Poues de neu al Montnegre

Llops a Hortsavinyà???

La neu fa acte de presència cada hivern al Montnegre en cotes a partir dels 500 metres d’alçada, però el temperat clima d’ara no permet que hi duri gaires dies. En temps dels nostres besavis, que visqueren la darrera etapa de la Petita Edat del Gel, la serra mantenia la blancor durant setmanes.
En el seu dietari, Antoni Bellsolell, pagès benestant d’Arenys de Munt, descriu la gran nevada que al 1805 va causar estralls als carboners que feien la campanya al Montnegre: la llenya de les piles es cremà tota en no poder atendre-les i, quan morts de fred i de gana, decidiren tornar a les seves llars, s’enfonsaven sencers dins la neu i només amb l’ajut dels companys en podien sortir. A Hortsavinyà, un dels carboners morí congelat i no el pogueren enterrar fins al cap de cinc o sis dies.

Pàtera ibera amb cap de llop (s. IV-III a.n.e.) de Tivissa

Seixanta anys després, quan els boscos es cobrien de neu, els llops afamats encara baixaven fins la platja de Calella, on rosegaven les fustes untades amb sèu que s’empraven per fer lliscar les barques damunt la sorra.
Molts anys enrere, havia baixat algun llop fins la platja. Venien del Montnegre per la serra de les Guilles i baixaven fins les Roques. Es reunien per allà on hi ha la casilla, a l’entrada del túnel. [Paquita Brunet] [Històries i llegendes de l’any vuit]
A les acaballes del segle XIX, l’animal més mític del país, venerat ja fa 2.500 anys pels nostres ancestres ibers, gairebé havia estat extingit a les nostres muntanyes. Els veïns de Vallmanya creien que el darrer, el llop rabiós que havia mossegat i encomanat la ràbia a en Joan Rossell de can Verdaguer, era el que havia caigut al Pou del Llop, el parany que li havien preparat els carlins que corrien per aquells verals.

Pou del Llop, a Vallmanya

Pel poble de Montnegre, en canvi, creien que el darrer va ser caçat després d’una nevada, en seguir el rastre de les seves petges a la neu.
El pare del meu cunyat va néixer a Vilarrasa, i amb la neu, encara havia vist els rastres dels últims que hi van haver. Ell era molt petit [finals del segle XIX]. Pel rastre de la neu, diu que encara va voltar tot Vilarrasa, el van seguir i el van matar a can Ginestar. El va matar un mosso de can Ginestar, però deu fer més de cent anys. Llavors diu que van desaparèixer els llops de per qui. [Josep Torrent] [Històries i llegendes de l’any vuit]

Ruïnes de Vilarrasa

Segles enrere, si a les valls aprofitaven l’aigua i les glaçades per guardar el gel en pous de glaç, als cims —on no hi corria l’aigua però hi nevava força més— feien el gel amb la neu i el guardaven en poues.
La poua de neu era un forat natural o excavat als baguenys enlairats de la muntanya —on hi neva més—, força ample i no massa fondo, que es cobria amb branques i terra. La neu s’hi podia empouar en grans boles que es feien rodolar fins la poua o bé es col•locava en motlles ben premsada.

Sabem de dues poues al capdamunt del turó d’en Vives, gràcies a la localització feta per Cèsar Gutiérrez. Tenen forma el•líptica, amb el diàmetre llarg de prop de deu metres i una fondària que no arriba als dos metres. [Vògits, modolons i desfedors]

Poua del coll del Freixe

Poua prop del coll de Llorà

Aquestes dues poues, al bagueny del coll del Freixe, són una bona excusa per visitar aquell paratge i contemplar el freixe centenari, i els roures i cirers majestuosos que hi sovintegen.

                      

En Serrallonga a can Bosc del Corredor

mas Serrallonga, 6.02.1932 (Foto: Joan Barangó)

Fa uns 400 anys, el bandoler Joan de Serrallonga corria amunt i avall de les Guilleries, l’Empordà i el Rosselló robant per les masies, però la fama i el suport popular no li vingué d’això, sinó de l’assalt als carruatges reials amb els diners dels impostos recaptats als 

mas Serrallonga, 2011 (Foto: Pep Basart)

soferts súbdits, una simpatia que podem entendre si la comparem amb la que ha despertat en els nostres dies el vilanoví Enric Duran, que va aconseguir préstecs de 39 bancs per valor de 492.000 € que, en comptes de tornar-los, ha destinat a projectes de canvi social, una versió moderna d’en Serrallonga o de Robin Hood, els bandolers que robaven als rics per donar-ho als pobres.

Però si la gesta d’Enric Duran és ben real, que Serrallonga repartís els seus guanys amb els més desvalguts és més que dubtós. Això no ha impedit que la llegenda perdurés i generés biografies, novel•les, cançons, balls i una minisèrie de TV3, gràcies a la qual el bandoler, quatre segles després, es va fer amo per uns dies de la que havia estat una de les grans cases dels comtes de Bell-lloc, can Bosc del Far (s. XVI), al Corredor, on es van gravar les escenes interiors del suposat mas d’en Serrallonga.

Can Bosc del Far (Corredor)

Can Bosc és actualment de la Diputació, que l’està restaurant i adaptant-la per convertir-la en el Centre d’Informació del Parc, al sector del Corredor. De moment, la podem contemplar per fora i gaudir de la font que sempre raja al costat dels safarejos. Des d’allà, es pot aprofitar per estirar les cames amb un itinerari circular, planer i agradable.

Font del Ferro

Cal seguir les pistes que voregen per la dreta els camps de la Comtessa i de les Passadores fins que n’agafem una altra amb una cadena, que podem seguir —a peu, és clar— fins trobar la font del Ferro. El rovell del seu cóm ens mostra la causa del nom. Llavors agafem el camí que passa just per damunt i un tros més enllà trobarem un pou de glaç en ruïnes. Un rec havia de portar l’aigua fins aquí des de la font, a una bassa de congelació.

Pou de glaç de les Passadores

El pou de glaç era com una torre rodona, de pedra, construït en fondalades fredes a prop d’una riera, torrent o font, arran d’un marge i semisoterrat, acabat per dalt en forma de cúpula per a mantenir una cambra d’aire fred i impedir l’entrada del calent.
En temps de glaçades es desviava l’aigua cap a unes basses rectangulars i poc fondes perquè es glacés. Amb una serra es tallaven blocs regulars, que els empouadors guardaven al pou separats amb branques o falgueres perquè no quedessin enganxats. Quan era ple es tapaven totes les obertures del pou amb branques, sacs i terra per tal que quedés totalment aïllat.
La fabricació del gel donava feina a molts pagesos de muntanya que, a l’hivern, quan a la terra hi ha poca feina, disposaven de temps per guanyar uns diners. Durant algunes setmanes els pous precisaven de molta mà d’obra. L’hivern de 1932, al pou de l’Avencó (Aiguafreda) hi treballaven quaranta persones i encara necessitaven més jornalers. [Vògits, modolons i desfedors]

Forats de picots

Seguint pel camí trobarem uns pins morts amb els forats que hi han fet els picots. D’aquests ocells, n’hi ha força classes: al nostre país trobem el negre, el verd, el garser gros i el petit. Tots tenen unes característiques anatòmiques ben singulars. Amb el bec, llarg i dur, perforen la fusta i són capaços de colpejar-la fins a 30 vegades per segon, bé per fer el niu, bé per deixar al descobert les galeries de les larves de formigues o escarabats que capturen amb la llengua llarga, enganxosa i acabada en ganxo, o bé per marcar territori. En aquest cas, trien curosament la sonoritat de l’arbre i, els que viuen en entorns urbans, aprofiten el so metàl•lic de canals o barrets de xemeneia.

Picot garser gros

A més, els picots construeixen els seus tallers; aprofiten les esquerdes dels troncs i se les fan a mida per tal d’encaixar-hi les pinyes que han arrancat de l’arbre. Un cop fixades, poden extreure’n fàcilment els pinyons, que són el seu aliment bàsic de l’hivern.
Sovint em pregunto si són gaire intel•ligents els qui afirmen que els humans som l’única espècie intel•ligent. Bé, de vegades també dubto que siguem mereixedors d’aquest qualificatiu.