En Serrallonga a can Bosc del Corredor

mas Serrallonga, 6.02.1932 (Foto: Joan Barangó)

Fa uns 400 anys, el bandoler Joan de Serrallonga corria amunt i avall de les Guilleries, l’Empordà i el Rosselló robant per les masies, però la fama i el suport popular no li vingué d’això, sinó de l’assalt als carruatges reials amb els diners dels impostos recaptats als 

mas Serrallonga, 2011 (Foto: Pep Basart)

soferts súbdits, una simpatia que podem entendre si la comparem amb la que ha despertat en els nostres dies el vilanoví Enric Duran, que va aconseguir préstecs de 39 bancs per valor de 492.000 € que, en comptes de tornar-los, ha destinat a projectes de canvi social, una versió moderna d’en Serrallonga o de Robin Hood, els bandolers que robaven als rics per donar-ho als pobres.

Però si la gesta d’Enric Duran és ben real, que Serrallonga repartís els seus guanys amb els més desvalguts és més que dubtós. Això no ha impedit que la llegenda perdurés i generés biografies, novel•les, cançons, balls i una minisèrie de TV3, gràcies a la qual el bandoler, quatre segles després, es va fer amo per uns dies de la que havia estat una de les grans cases dels comtes de Bell-lloc, can Bosc del Far (s. XVI), al Corredor, on es van gravar les escenes interiors del suposat mas d’en Serrallonga.

Can Bosc del Far (Corredor)

Can Bosc és actualment de la Diputació, que l’està restaurant i adaptant-la per convertir-la en el Centre d’Informació del Parc, al sector del Corredor. De moment, la podem contemplar per fora i gaudir de la font que sempre raja al costat dels safarejos. Des d’allà, es pot aprofitar per estirar les cames amb un itinerari circular, planer i agradable.

Font del Ferro

Cal seguir les pistes que voregen per la dreta els camps de la Comtessa i de les Passadores fins que n’agafem una altra amb una cadena, que podem seguir —a peu, és clar— fins trobar la font del Ferro. El rovell del seu cóm ens mostra la causa del nom. Llavors agafem el camí que passa just per damunt i un tros més enllà trobarem un pou de glaç en ruïnes. Un rec havia de portar l’aigua fins aquí des de la font, a una bassa de congelació.

Pou de glaç de les Passadores

El pou de glaç era com una torre rodona, de pedra, construït en fondalades fredes a prop d’una riera, torrent o font, arran d’un marge i semisoterrat, acabat per dalt en forma de cúpula per a mantenir una cambra d’aire fred i impedir l’entrada del calent.
En temps de glaçades es desviava l’aigua cap a unes basses rectangulars i poc fondes perquè es glacés. Amb una serra es tallaven blocs regulars, que els empouadors guardaven al pou separats amb branques o falgueres perquè no quedessin enganxats. Quan era ple es tapaven totes les obertures del pou amb branques, sacs i terra per tal que quedés totalment aïllat.
La fabricació del gel donava feina a molts pagesos de muntanya que, a l’hivern, quan a la terra hi ha poca feina, disposaven de temps per guanyar uns diners. Durant algunes setmanes els pous precisaven de molta mà d’obra. L’hivern de 1932, al pou de l’Avencó (Aiguafreda) hi treballaven quaranta persones i encara necessitaven més jornalers. [Vògits, modolons i desfedors]

Forats de picots

Seguint pel camí trobarem uns pins morts amb els forats que hi han fet els picots. D’aquests ocells, n’hi ha força classes: al nostre país trobem el negre, el verd, el garser gros i el petit. Tots tenen unes característiques anatòmiques ben singulars. Amb el bec, llarg i dur, perforen la fusta i són capaços de colpejar-la fins a 30 vegades per segon, bé per fer el niu, bé per deixar al descobert les galeries de les larves de formigues o escarabats que capturen amb la llengua llarga, enganxosa i acabada en ganxo, o bé per marcar territori. En aquest cas, trien curosament la sonoritat de l’arbre i, els que viuen en entorns urbans, aprofiten el so metàl•lic de canals o barrets de xemeneia.

Picot garser gros

A més, els picots construeixen els seus tallers; aprofiten les esquerdes dels troncs i se les fan a mida per tal d’encaixar-hi les pinyes que han arrancat de l’arbre. Un cop fixades, poden extreure’n fàcilment els pinyons, que són el seu aliment bàsic de l’hivern.
Sovint em pregunto si són gaire intel•ligents els qui afirmen que els humans som l’única espècie intel•ligent. Bé, de vegades també dubto que siguem mereixedors d’aquest qualificatiu.