Església d'Olzinelles
Les festes majors de les parròquies del Montnegre i Corredor són, moltes vegades, l’única expressió de la vida col•lectiva d’unes comunitats que han perdut tots els altres aspectes de la vida social. La seva continuïtat depèn, bàsicament, de dos factors: la implicació d’un grup de veïns i el suport dels ajuntaments dels municipis als quals estan agregats. Sense aquests pilars no hi ha festa, i si només es compta amb l’entusiasme dels veïns l’esdeveniment queda reduït a un petit cercle d’incondicionals, perquè una festa lluïda requereix un pressupost i, gràcies a Déu, l’ajuntament de Sant Celoni així ho ha entès.
El 1927 Sant Celoni era un municipi gran en població i petit en territori, però aquell any se li van agregar cinc pobles grans en territori i petits en població: la Batllòria, Fuirosos, Montnegre, Vilardell i Olzinelles. Agregar-se no hauria de voler dir desaparèixer com a poble, i és un deure inexcusable del municipi afavorir la pervivència dels seus vilatges més petits.
La festa major d’Olzinelles ha pres molta embranzida aquests darrers anys, un quants veïns s’hi ha abocat i la resta han respòs de tal manera que, enguany, s’atreveixen a fer-la durar dos dies i amb una agenda farcida d’actes ben variats que podeu veure en aquest enllaç:
Si us ho podeu permetre, aneu-hi a passar tot el dissabte perquè la vall d’Olzinelles s’ho val. Podreu començar de bon matí amb una caminada amb un guia de luxe, el naturalista César Gutiérrez. Amb ell descobrireu arbres monumentals, que en aquell paratge proliferen més que a cap altre lloc de la serra, i elements singulars del nostre patrimoni etnològic. El temps plujós d’aquestes darreres setmanes ha vestit el bosc d’una ufanor i d’un verd gens habitual a l’agost.
L'Alzina de la Pega
No us faré un llistat de tot el programa perquè ja el podeu consultar a l’enllaç, però jo no em penso perdre la cantada del pastor Antoni Soler, en Pitxon, corrandes apreses d’altres pastors que ja no hi són, algunes amb segles d’antiguetat. En Pitxon ha estat un dels nostres darrers pastors transhumants.
“Anys ha, el ramat més gros del Montnegre era el de Montcal (Hortsavinyà) que aplegava les tres-centes o quatre-centes ovelles de les tres cases del veïnat: can Mas, can Soler i can Plana. L’origen estava en un pastor del Ripollès que a l’estiu baixava amb el ramat i va acabar casant-se i vivint a can Pairet. El 1923, amb els quatre fills, es van traslladar a can Plana, on mare i pare moriren al cap de pocs anys, però els fills van continuar amb les ovelles.
No fou l’únic pastor foraster que passava els hiverns al Montnegre. També n’hi havia a can Benet Vives (Hortsavinyà), can Gibert (Palafolls), ca l’Estol (Calella) i moltes altres masies, sumant, entre tots els ramats, de dos a tres mil caps de bestiar oví.
Els pastors de fora passaven l’hivern aquí i alguns pastors d’aquí passaven l’estiu a fora, al Pirineu. És el cas d’en Mingu, que portava el ramat de Montcal o, ja en temps actual, l’Antoni Soler Pitxon, d’Arenys de Munt, que des de la dècada del 1980 pastura pel seu poble i per Olzinelles, la serra del Corredor i, a l’estiu, la del Cadí, amb un ramat de set-centes ovelles.
Quan fem la transhumància, sortim el 10 de juny i estem deu dies. Sortim d’Arenys de Munt, venim pel Corredor i el primer dia dormim a Llinars, a can Gol. L’endemà cap aquella carena de Sant Pere de Vilamajor i anem a Sant Elies a dormir. L’atre dia dormim a Coll Formic, l’atra dia a Muntanyà, llavons nem cap a Aigafreda, llavons cap a Collsuspina, llavons amunt cap a una carena que es diu Carena Montjoia. D’allà anem a Casa Miquela, molt abans d’arribar a Olost, llavons anem a Olost, Alpens, Sant Jaume de Frontanyà, la Pobla de Lillet. Llavons hem de passar per la carretera, que és camí ramader. Llavons anem a Bagà i ens enfilem aquella muntanya amunt per radere el Pedraforca, Gisclareny, Sarneres i cap a Josa. [Antoni Soler, Pitxon]” [Vògits, modolons i desfedors]
Tampoc em perdré, l’endemà, el teatre de La Pocafarina Productions. Un ocellet m’ha dit que “Fent safareig” pren com a fil argumental alguns dels relats de bruixes que vaig recollir a “Històries i llegendes de l’any vuit”. Olzinelles és a tocar de Vallgorguina, terra de bruixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada