L'últim llop del Montnegre

(Aquesta entrada i altres sobre mitologia, llegendes o fets poc habituals, les podeu trobar al meu nou bloc Mitologia catalana, on hi publico les col·laboracions que sobre aquests temes faig a Ràdio Calella i Ràdio Pineda. Si ho voleu seguir, aneu al bloc i inscriviu-vos a Segueix-ho per correu-e)

Malgrat la mala fama i la por que inspira, el llop exerceix una gran fascinació entre els humans, qui sap si perquè alguns dels seus comportaments no estan gaire allunyats de la nostra espècie. Vivim en grups on reconeixem la màxima autoritat en un individu; dins aquest grup formem parelles i famílies estables; defensem i tenim cura dels nostres fills i n’adoptem d’altres, si es queden orfes. Tot això també ho fan els llops.

Al segle xix, les víctimes humanes dels llops van ser força nombroses. El 31 de març de 1825, un metge de Vilamajor fa un recompte a Diario de Barcelona dels atacs a criatures de diversos pobles del Montseny, amb un balanç de deu nens morts i deu més de ferits, en un any i mig. No tenim constància de fets similars al Montnegre, però sí una abundant toponímia que ens recorda la seva presència: turó de les Lloperes, serra del Llop, Cantallops, camp del Llop, les Llobateres, Abeurallops i uns quants més.

Llop a Queralbs, 18.03.2014. Foto: Ferran Jordà

Durant el segle xviii, els boscos del país es van omplir de llops. Acabada la guerra de Successió el 1714 amb el triomf borbònic, Felip v, tement la resistència catalana que seguia lluitant a les muntanyes, feu requisar les armes de les llars del país, deixant la població indefensa davant les seves tropes i davant dels llops, que a partir d’aleshores es van multiplicar molt més.

Al xix, les nostres muntanyes van ser escenari continuat de batalles sagnants, amb cinc conflictes armats des de 1808 a 1876. Grups de llops seguien les tropes, esperant els cadàvers de les batalles. Acostumats a la carn humana, en temps de pau desenterraven morts als cementiris, atacaven als pastors i no els feia cap basarda escometre la gent de les masies.

El 1915 encara va haver-hi al Montseny un atac de llops a un ramat. Al Montnegre no sabem amb exactitud quan van desaparèixer, però comptem que va ser cap als volts del 1900. Diversos testimonis m’han parlat dels llops del Montnegre.

Els germans Bigas amb el seu pare. Darrere, can Canyamars

En Miliu Bigas, nascut a can Canyamars d’Hortsavinyà, m’explicava:

Quan la meva mare era petita, que tenia set o vuit anys, ells estaven a can Pairet [de Sant Pere de Riu], i diu que en el bagueny de la serra de can Carreres, el vespre els havia sentit, els llops que udolaven. Els havien sentit molt poques vegades, i la seu mare els deia:

–Amagueu-se a dintre!

Parlem de fa cap a cent anys. I diu que llavors la gent tenien les portes tancades perquè s’emportaven la canalla dels bressols.

En Papitu Torrent, de ca l’Arabia de Montnegre, em deia:

El pare del meu cunyat va néixer a Vilarrasa [una masia de Montnegre] i, amb la neu, encara havia vist els rastres dels últims que hi van haver. Ell era molt petit [cap a finals del segle xix]. Pel rastre de la neu, diu que encara va voltar tot Vilarrasa, el van seguir i el va matar un mosso de can Ginestar, però deu fer més de cent anys. Llavors diu que van desaparèixer els llops de per qui.

Murs de Vilarrasa

En Joan Camps, de can Savoia de Fogars, m’explicava la tràgica història d’un oncle-besavi seu que vivia a can Verdaguer de Vallmanya:

A en Joan Rossell el va mossegar un llop rabiós. Al cap d’un mes, ell se va tornar rabiós. Una persona així, podé són perillosos, el van ver de matâ’l. El van ficar al safareig perquè no patís tant, el metge li va tallar les venes, i el van dessangrâ’l en el safareig d’allà can Verdaguer. L’avi deia que quatre o cinc veïns el van ver de gafâ’l, lligâ’l i el van ficar al safareig ple d’aiga. No hi devia haver cap més cosa per treure-li la vida.

L’Assumpció Xampeny, de can Burgada de Vallmanya, ens explica l’origen del nom de dues sureres vinculades a aquest fet:

L’amo de can Verdaguer pujava de Tordera amb el carro i una burra que tenia, dalt de la burra. Més avall de can Burgada baixant per la serra, que també hi ha un puesto que en diuen el suro del Llop, allà li va sortir el llop i el va mossegar, i allà dalt a Hortsavinyà varen matar el llop, on hi ha l’altre suro del Llop. La meva mare se’n recordava que el llop havia mossegat en Verdaguer, el coneixia.

Pou del Llop, part visible del parany, a la serra Llopera

Amb tots aquests incidents, tampoc ens ha d’estranyar gaire que la gent de Calella, el 1920, confonguessin amb un llop la primera gossa pastor alemany que hi va haver per aquestes terres, regalada pel cònsol alemany als rics propietaris de la masia del Morer, a tocar de Sant Pol.

La gossa es va acostumar a fer una volta cada dia fins a les rodalies de l’escorxador de Calella, on hi trobava despulles dels animals sacrificats. El pagès Quico Coll, després de veure-la dues vegades, va donar el crit d’alerta i es va muntar el sometent, que la va abatre d’un parell d’escopetades. La van penjar a l’entrada de la casa del batlle perquè tot el poble la pogués veure, fins que va aparèixer la mestressa del Morer, que els va tractar d’ignorants i d’analfabets, es va endur el cadàver de l’animal i el va fer enterrar a la seva finca del sot del Morer. I us puc donar fe que va ser així, perquè l’actual propietari em va portar fins la làpida que ho recorda i que diu:

Aquí està enterrada Lea, gossa d’aquesta masia, coneguda per tots com la Llopa. Fou morta a Calella de la Costa l’hivern de 1920.

Poues de neu al Montnegre

Llops a Hortsavinyà???

La neu fa acte de presència cada hivern al Montnegre en cotes a partir dels 500 metres d’alçada, però el temperat clima d’ara no permet que hi duri gaires dies. En temps dels nostres besavis, que visqueren la darrera etapa de la Petita Edat del Gel, la serra mantenia la blancor durant setmanes.
En el seu dietari, Antoni Bellsolell, pagès benestant d’Arenys de Munt, descriu la gran nevada que al 1805 va causar estralls als carboners que feien la campanya al Montnegre: la llenya de les piles es cremà tota en no poder atendre-les i, quan morts de fred i de gana, decidiren tornar a les seves llars, s’enfonsaven sencers dins la neu i només amb l’ajut dels companys en podien sortir. A Hortsavinyà, un dels carboners morí congelat i no el pogueren enterrar fins al cap de cinc o sis dies.

Pàtera ibera amb cap de llop (s. IV-III a.n.e.) de Tivissa

Seixanta anys després, quan els boscos es cobrien de neu, els llops afamats encara baixaven fins la platja de Calella, on rosegaven les fustes untades amb sèu que s’empraven per fer lliscar les barques damunt la sorra.
Molts anys enrere, havia baixat algun llop fins la platja. Venien del Montnegre per la serra de les Guilles i baixaven fins les Roques. Es reunien per allà on hi ha la casilla, a l’entrada del túnel. [Paquita Brunet] [Històries i llegendes de l’any vuit]
A les acaballes del segle XIX, l’animal més mític del país, venerat ja fa 2.500 anys pels nostres ancestres ibers, gairebé havia estat extingit a les nostres muntanyes. Els veïns de Vallmanya creien que el darrer, el llop rabiós que havia mossegat i encomanat la ràbia a en Joan Rossell de can Verdaguer, era el que havia caigut al Pou del Llop, el parany que li havien preparat els carlins que corrien per aquells verals.

Pou del Llop, a Vallmanya

Pel poble de Montnegre, en canvi, creien que el darrer va ser caçat després d’una nevada, en seguir el rastre de les seves petges a la neu.
El pare del meu cunyat va néixer a Vilarrasa, i amb la neu, encara havia vist els rastres dels últims que hi van haver. Ell era molt petit [finals del segle XIX]. Pel rastre de la neu, diu que encara va voltar tot Vilarrasa, el van seguir i el van matar a can Ginestar. El va matar un mosso de can Ginestar, però deu fer més de cent anys. Llavors diu que van desaparèixer els llops de per qui. [Josep Torrent] [Històries i llegendes de l’any vuit]

Ruïnes de Vilarrasa

Segles enrere, si a les valls aprofitaven l’aigua i les glaçades per guardar el gel en pous de glaç, als cims —on no hi corria l’aigua però hi nevava força més— feien el gel amb la neu i el guardaven en poues.
La poua de neu era un forat natural o excavat als baguenys enlairats de la muntanya —on hi neva més—, força ample i no massa fondo, que es cobria amb branques i terra. La neu s’hi podia empouar en grans boles que es feien rodolar fins la poua o bé es col•locava en motlles ben premsada.

Sabem de dues poues al capdamunt del turó d’en Vives, gràcies a la localització feta per Cèsar Gutiérrez. Tenen forma el•líptica, amb el diàmetre llarg de prop de deu metres i una fondària que no arriba als dos metres. [Vògits, modolons i desfedors]

Poua del coll del Freixe

Poua prop del coll de Llorà

Aquestes dues poues, al bagueny del coll del Freixe, són una bona excusa per visitar aquell paratge i contemplar el freixe centenari, i els roures i cirers majestuosos que hi sovintegen.

                      

Santa Eulàlia, festa major petita d'Hortsavinyà

Gairebé tots els pobles celebren dues festes majors, anomenades popularment “la Grossa” i “la Petita”. A Hortsavinyà som més festaires que ningú i en tenim tres, perquè hi afegim la festa del Roser o Aplec de l’Erola, que és la que, de fet, s’ha convertit en la major de totes des de fa mig segle.

El 1997 els veïns ens vam proposar ressuscitar l’Hortsavinyà més festiu, revitalitzant la de l’Erola i recuperant les altres dues, condemnades pel despoblament des de feia dècades. Des de llavors, la de l’Erola es manté ben viva, amb la de sant Llop —teòricament la major de debò— no ens en vam sortir, i la de santa Eulàlia la vam anar fent fins al 2012.

L’arribada de nous veïns, cohesionats al voltant de l’escola rural, ha dut saba nova: es recupera la festa major petita i, pel que em diuen, també es proposen recuperar la grossa, per sant Llop, el primer de setembre.

De moment, aquest diumenge 11 de desembre tenim un programa ben variat i atapeït. L’estrella serà el mercat d’intercanvi, tothom hi pot dur coses. La jornada s’encetarà a les 10 amb un pregó, seguit d’activitats per a la canalla: pintar, bombolles, curses de sacs i, a les 11, titelles. Després un servidor faré la presentació del Calendari de mitologia catalana, amb els 12 personatges que ens acompanyaran el 2017. També ens acompanyaran els gegants d’Hortsavinyà, i a la 1, no hi pot faltar la missa.

Després de dinar, Jam Cabaret, i cap al tard, danses, balls i un escenari per a tothom que s’hi vegi en cor de pujar, tocar-nos alguna cosa o fer-nos un espectacle. Si us fa por el fred, teniu dues opcions: anar ben abrigats o ballar sense parar. Si la gent d’abans ho feia, també ho podem fer nosaltres, oi?

Un dels balls que tenia més èxit a les tres festes era el de la toia. La toia era un ramet de flors que el noi havia de regalar a la noia amb qui el dansava.

“La festa de sant Llop era el primer de setembre, santa Eulàlia el 10 de desembre, i el Roser, la festa de l’Erola, el dilluns de la segona pasqua. Santa Eulàlia era la festa petita, amb ball de tarda i nit, però llogaven un acordionista, i per l’Erola també. Pujaven de Calella, de Tordera, de Vallmanya, molta gent per les festes.” [Quimeta Pignatelli, filla de l’Hostal Vell]

Ball de festa major a l'era de l'Hostal Vell d'Hortsavinyà (1945)

“Pujaven molts xicots d’avall, però aquelles mossotes s’estimaven més ballar amb nosaltres, que cardàvem pudor de carbó, que no pas d’altres que pujaven amb la corbata i gavardina.” [Ramon Rabionet “en Serra”, carboner]

Fins diumenge.

Quico Sabaté i els maquis al Montnegre

Amb motiu del centenari del naixement d'en Quico Sabaté, que es compleix aquest 30 de març de 2015, comparteixo amb tots els lectors els testimonis inèdits que donen fe de la presència de maquis a la serra del Montnegre. 

Cova del Llop

Acabada la guerra del 1936 amb la derrota republicana, una part dels combatents més compromesos políticament van afegir-se a la Resistència francesa contra l’invasor nazi. Bregats en tres anys de lluita contra un exèrcit superior en tropa i armament, aportaren una valuosa experiència als resistents francesos. El seu somni, derrotar Hitler i, a continuació, el seu aliat Franco, es resumia en el lema: París, Berlín, Barcelona, Madrid!

Però en acabar la Segona Guerra Mundial, europeus i americans van preferir Franco, un dictador dèbil internacionalment i dòcil als seus desitjos, a la incertesa d’enderrocar-lo i el perill de què l’Estat espanyol es convertís en un satèl·lit de Stalin.

Mas Furriol i, al fons, cal Vicari (cap a 1960, Sant Pere de Riu)

Grups de militants comunistes i anarquistes no es donaren per vençuts, s’organitzaren en escamots i emprengueren accions armades contra el franquisme, però el règim havia consolidat un eficaç aparell repressiu i les detencions, execucions i la desesperança van minvar aquests grups. Tot i així, uns quants llibertaris, gairebé al marge de les seves organitzacions, prengueren l’opció personal de lluitar fins a morir, esdevenint herois solitaris, però intrèpids i llegendaris als ulls de la gent, com ho reflecteixen algunes històries magnificades de les seves proeses, que corrien de boca en boca.

Excel·lents coneixedors del territori català i, especialment, dels camins i masies de la muntanya, Marcel·lí Massana “Panxo”, Ramon Vila “Caracremada” o Quico Sabaté residien a l’Estat francès i traspassaven la frontera per dur a terme les accions armades.

El que no s’ha reflectit en cap publicació sobre els maquis és el paper que hi va jugar la serra del Montnegre. Massa petita per a grans accions, massa poblada la seva perifèria per esdevenir un lloc remot on poder estar tranquils al marge de la llei, massa controlada per les patrulles de la guàrdia civil per imaginar-la com un lloc segur, el cert és que una dotzena de testimonis que a la postguerra vivien en aquelles masies aïllades o trescaven pel bosc per raó de la seva feina, ens demostren que el Montnegre va ser un freqüentat lloc de pas i de recer per a aquells guerrillers, qualificats de “bandoleros” pel Règim.

EL SUPORT I EL SILENCI

Els relats dels esmentats testimonis, recollits entre 1994 i 2014 i inèdits fins ara, són prou eloqüents.

Gravant a Antoni Soler (2007)

Llavores hi via la gent del país i els apoiaven, en aquests [els maquis]. Si no, tampoc haguessin pogut fer lo que van fer. Els maquis eren una gent que tenien molt d’apoio, l’un els deixava tenir a ca seva, l’atre els hi donaven menjar, l’atre els donaven calés o aquests maquis en donaven a gent que ho necessitaven. [Antoni Soler (pastor), mas Boldrau d’Arenys de Munt]

Els maquis s’amagaven de can Riu en amunt. Per aquí baix ja no baixaven massa, però de can Riu en amunt tenien comunicació amb Hortsavinyà, Fogars, Tordera, Sant Celoni, però de can Riu en avall, poc. Dormien en barraques i pallisses, però de les pallisses no se’n refiaven gaire perquè la guàrdia civil vigilava les cases. Com que aquests [els guàrdies civils] també tenien por, anaven a les cases a preguntar i deien “mira, ens quedarem aquí, aquesta nit”.

Jo mateix havia tractat amb un xicot maqui que era de Barcelona, i li havia portat recados i tot, però li vaig dir:

–No em comprometis, que ja veus que m’hi va la pell, eh.

N’hi havia que et tenien confiança i es deixaven veure, però fer el fet i prou, perquè si se n’enteren que hi tenies relació, et fotien a la Modelo i al Camp de la Bóta. [Santiago Soler, can Vert de Sant Pere de Riu]

 […] I això que va ser pels temps dels maquis, que em trobava gent i em preguntaven quina hora era, si era gaire lluny el primer poble… Els trobava de bon dematí o cap al tard, quan tornava. Era gent que no coneixia, no eren d’allà. Portaven una motxilla, ben segur que eren dels maquis, però jo no vaig tenir mai por. [Eulàlia Pujolar, mestra a l’escola de Ramió]

Roca Andera, amb la Cova del Llop al peu

I a can Bufa, tirant cap a la font de l’Aram, hi havia una cova, que en deien “la cova del Llop”, i també hi havia gent amagada, que a les nits anaven a buscar menjar per les cases. Els maquis s’hi havien amagat molt, cap allà.

A casa ens van venir una nit, que el meu padrastre era carboner i no hi era; érem la mare i nosaltres petites soles. Van trucar a la finestra de la cuina i van dir:

–No tingueu por, no us venim a fer mal. Només volem menjar.

Els hi va donar un tros de cansalada i una mica de pa i, per dissimular, diu:

–Espereu-vos, que tinc el meu home al llit. Ara hi vaig a preguntar —no els hi va obrir la porta. Per la mateixa finestra els hi va donar un pa que havíem pastat el dia abans i un tros de cansalada.

Un dia vam anar a engegar les vaques a migdia i sentim uns gemecs d’una persona dins la cort i vam trobar un home amb la cuixa foradada. Ens va dir que s’havia amagat en una pila de patateres, que la guàrdia civil el perseguia. Van disparar a les patateres, per si era a sota, matar-lo, i li van travessar la cuixa. De Castellar d’Índies va anar arrossegant-se amb la cuixa partida, fins a can Buc. Diu:

–Em podeu denunciar, però no ho feu, dona, que jo no he fet mal a ningú.

A la mare li va fer molta pena i el va curar. Quan va ser curat, se’n va anar. El va tenir amagat mentre el curava i ningú del poble ho va saber mai. [Quimeta Pignatelli, can Coqueta d’Hortsavinyà]

EL GAT I LA RATA

N’he trobat a Montllorer. Com que jo anava a deshores i ells també transitaven a deshores… No anaven mai sols, sempre anaven de dos en dos. També n’havia trobat sota el collet de les Faïnes. Allà, un dia, m’hi vaig trobar amb dos maquis, es van decantar, no em van dir re i jo tampoc. Tu diràs com podia sapiguer que eren maquis? Les indumentàries, no duien arma a l’espatlla, si en duien la duien camuflada. Però ells no m’havien molestat mai.

[…] Allà sí que em va passar grossa! Em vaig trobar en un pas escabrós i em passen dos maquis. Ni em saludaven, jo tampoc amb ells; jo vaig cabar de fer lo meu, buscant trampes. Al cap d’un rato:

–Alto, alto! —la guàrdia civil.

–Por favor, pídame lo que quiera, pero no me engatille —no ets lladre ni criminal i t’han de venir amb el naranjero o la metralleta!

–¡A ver, la documentación! —amb mala folla, amb mala sombra— ¿Qué hace usté aquí?

–Recojo las trampas, que las puedo parar y todo el año —van mirar la documentació.

–¿Usté no ve maquis?

–No, jo no… ustedes ya me tienen a mi, de maqui.

Acabava de veure’ls feia mitja hora, però ara tindria remordiment, si li hagués dit “mire, han pasado dos p’allà”, perquè, i si els van a buscar? I si eren soldats que anaven a ca seu perquè no els tanquessin en camps de concentració? Goita, anaven a ca seu i els hagués delatat. M’ho van preguntar molts cops, i “no, no, no veo maquis”. I en veia… [Lluís Ibern “Peixe”, paranyer de Sant Celoni]

Can Jordi de Vallplana (c. 1956, fons Anna Estiu)

Una vegada van passar tres maquis. El meu pare estava trebaiant en els camps del costat, nosaltres estàvem jugant per aquests darreres d’aquí i d’aquest bosc ens van sortir tres maquis. Portaven unes coses llargues embolicades amb unes cordes, que de grans ens han dit que eren metralletes. Ens varen preguntar pel camí d’anar al camí ral. La meva germana tenia vuit anys i era la més gran —jo en devia tenir quatre. Els hi va dir:

–Ai, sí. Gafeu aquesta carretera i el trobareu.

Al cap de dugues hores ja teníem la guàrdia civil a casa, i la meva germana, sentada a la falda del meu pare, va tinguer d’anar a declarar.

–¿Y qué os han dicho?

–Re, ens han preguntat pel camí ral i prou. [Anna Estiu, veïnat de Vallplana, Sant Genís de Palafolls]

Llavors era un problema perquè venia la guàrdia civil:

–¿Usted no ha visto éste, no ha visto el otro?

Amb una exigència! Tothom anava amb el cagarret al cul perquè a la més petita ja et fotien bufetada. Si la guàrdia civil sabia que aquell comentava alguna cosa, ja estava arreglat. [Santiago Soler]

CARACREMADA AL CORREDOR

Els Tres Turons: Montalt, turó del Mig i Vila Negra

En Caracremada es deia Vila, d’apellido. Allavons jo tenia divuit anys. Va dormir dos dies amagat a casa, jo vivia amb la meva àvia i ella no ho va sapiguer, no ho haguera pas volgut, tenia una por… L’apreciava molt, era molt bon tio, un home que t’ajudava. Eren bona gent, els maquis, feien la resistència i, com que els buscaven tant, allavores ja no es podien pas entregar perquè els hagueren pelat de seguida. Per collons havien d’anar fent lo que feien, fins que els van anar pelant a tots. Ara, de guàrdies civils també n’havien pelat, eh. Si es veien acorralats o que els volien pelar, si se’n podien endur dos o tres per davant, també ho feien, eh.

En Caracremada venia per aquestes muntanyes del Corredor i sortia allà a Vila Negra, a Arenys de Munt, allà al turó de Montalt. Venia a caçar el porc amb nosatros, perquè tenia un amic allà que es deia Esteve, en Carrasquet, havien estat junts en el temps de la guerra. El venia a veure i allavons caçàvem del dematí fins al vespre. Era molt bon tio, però la guàrdia civil el van matar [el 1963]. [Antoni Soler, Pitxón]

QUICO SABATÉ AL MONTNEGRE

Pallissa de can Serra de Ramió (foto: Cris Barti)

Després de la guerra, passaven maquis per Ramió. De vegades, nosaltres, en temps de la cacera, anàvem a caçar i trobàvem la guàrdia civil. Sempre els hi agradava anar-hi, la guàrdia civil, el dia que corria gent, perquè si en Sabaté hagués sigut per llà i els hagués vist, ja els neteja tots dos.

-¿Què? ¿Cómo ha ido el rastreo?

-Sí, miri, hem mort un coní i gràcies.

–¿No heu vist un home, aixís aixàs?

–No, no l’hem pas vist.

Era per allà can Riereta que els vam trobar. I en Sabaté, diu que una vegada es va quedar a dormir a dintre can Serra. No ho sabien pas a can Serra… un home, però vés a sapiguer qui era. [Miquel Arenas, ca l’Oller de Ramió]

Com ho sabíem que hi havia en Sabaté? Les veus sempre corren. D’en Sabaté, abans de què el matessin, ja se sabia alguna cosa, però era allò que t’ho deia un conegut, es comentava i para de comptar, perquè si la guàrdia civil sabia que aquell comentava alguna cosa, ja estava arreglat. A can Pellofa [mas Furriol] hi anava molt, i molta gent. [Santiago Soler]

En Quico Sabaté venia molt sovint a casa, amb un amic seu que es deia Joaquín. En Joaquín el van capturar a can Pica. Va estar a la presó fins després de morir en Franco i, al cap de tants anys, un dia va venir a casa i em va dir:

–¡Juanita, que grande y que guapa te has hecho!  ¿A que no me conoces?

Per la cara potser no l’hagués recordat, però per la veu sí que el vaig conèixer. Durant un temps venia sovint i després ja no el vam veure més, no sé si és viu o és mort. [Juanita Muntané, mas Furriol, Sant Pere de Riu]

Can Pica, dècada de 1950 (fons Remei Pinell)

Jo li vaig dir a n’en Joaquín:

–Feu-ho vosaltres tot, us donaré la cassola, però després llenceu-la. Jo no sé d’on heu tret el gat —gat! Havien cuit un gat!

–No, si és del bosc, l’hem trobat al bosc —és clar, passaven gana, pobrets.

Vivia a Santa Coloma de Gramanet. Van agafar la dona i van fer que donguessin veus de què estava detinguda. Ell baixava a Calella per trobar-se amb els seus amics per sapiguer d’ella. Llavors van sapiguer a on vivia i van fer venir la guàrdia civil a allà casa i em van dir:

–Oiga usted, señora. Usted se va, no se esté aquí en la cocina porque venimos a detener a unos andaluces bandidos. Igual tenemos que disparar.

Marededéu, em vaig espantar… No va passar res. Tenia una taula llarga. Es van posar un a un cantó, l’altre aquí i l’altre a l’altre cantó, i els carboners amb en Joaquim, estava allà. Es va entregar de seguida, li van posar manilles i em va fer treure el seu rellotge perquè li donguessin a la seva dona. Em va dir:

–Remei, usted no se crea nada de lo que dicen esta gente.

Jo els hi vaig dir:

–Però què ha fet aquest senyor? És una bellíssima persona.

No volia ni que se barallessin entre ells quan jugaven a cartes. Quan compraven, venien a buscar el pa i el menjar i tot i… la mar de bé. No en vaig saber res més d’aquell xicot, jo crec que no va arribar ni viu a Tordera.

Tots els amics d’ell van desaparèixer, se’n van anar d’allà. El rellotge el vaig donar amb un dels amics que tenia i ja no els vaig veure més, aquesta colla, els van dispersar.

Vaig estar a can Pica del 52 al 57. La detenció devia ser el 55 o 56. Jo no sé si el vaig arribar a veure mai, el Quico, jo sempre veia a n’el Joaquín amb els seus altres carbonaires. [Remei Pinell, hostalera a can Pica, Hortsavinyà]

Cova de l'Aram

Deien que feien carbonet i dormien a la cova de l’Aram, perquè sempre eren per la banda del sot de l’Aram. De tant en tant, deien que anaven a Barcelona i, quan tornava, en Quico em portava joguines de fusta. Jo devia tenir sis o set anys. Moltes vegades sopava amb nosaltres. Llavors, no teníem bar però sí que teníem botes de vi, i els boscataires i carreters en venien a buscar i, de vegades, demanaven a la mare si els podia fer menjar. Com que jo era petita, moltes vegades m’agafava i m’asseia a la seva falda.

Llavors no hi havia televisió ni diaris, a casa, però per la ràdio moltes vegades sentíem anomenar en Quico Sabaté. Me’n recordo que un dia que en parlaven a la ràdio, en Quico li va dir a la mare:

–I què faríeu, si ara veiéssiu entrar en Sabaté per aquesta porta?

–Ai, marededéu senyor! Déu vulgui que aquest home no vingui mai per aquí!

Fins que el van matar a Sant Celoni, l’any 60, no vam saber qui era. Vam veure la seva foto a “El Caso” i llavors el vam conèixer. [Juanita Muntané]

En Sabaté de vegades passava per allà, pel camí del suro del Llop, era un home que portava crosses, de vegades sí, però de vegades no. [Joan Busquets, can Verdaguer de Vallmanya]

Ell caminava bé, però com que el buscaven, perquè no sapiguessin que era ell, anava amb crosses i dissimulava. [Dolors Busquets, can Verdaguer de Vallmanya]

Després el van agafar, va sortir molt pels mitjans de comunicació. Recordo una mica que una vegada va venir a casa i va parlar amb el meu pare. Me’n recordo que el vam trobar a dalt, cap allà la creu d’en Vilà. Quan el veia algú, anava amb les crosses, però el meu pare el va arreplegar que duia les crosses penjades. Vivia on podia, per aquí no, anava voltant, passava de pas. Era un bandoler molt gros. [Pilar Busquets, can Verdaguer de Vallmanya]

És ben conegut que Quico Sabaté cuidava molt el seu aspecte exterior, considerant-lo un factor més de la seva lluita. Hi ha fotos d’ell als carrers de Barcelona, en els anys de la clandestinitat, impecablement vestit o amb gavardina i maletí, aparentant un agent comercial. El recurs de les crosses no és, doncs, gens estrany al personatge.

Cim de Roca Andera, amb el pas del Sot de l'Aram al fons

D’altra banda, la cova de l’Aram és una antiga mina d’uns 25 metres de llargada situada arran del camí del sot de l’Aram i coneguda per tota la gent d’aquelles masies. Per més que Sabaté ho digués, no és gens probable que fes nit allà, una ratera sense visibilitat i de fàcil accés, sinó que anés un quilòmetre més enllà seguint el sot de l’Aram i ascendís llavors un desnivell d’uns 100 metres per arribar a Roca Andera, al peu de la qual es troba la cova del Llop, esmentada per Quimeta Pignatelli. Situada a mitja alçada de la falda del turó de Niu de Corbs i amb un pendent força dret, sense cap corriol que hi dreci i envoltada d’un bosc frondós, és gairebé impossible aproximar-s’hi sense fer soroll, i encara menys de nit. La cova té uns 4 metres de fons i uns petits ramals a dreta i esquerra, i escletxes i forats escampats per les parets on fàcilment s’hi podien amagar algunes armes o paquets d’explosius.

