Poues de neu al Montnegre

Llops a Hortsavinyà???

La neu fa acte de presència cada hivern al Montnegre en cotes a partir dels 500 metres d’alçada, però el temperat clima d’ara no permet que hi duri gaires dies. En temps dels nostres besavis, que visqueren la darrera etapa de la Petita Edat del Gel, la serra mantenia la blancor durant setmanes.
En el seu dietari, Antoni Bellsolell, pagès benestant d’Arenys de Munt, descriu la gran nevada que al 1805 va causar estralls als carboners que feien la campanya al Montnegre: la llenya de les piles es cremà tota en no poder atendre-les i, quan morts de fred i de gana, decidiren tornar a les seves llars, s’enfonsaven sencers dins la neu i només amb l’ajut dels companys en podien sortir. A Hortsavinyà, un dels carboners morí congelat i no el pogueren enterrar fins al cap de cinc o sis dies.

Pàtera ibera amb cap de llop (s. IV-III a.n.e.) de Tivissa

Seixanta anys després, quan els boscos es cobrien de neu, els llops afamats encara baixaven fins la platja de Calella, on rosegaven les fustes untades amb sèu que s’empraven per fer lliscar les barques damunt la sorra.
Molts anys enrere, havia baixat algun llop fins la platja. Venien del Montnegre per la serra de les Guilles i baixaven fins les Roques. Es reunien per allà on hi ha la casilla, a l’entrada del túnel. [Paquita Brunet] [Històries i llegendes de l’any vuit]
A les acaballes del segle XIX, l’animal més mític del país, venerat ja fa 2.500 anys pels nostres ancestres ibers, gairebé havia estat extingit a les nostres muntanyes. Els veïns de Vallmanya creien que el darrer, el llop rabiós que havia mossegat i encomanat la ràbia a en Joan Rossell de can Verdaguer, era el que havia caigut al Pou del Llop, el parany que li havien preparat els carlins que corrien per aquells verals.

Pou del Llop, a Vallmanya

Pel poble de Montnegre, en canvi, creien que el darrer va ser caçat després d’una nevada, en seguir el rastre de les seves petges a la neu.
El pare del meu cunyat va néixer a Vilarrasa, i amb la neu, encara havia vist els rastres dels últims que hi van haver. Ell era molt petit [finals del segle XIX]. Pel rastre de la neu, diu que encara va voltar tot Vilarrasa, el van seguir i el van matar a can Ginestar. El va matar un mosso de can Ginestar, però deu fer més de cent anys. Llavors diu que van desaparèixer els llops de per qui. [Josep Torrent] [Històries i llegendes de l’any vuit]

Ruïnes de Vilarrasa

Segles enrere, si a les valls aprofitaven l’aigua i les glaçades per guardar el gel en pous de glaç, als cims —on no hi corria l’aigua però hi nevava força més— feien el gel amb la neu i el guardaven en poues.
La poua de neu era un forat natural o excavat als baguenys enlairats de la muntanya —on hi neva més—, força ample i no massa fondo, que es cobria amb branques i terra. La neu s’hi podia empouar en grans boles que es feien rodolar fins la poua o bé es col•locava en motlles ben premsada.

Sabem de dues poues al capdamunt del turó d’en Vives, gràcies a la localització feta per Cèsar Gutiérrez. Tenen forma el•líptica, amb el diàmetre llarg de prop de deu metres i una fondària que no arriba als dos metres. [Vògits, modolons i desfedors]

Poua del coll del Freixe

Poua prop del coll de Llorà

Aquestes dues poues, al bagueny del coll del Freixe, són una bona excusa per visitar aquell paratge i contemplar el freixe centenari, i els roures i cirers majestuosos que hi sovintegen.