O pistes de desembosc o com es treu la fusta

La reobertura de pistes de desembosc al bagueny del Puig de sant Andreu, ben a prop dels Tres Termes (Hortsavinyà, Sant Cebrià, Pineda) ha aixecat l'alarma entre els caminants, la imatge de la maquinària pesant ha corregut per les xarxes i ha encès els ànims, però aquest cas és molt diferent d’allò que va fer la Diputació, amb camins dins les seves finques.

El camí de Tres Termes al Puig de la Torre, al mapa Alpina de 1949

Aquí no s’ha malmès cap camí tradicional, actualment podia semblar que era un corriol, perquè feia molts anys que no s’emprava per a trànsit rodat i es va anar emboscant, però és una pista ja existent de força dècades enrere. Cert que hi hagué un camí antic –ja el trobem en mapes del 1915- que anava dels Tres Termes al Puig de la Torre, però ja fa molts anys que es va eixamplar i havia perdut les característiques d’un camí de bast.

A una Administració pública li podem demanar que preservi un bosc madur que està fent un bon servei per a activitats pedagògiques, com passava als del centre d’Hortsavinyà, però en aquest cas es tracta d’una finca privada, on el propietari té tot el dret a fer una gestió forestal responsable i a treure un rendiment econòmic, que en els temps que corren sol ser força escàs.

Cal tenir present que, a Catalunya, més del 70% dels boscos són de propietat privada, i si bé per una finca privada hi pot passar un camí públic sobre el qual el propietari no hi tingui cap dret, no és veritat que el bosc és de tots. Sí que ho és que des de sempre s’hi han fet uns usos comunals, que Marc August Muntanya explica molt bé en aquest article que us recomano llegir. 

Penso que, més enllà del cas concret de la pista dels Tres Termes, seria bo que rumiem una mica sobre les pistes de desembosc en general, sembla inevitable que hi siguin. Tret de casos concrets de boscos molt madurs i consolidats, en un bosc sense gestió és molt més difícil aturar un incendi que en un de gestionat. Com es pot treure la fusta sense un camió que la reculli? Fins a mitjan segle XX, al Montnegre es feia per arrossegament amb matxos o cavalls molt valents que estiraven els troncs amb cadenes fins al punt del desembosc, on es carregava amb carros i, més endavant, amb camions. 

Jo he vist treure verns i polles arrastrant-les amb un matxo fins al Salt, allà estimbar-les avall, i a sota ja hi arribaven els carros. El matxo ho arrastrava amb unes cadenes, i l’home a darrera amb una destral grossa clavada, guiava el tronc, perquè si no s’hauria enganxat. [Quimeta Pignatelli, Hortsavinyà]

Els últims anys que vaig tenir el cavall, m’havia dedicat molt als arbres que taiaven de vorada, amb el cavall arrossegar els arbres de la riera cap a la carretera on els pogués carregar el camió. Ho havia fet molt amb un cavall que tenia que era molt bo per arrossegar. 

Posaves dos tirants, un a cada cantó del collar del cavall. En aquí posaves un pal, hi enganxaves els dos tirants i llavors en aquí al mig una cadena de metro o aixís que hi enganxaves el tronc i el cavall ja tirava. S’enganxava per allà mig tot lo que vulguis, encara jo tenia un cavall que ho havia après perquè ho vam fer-ho bastant, que ho sabia fer molt bé, que un cop ja tenia un corriol no el vies d’agafar de davant, i jo darrere, si s’enganxava el desenganxava. Perquè si el cavall has d’anar portant-lo a davant, ja no pots fer feina a darrere. Però aquest, un cop havíem obert camí, ell sol ja tirava. Hi havien puestos molt dolents per dintre les rieres, amb els rocs, i eren feines que no ho podia fer ningú més. Fins que varen sortir els camions que portaven grua, perquè abans s’havien de carregar els camions a mà. [Josep Mª Pera, traginer de Sant Iscle]

També hi és en un mapa de 1915

A Osona, encara havia vist l’arrossegament a la dècada del 1980. Des de les Administracions s'accepta que les pistes de desembosc són necessàries per tal que els propietaris forestals puguin dur a terme una explotació racional dels seus boscos, però no es poden ignorar les conseqüències: increment de l'erosió -més forta com més pendent- i nova via per a motos i quads. A més, la majoria de pistes de desembosc s'empren durant una temporada i després queden en desús durant dècades; en ser amples el sol hi toca de ple i s'hi va fent un sotabosc espès altament inflamable. Això i els profunds xaragalls de l'erosió natural o de les motos, faran impossible l'accés als camions de bombers en cas d'incendi, cal remarcar-ho perquè de vegades es vol justificar la utilitat de les pistes amb l'argument de l'extinció d'incendis, però poques pistes de desembosc es mantindran per a aquesta utilitat.

Toni Barata, president de la cooperativa de propietaris forestals Agroforestal Vallesana, explica a la revista Vallesos: “Nosaltres ens acostem a la zona on s’està tallant amb camins i arrosseguem els troncs com podem, en fem piles i hi fem anar un camió perquè ho reculli”. Lamento no poder donar-ne més detalls, atès que el sr. Barata no concreta més a l’entrevista, però se’n desprèn que obren el mínim de pistes possible i seria una opció a explorar per evitar-ne una més gran proliferació.

El tema dels camins i pistes de muntanya és d’una gran complexitat, ben segur que en seguirem parlant.