19 d’abril de 2011

La xarxa viària dels bosquerols

Fins a mitjan segle xx els vehicles de motor no van arribar als pobles de dalt del Montnegre. Eixamplar les pistes era feina de pic i pala, carretó i explosius, una tasca molt més lenta i suada que amb les omnipotents màquines pesants d’ara. Des de la seva aparició, la muntanya ha estat esgarrapada per tot arreu, les noves pistes acceleren l’erosió de les pluges i, sovint, arrasen o tallen els antics camins de la serra.
Les xarxes viàries modernes compten amb diverses categories que, a la pràctica, fan que hi puguem circular amb més rapidesa o lentitud. Les categories dels camins bosquerols el que determinaven no era la velocitat, sinó el mitjà de transport i, en conseqüència, la capacitat de càrrega. A l’espardenya li corresponia el corriol o drecera, la distància més curta entre dos punts, estret i rost, per cames àgils i ferrenyes. La roda —la dels carros i prou— circulava pels camins carreters, i la peülla del bestiar dels ramats tenia una xarxa mil·lenària de llarg recorregut, que a les nostres muntanyes no atenyia l’amplada d’altres contrades. Eren les carrerades o camins ramaders.
Però al Montnegre, els més comuns eren els camins de bast o de ferradura, per als muls o rucs carregats amb el bast. Aquest era el mitjà de transport més emprat, tant servia per anar al mercat com per carregar-hi les sàrries de carbó.
Cada vegada som més conscients dels valors que guarden les nostres zones rurals, el medi natural o el patrimoni arquitectònic —esglésies, castells, masies, forns—, i no ens adonem tant d’un bé històric com l’antiga xarxa viària, sobretot les carrerades i els camins de bast, ideals per caminar pel Montnegre. M’esgarrifa veure, sobretot a l’estiu, voluntariosos vianants assolellant-se, empolsegant-se i fent marrades, compartint la caminada per amples pistes amb els vehicles motoritzats, quan podrien fer els trajectes més curts, ombrejats, tranquils i plaents pels camins que van traçar, amb la saviesa acumulada de segles, els nostres avantpassats bosquerols.
Els qui fa temps que ho vam descobrir, maldem per mantenir transitables alguns d’aquests camins públics dels que cap Administració en té cura. Armats amb un bon podaix, batallem amb romegueres, arítjols, rebrots tendres, branques seques i arbres caiguts per tal que aquestes humils i encisadores infraestructures no desapareguin per sempre més.
Dilluns de Pasqua, la data més important de l’any a Hortsavinyà, després de fer cinc cèntims del contingut de Piles i súties a l’Hostal Vell del poble —reconvertit en Centre d’Informació—, caminarem per corriols, camins de bast i camins carreters per veure on treballaven els carboners, els rajolers i els calcinaires. Em faria molt de goig compartir aquest plaer amb una bona colla.



1 comentari:

  1. ja sé que serà massa tard per comentar que hi vindria a la presentació. Som a vigilia de Sant Jordi i ja ting encomenat aquest "piles i suties". No m'has fet treballar gaire per saber què es "suties". Al Sant Jordi del 2009, preguntar per "vògits, modolons i desfedors" era tota una aventura. Les cares dels botiguers que els agafava desprevinguts era per posar a Youtube, certament. Bé: enhorabona per la teva tasca. Jo, als 59 anys, i despres de moltíssims de no anar per munt, me vaig tornar a enaorar del Montnegre.... "el lloc on el meu pare trobava bolets". Felicitats, Daniel.

    ResponElimina