el seu requeterebesavi— és regidor al mateix ajuntament.

Més enllà, agafant un trencant a l’esquerre ben indicat, arribarem a l’església gòtica de Sant Miquel de Mata i la masoveria adossada de cal Monjo. Construïda al segle XV, al lloc s’hi han trobat vestigis d’una vila romana del segle I. Allà mateix hi ha el cementiri, que acull els difunts de les masies de Mata des d’inicis del XIX.

      Església preromànica de Sant Martí de Mata


Però el primer temple parroquial del veïnat, Sant Martí de Mata, data de molt més antic i apareix per primer cop en documents del segle XI. Per veure’l, seguim els cartells pista amunt encara no 1 km. A l’ombra del xiprer i d’alzines frondoses que l’envolten, gaudirem d’una bona panoràmica cap al mar i de la marinada que hi bufa i ens refresca de les xardors d’estiu. La porta d’entrada és a la paret lateral, com era costum en el preromànic, un estil encara més auster que el romànic que el succeí. A l’altra banda, en un pla, s’hi manté un senzill comunidor on els capellans d’aquell temps, acompanyats pels veïns, invocaven una meteorologia que fos providencial per als cultius, sobretot el blat i la vinya, que encara s’hi manté.