20 de gener de 2013

Serra de Cardó: la Meteora catalana

Monestir de Cardó

Quan un municipi que no arriba al miler d’habitants és notícia de primera plana als grans mitjans de comunicació ha de ser per algun fet inusual, i inusual és que un ajuntament organitzi una consulta popular per demanar als seus veïns si volen una plantació de marihuana. El poble de Rasquera es podia haver transformat en Rastera, la nova meca dels rastafaris i del reggae, si tres quartes parts dels votants haguessin donat suport al cultiu del cannabis, però es van quedar en el 56%, lluny del percentatge que el consistori s’havia marcat per impulsar el projecte. L’èxtasi contemplatiu i l’estat hilarant al que indueix el fum dels porros ja havia tingut predicament en aquestes terres temps ha, fa uns 400 anys, quan es va fundar un monestir dedicat justament a Sant Hilari.

A aquells frares carmelitans no els calien porros per sentir-se feliços en la seva vida contemplativa, en tenien prou contemplant els bellíssims paratges de la serra de Cardó, unes muntanyes rocoses on ara s’arriba per una carretereta que, des de Rasquera, en 9 km, ens porta a l’antic convent de Cardó.

Ermita de la Columna, construïda fa 4 segles
Nascut en un mas de la serra de la Talaia al 1583, Pere Pau Revull cercava, als 22 anys, un lloc apartat del món per viure més a prop de Déu. Ningú millor que els bandolers coneixen els racons dels paratges deserts i fou una partida d’aquests malfactors els qui l’hi indicaren un indret adient i amb abundància d’aigua.

Al 1605 es fundà el monestir i en pocs anys es construïren fins a 13 ermites en la seva rodalia, la més espectacular de les quals és la de la Columna o de Sant Simeó l’Estilita, edificada damunt d’una roca pels mateixos fundadors al 1612. El primer habitant d’aquesta ermita va caure de cap en un estret forat on brollava una font, però miraculosament el cos va donar la volta salvant-se de morir ofegat.

L'escala per accedir a l'ermita
La pau i la quietud que cercaven no sempre l’aconseguien. Les dones hi tenien prohibit l’accés, però es conta que l’ermita de Sant Bernat va ser cremada pels mateixos frares —qui sap si per devoció o per enveja— quan hi van trobar el seu ermità en companyia d’una dona.

Pere Pau Revull morí al 1669 amb 86 anys, una llarga vida que, en certa manera, s’allargà dos segles i mig més, ja que el seu cos es mantingué incorrupte dins d’una arqueta, gaudint del repòs etern fins que al 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els carmelitans foren expulsats del convent i el cos del fundador estimbat pels miquelets penya-segats avall, al punt anomenat —vés per quina raó— el Salt del Frare. El cos fou trobat per un pastor i guardat novament, ara en una urna de vidre a l’església de Tivenys, on reposà incorrupte 100 anys més, quan un nou esclat anticlerical el va fer desaparèixer per sempre més.

L'ermita té dues plantes i dues terrassetes
En teoria, la desamortització del 1835 havia de servir per expropiar els immensos bens eclesiàstics per tal que la població tingués accés a la propietat de la terra, però el resultat fou que els rics es van fer més rics, els pobres més pobres, i l’Estat va sanejar les seves arques amb la venda de les expropiacions. El monestir fou comprat per Salvador Cabestany, que al 1879 n’inicià la transformació en balneari i aquest fou el seu ús fins que tancà al 1967. Entremig, durant la guerra del 1936, es convertí en caserna de les Brigades Internacionals i, després, de les tropes del llegendari coronel comunista Enrique Líster.

Sala de ball del balneari

Set anys després de tancar el balneari, s’hi va fer una planta embotelladora d’aigua, que va passar per diverses mans, fins que fou clausurada fa pocs anys per l’empresa Pascual, que segueix essent la propietària de tota aquella zona. Gairebé totes les fonts van quedar eixutes per la sobreexplotació de l’aqüífer i tant el monestir-balneari com les irrepetibles ermites viuen una etapa de degradació absoluta, mentre ni Pascual ni l’Administració fan res per aturar la pèrdua d’aquest patrimoni únic que jo us recomano visitar abans no en quedi res.


Les similituds amb la Meteora del nord de Grècia són clares i la serra de Cardó es pot disputar amb Montserrat el títol de la petita Meteora catalana.

             Monestir de Sant Hilari de Cardó i ermites





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada