Festa del Roser de Ramió

Cada primer diumenge de juny Ramió celebra la seva festa del Roser, en la que s'hi apleguen dos o tres centenars de veïns, alguns de les masies del poble i altres de les rodalies. La trobada, naturalment, es fa en els plans del voltant de l'església, on s'hi han disposat taules i cadires per tal que la gent hi pugui dinar còmodament.

Fa poc més de dos segles, a finals del XVIII, que el poble de Ramió es va unir al de Fogars, en una ajustada votació dels caps de cada casa en la que per dos vots de diferència es van decantar per Fogars enfront de l'opció de Vallmanya.

El territori de Ramió, limitat al nord per la Tordera, s'enfila pel sud cap a les serres d'Hortsavinyà i ateny l'alçada màxima al turó del Pi de l'Oli (455 m.), d'on es diu que es veuen set campanars i, per tant, això indica l'existència d'un tresor ocult, probablement el que van deixar els frares del monestir de Roca-rossa, en la ràpida fugida durant la revolució de 1835. Durant més de cent anys i fins no en fa pas gaires, molts homes hi havien anat a picar de nits:

De Roca Rossa, deien que del cim d’un turó, que és el cim del pi de l’Oli, d’allà es veuen set campanars, jo hi havia anat i els havia vist: Breda, Hostalric, Sant Feliu, Gaserans, Fogars de Monclús… set es veien, jo els havia comptat -ara està tapat d’arbres i ja no es veuen. Allà deien que hi havia una carga d’or amagada. Nosaltres hi vam anar una vegada amb la burra, tres tios a la nit. Macagum l’osti, però ja hi havien sots, ja hi havien fet altres sots per allà. Ens vam fotre a picar allà amb un mall, portàvem dos o tres malls, vam estar tota la santa nit, eh! I anar fent forat i anar picant avall i avall, que vam baixar dos o tres metros, i quan vam estar emprenyats vam dir “re, re, pleguem perquè això és una burrada”. I sempre la terra era igual, no vam trobar mai re de re i mai més hi vam tornar-hi. La mare que ho va parets! Qui sap on era aquella carga, si és que hi fos... [Miquel Ventura] [Històries i llegendes de l'any vuit]

parròquia de Ramió

El torrent del Molinot, a la Pocafarina

Tant al Montnegre com al Corredor, hi ha uns pocs indrets que coneix tothom i molts d'altres desconeguts per a la majoria. A la obaga de Sant Andreu del Far hi ha el sot del torrent del Molinot o de can Móra, que baixa del veïnat de la Pocafarina. 

Des de l'edifici dels Maristes de Llinars, és ben recomanable una passejada d'un quilòmetre i mig fins un petit pla on la vegetació que beu de l'aigua del torrent s'enfila fins una alçada de més enllà dels vint metres. En aquest curt trajecte és remarcable la varietat d'arbres: llorers, saüquers, verns, castanyers, sureres, pins, alzines, arboços, roures, lledoners, que atenyen el seu màxim esplendor en aquest pla, amb uns avellaners dignes de les millors avellanoses del Montnegre, i un sotabosc on destaquen esponeroses les falgueres mascle i l'aromàtica tarongina. Pel camí, ja hi floreix l'herba de sant Joan i la ginesta.

És aconsellable deixar el vehicle a l'aparcament del costat dels Maristes, el camí que cal agafar és el que passa entre l'edifici i l'aparcament, seguint sempre el principal, i en menys de mitja hora hi sereu. La panoràmica del Montseny i la Calma des dels Maristes també és esplèndida, i si sou amants de les coses antigues, uns 200 metres més enllà hi ha un pou de glaç a l'entrada d'un restaurant.

La xarxa viària dels bosquerols

Fins a mitjan segle xx els vehicles de motor no van arribar als pobles de dalt del Montnegre. Eixamplar les pistes era feina de pic i pala, carretó i explosius, una tasca molt més lenta i suada que amb les omnipotents màquines pesants d’ara. Des de la seva aparició, la muntanya ha estat esgarrapada per tot arreu, les noves pistes acceleren l’erosió de les pluges i, sovint, arrasen o tallen els antics camins de la serra.

Les xarxes viàries modernes compten amb diverses categories que, a la pràctica, fan que hi puguem circular amb més rapidesa o lentitud. Les categories dels camins bosquerols el que determinaven no era la velocitat, sinó el mitjà de transport i, en conseqüència, la capacitat de càrrega. A l’espardenya li corresponia el corriol o drecera, la distància més curta entre dos punts, estret i rost, per cames àgils i ferrenyes. La roda —la dels carros i prou— circulava pels camins carreters, i la peülla del bestiar dels ramats tenia una xarxa mil·lenària de llarg recorregut, que a les nostres muntanyes no atenyia l’amplada d’altres contrades. Eren les carrerades o camins ramaders.

Però al Montnegre, els més comuns eren els camins de bast o de ferradura, per als muls o rucs carregats amb el bast. Aquest era el mitjà de transport més emprat, tant servia per anar al mercat com per carregar-hi les sàrries de carbó.

Cada vegada som més conscients dels valors que guarden les nostres zones rurals, el medi natural o el patrimoni arquitectònic —esglésies, castells, masies, forns—, i no ens adonem tant d’un bé històric com l’antiga xarxa viària, sobretot les carrerades i els camins de bast, ideals per caminar pel Montnegre. M’esgarrifa veure, sobretot a l’estiu, voluntariosos vianants assolellant-se, empolsegant-se i fent marrades, compartint la caminada per amples pistes amb els vehicles motoritzats, quan podrien fer els trajectes més curts, ombrejats, tranquils i plaents pels camins que van traçar, amb la saviesa acumulada de segles, els nostres avantpassats bosquerols.

Els qui fa temps que ho vam descobrir, maldem per mantenir transitables alguns d’aquests camins públics dels que cap Administració en té cura. Armats amb un bon podaix, batallem amb romegueres, arítjols, rebrots tendres, branques seques i arbres caiguts per tal que aquestes humils i encisadores infraestructures no desapareguin per sempre més.

Dilluns de Pasqua, la data més important de l’any a Hortsavinyà, després de fer cinc cèntims del contingut de Piles i súties a l’Hostal Vell del poble —reconvertit en Centre d’Informació—, caminarem per corriols, camins de bast i camins carreters per veure on treballaven els carboners, els rajolers i els calcinaires. Em faria molt de goig compartir aquest plaer amb una bona colla.