Bataiades a Vallmanya

L'església i la rectoria de Vallmanya

Vallmanya és una de les parròquies del Montnegre que ha mantingut sempre la seva festa major, que celebra el primer dissabte d’agost i enguany s’escau al 6. 

Antigament, la festa major era per Sant Miquel, però també era la fira d’Hostalric, que molta gent hi volia anar i llavores la van anul•lar i van passar-ho a Sant Feliu, el primer d’agost. El dematí, primerament a l’iclesia, feien l’ofici. Després, a la tarda i cap al vespre, feien ball a l’era de can Burgada, que llogaven una orquestra.
La missa serà a les 12 i després hi haurà pica-pica i les bataiades, una singularitat que no trobarem enlloc més de la serra, però que allà perdura des de fa anys i panys. Que què són les bataiades? Sigueu sota el campanar després de missa i ho sabreu.

Bataiades a Vallmanya, dècada de 1960.

Fons Joan Xampeny

De passada podreu gaudir d’aquest poblet que ja s’esmenta al 886. L’església, però, és de gairebé mil anys després, del 1826. M’explicava en Pere Vallicrosa, nascut a can Vilà, que l’antiga es va cremar a principis del XIX i els amos de can Burgada van cedir els terrenys per construir-hi la nova.
Can Burgada ha estat, sens dubte, la gran masia de Vallmanya. Durant generacions, els caps de la casa pairal van exercir un lideratge indiscutible, tant en l’àmbit polític com en l’empresarial. Com la majoria de propietaris rurals, es van decantar pel bàndol carlí i això causà la deportació de dos germans a Cuba durant la guerra dels Matiners, i tot per culpa d’un excés de devoció religiosa. Perseguits pels liberals, van decidir celebrar una missa en una sala de la masia abans de fugir, però ni van fugir ni van acabar la missa, perquè les tropes els van encerclar abans d’hora.
Vallmanya es va ajuntar amb Hortsavinyà al 1836 i, a principis del segle XX, els plens municipals s’havien fet a can Burgada, on també s’hostatjava sovint el rector del poble, aixoplugant sota un mateix sostre el poder eclesiàstic i el polític. Quan, al 1930, el municipi d’Hortsavinyà fou absorbit per un de més gran, el beneficiari fou Tordera, contra pronòstic i per sorpresa. Resseguint els documents oficials d’aquells anys, era més previsible la unió amb Santa Susanna o Pineda, però pels relats orals podem deduir que l’impulsor de l’opció torderenca fou Joan Castelló, de can Burgada.
En l’àmbit empresarial tampoc estaven mai quiets. Una alta xemeneia de maons ens recorda la fabricació de tints a partir de suro triturat. Després de quatre o cinc dies bullint i d’extreure’n la substància, aquest suro s’estenia i es deixava assecar en una esplanada sota un gran pi, el Pi del Triturat o Pi Turat, abatut per un llamp fa pocs anys, i a l’ombra del qual l’escriptora Caterina Albert, emparentada amb els Castelló i més coneguda com a Víctor Català, hi passava llargues estones escrivint.
Altres empreses de can Burgada foren la fabricació de bastons de castanyer, les elegants mangales que acompanyaven els passeigs dels senyors burgesos catalans ara fa cent anys, i la producció de llet. ¿No trobeu xocant que una marca de llet es digui “El Castillo”? No hi busqueu orígens medievals, és molt més senzill: “El Castillo” la van fundar els Castelló el 1924 a Vallmanya, i al cap de deu anys la traslladaren a Mollerussa.
Els pròspers negocis dels Castelló no van passar per alt als lladregots de temps ha. Una colla de bandolers volien assaltar can Burgada, compto que deu fer més d’un segle i mig. 
A can Burgada van vendre uns quants caps de bestiar. Varen cobrar molts diners, i una colla de lladres ho van saber. [Francesc Basart]
Algú va dir als lladres que anessin a can Burgada, però els lladres es van equivocar de casa i van anar a ca l’Esteve Burgada. La primera era una casa rica i aquesta era pobre. Es van pensar que no volien dir on eren els diners i els van sotmetre a tota mena de martiris. [Paquita Brunet-Jaume Aliva]
La véia la varen penjar en els calamastres de la xemeneia, li van fotre foc. El véi el varen matar a cop d’estaques, i la noia, diu que va saltar per una finestra que donava a darrere i es va escapar, i va anar a dir-ho, que hi havien nat els lladres. [Carme Masmique])
Es va escapar, i se’n va anar a una casa que hi ha a la vora can Burgada, que en diuen la Carbonera. [Pere Vallicrosa]
La nena va ser la que més endavant va reconèixer els malfactors. [Paquita Brunet-Jaume Aliva]
I quan els van detenir van dir-ho, que s’havien equivocat de casa. D’aquella feta, ca l’Esteve va quedar buida i ara és a terra. [Carme Masmiquel)][Històries i llegendes de l’any vuit]
Si us acosteu a la festa major, no patiu que no hi trobareu bandolers, només bona gent amants de la gresca i les tradicions de Vallmanya.

Un drac al Montnegre

El drac és un dels éssers més comuns a les mitologies d’arreu. Els catalans coneixem la llegenda del que sant Jordi va matar a Montblanc. No hi ha drac sense botxí i, per això, acabada l’Edat Mitjana ja no en quedava ni un. El de l’estany de Banyoles fou vençut per sant Martirià, el d’Arles del Tec per sant Guillem de Combret, el de Ridaura pel cavaller Dolcet, el de Sant Llorenç del Munt pel cavaller Espès…

   Església i rectoria de Vilardell 

Una de les parròquies més petites del Montnegre és Vilardell, que des de fa segles va quedar agregada a la d’Olzinelles i, al 1927, a Sant Celoni. Tot i així, la família Soler hi havia tingut un petit castell des d’on es controlava la Tordera i el camí ral.

Els veïns d’aquell petit vilatge de set o vuit masies van tenir la mala sort d’haver de compartir territori amb un drac. Qui ens en donà més detalls fou Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes 1624-Manresa 1681), qui va fer creure que havia trobat un manuscrit del 1420 en molt mal estat, i que n’havia fet una còpia nova. Comença així:

Avia, prop Sant Celoni, un sforçat cavaller apellat En Soler de Vilardell, senyor del Castell de Vilardell, qui vui encara sta en peu; e també se’n avia nodrit un bell drach, prop del castell e del camí qui·n va de Barcelona a Gerona, lo qual se’n menjave lo bestiar e molta de la gent qui·n passave per lo camí desús dit.

Amb un personatge tan golafre no és gens estrany que Vilardell comptés amb un poblament escàs, però tots els mals tenen remei. Un bon dia el cavaller Soler va ser obsequiat amb una espasa de virtut:

E tantost, volent provar la spasa, pegà contra un roure molt gros, lo qual va partir per al mitg axí com si·n fos stat una caramuxa; e tantost va pegar ab la mateixa spasa un cop contra una roca, e va faer en aquella un tal bell tall, que·s va ficar més d’un palm.

Hi ha qui diu que fou un present de sant Martí i hi ha qui sosté que fou forjada en una conjunció molt especial dels astres del cel i, per això, també fou anomenada espasa de constel·lació. Amb ella i una lluenta armadura lliurà el combat en el que moriren drac i cavaller.

Del seu castell ja no en queda res, diuen que era per darrere de la font de santa Laura, ara enmig d’una urbanització. Però el que sí que podem veure és la cova del drac, enmig d’una gran roca de quars, aquell mineral brillant i duríssim que els bosquerols en deien pedra foguera perquè en la foscor de la nit s’hi veien espurnes i atreia els llamps de les tempestes, un lloc insuperable per acollir un drac. Damunt de la cova hi creixen una dotzena de lledoners que, de fet, són un de sol, ja que tots neixen d’una mateixa soca descomunal.

 Cova del Drac de Vilardell

Si el drac hagués sobreviscut, segurament hauria abandonat l’habitatge fa uns quaranta anys, quan aquell tranquil camí ral de carros, muls i diligències, que abans havia estat la Via Augusta per on transitaven els romans, es va transformar en una moderna autopista. Però si voleu una mica de pau, us podeu arribar a la propera font de sant Jordi, que potser no us ofereix aigua però sí ombra i lloc per seure; i de camí veureu el molí d’en Coll, on fins la postguerra s’hi molien els blats de la contrada.

Espasa Vilardella

L’altre element cabdal d’aquell combat, l’espasa Vilardella, també la podríeu veure, però un bon tros més lluny. Durant segles ha estat una arma molt cobejada i encara ho és. Els estudiosos no s’acaben de posar d’acord, per uns Vilardella és l’espasa Tisó, actualment al Museu Militar de Madrid, i per altres és la que hi ha al Museu Militar de París. El cert és que Alfons III, nét de Jaume I, la comprà per molts diners al 1286 a Berenguer de Vilardell i que, amb ella, els monarques catalans lliuraren moltes batalles. Perquè fou tan desitjada?

Ens ho explica Francesc Eiximenis al 1386:
És axí mateix certa cosa que spasa constel•lada e armes feytes en certa constel•lació donen o procuren ardiment e fortalea de cor a aquells qui les dites armes porten. Per tal, lo rey En Jacme d’Aragó, qui pres València, tostemps portava una spasa constel•lada quand venia haver batalla. E en los archius del senyor rey d’Aragó huy present és la spasa de Vilardell, famós cavaller, ab la qual matà la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los hòmens passants per lo camí.

Sens dubte, Vilardella, la que segà el coll del drac del Montnegre, és l’Excàlibur catalana.

Mata, entre Mataró i Llavaneres (i II)

                Torre de defensa de can Tria

La costa del Maresme compta amb més de cinquanta torres de defensa, construïdes durant els segles XVI i XVII, una època en la que les incursions de corsaris i pirates —no els confonguem perquè no són el mateix— sovintejaven. Però la pirateria ve de molt més antic, Malgrat ja va patir-ne un atac el 935 i, 70 anys abans, les Balears arribaren a quedar despoblades a causa dels reiterats atacs dels víkings que, abans que els turcs i nordafricans, havien sembrat el terror a les nostres costes.

La torre de can Tria està al costat mateix de la carretera, en un bon estat de conservació; té cinc plantes, d’estil gòtic amb elements renaixentistes. No és visitable, però sí que la podem contemplar des de fora i, de passada, comprar un sac de patates, les mítiques “Mataró Potatoes” que van conquerir els mercats britànics fa cent anys, i  és que els productes de l’horta maresmenca atenyen una qualitat exquisida quan el pagès manté l’anhel de la feina ben feta i no només l’afany del diner.

La família Tria és d’ancestrals arrels mataronines, per la mateixa època que feien construir la torre, un dels seus membres fou batlle de Mataró al 1552-54. La tradició és manté i actualment un dels descendents —pagès com el seu requeterebesavi— és regidor al mateix ajuntament.

Més enllà, agafant un trencant a l’esquerre ben indicat, arribarem a l’església gòtica de Sant Miquel de Mata i la masoveria adossada de cal Monjo. Construïda al segle XV, al lloc s’hi han trobat vestigis d’una vila romana del segle I. Allà mateix hi ha el cementiri, que acull els difunts de les masies de Mata des d’inicis del XIX.

      Església preromànica de Sant Martí de Mata


Però el primer temple parroquial del veïnat, Sant Martí de Mata, data de molt més antic i apareix per primer cop en documents del segle XI. Per veure’l, seguim els cartells pista amunt encara no 1 km. A l’ombra del xiprer i d’alzines frondoses que l’envolten, gaudirem d’una bona panoràmica cap al mar i de la marinada que hi bufa i ens refresca de les xardors d’estiu. La porta d’entrada és a la paret lateral, com era costum en el preromànic, un estil encara més auster que el romànic que el succeí. A l’altra banda, en un pla, s’hi manté un senzill comunidor on els capellans d’aquell temps, acompanyats pels veïns, invocaven una meteorologia que fos providencial per als cultius, sobretot el blat i la vinya, que encara s’hi manté.