Enfilat damunt de Roca Andera es domina perfectament un bon tram del sot de l’Aram, únic lloc de pas d’aquest indret. Lluny de masies i desconeguda fins i tot per la majoria dels veïns més propers, la cova del Llop era l’aixopluc secret ideal d’aquells verals.

UN FINAL LLEGENDARI

Llavons atemptaven molt en fàbriques, sabien quan havien de pagar el personal i els anaven a fotre els calés, o fotien bombes a les torres elèctriques, això ho feien molt. Primer eren colles bastant ben organitzades, però els van nar pelant i van quedar quatre. Però aquest [Marcel·lí Massana] es va morir, no el van matar, no, es va morir a França. Ara, en Sabaté el van pelar a Sant Celoni i en Vila, en Caracremada, la guàrdia civil també el va matar. Els maquis, casi bé van morir tots. Quan van veure que anaven a la mala, havien d’haver plegat. [Antoni Soler, Pitxón]

Quico Sabaté Llopart va morir a Sant Celoni, a les 8 del matí del 5 de gener de 1960. La seva vida i, encara més, les seves darreres quaranta-vuit hores van ser de pel·lícula, fins al punt que el 1964 Gregory Peck i Omar Sharif protagonitzaren un film nordamericà sobre el personatge, Behold A Pale Horse, dirigit per Fred Zinnermann, i el 1975 fou José Antonio de la Loma qui s’inspirà en ell per a la producció espanyola Metralleta Stein.

Des del 17 de desembre Sabaté i quatre companys havien traspassat la frontera francesa, i foren detectats i encerclats per un gran nombre de guàrdies civils al mas Clarà, en terme de Palol de Revardit, prop de Girona. En el desigual tiroteig moriren els seus companys i ell fou ferit en una natja, en una cama i al coll quan s’escapava aprofitant la foscor i la confusió en fer sortir una vaca. Esquivat el setge, els civils li perderen el rastre. La nit del 4 al 5 de gener, travessà les gèlides aigües del riu Ter. A Fornells de la Selva segrestà un tren de vapor i a Massanet-Massanes un d’elèctric amb el que arribà a Sant Celoni, on intentà arribar a casa d’un metge perquè l’atengués.

Portada de EL CASO (arxiu Argi Ferrero)

La guàrdia civil estava alertada, i també el fill d’un d’ells, el falangista i membre del sometent Abel Rocha. Acompanyat d’un guàrdia civil i de l'ex-legionari Pepitu Sibina, toparen amb Sabaté pel carrer. Rocha, després d’un tiroteig en què va ser ferit a la cama, va salvar la vida perquè a la bala que es dirigia al seu cor li va barrar el pas una bomba de mà que duia a la butxaca de l’americana i que, miraculosament, no va explotar. Això li va permetre abatre a trets el guerriller català més llegendari del segle XX.

Un testimoni excepcional dels moments immediatament posteriors a l’enfrontament, fou un nen del poble, que passats 55 anys ha tingut l’amabilitat d’explicar-m’ho:

A primera hora del matí, des de la meva cambra, vaig sentir que, des de l'eixida de casa, la mare parlava amb la veïna, la Carmeta Pujolràs. Observava que  estaven espantades, doncs els havia arribat el rumor que a Sant Celoni havien arribat els maquis. La seqüència em va alterar, vaig vestir-me i, discretament, Em vaig escapar de casa. No em demanis com vaig arribar al carrer de Santa Tecla. En arribar-hi, hi havia un cadàver tapat parcialment amb una manta; de mig pit en amunt estava descobert, el rostre estava sencer, excepte el front que estava  acribillat de bales.

Jo, un infant d'onze anys, davant del cadàver del Quico Sabaté. L'única persona que observava pels  voltants em va semblar que era en Pepitu Sibina. Vaig agafar unes beines de bala i tot seguit va aparèixer un autocar de guàrdia civils, vestits amb gorra "chester" de campanya, em varen fer donar les beines i em feren fora. Ha estat una de les històries vitals més notòries, la imatge espantosa sempre m'ha acompanyat. [Martí Boada Juncà, Doctor en Ciències Ambientals]

El seu cos fou enterrat fora del recinte del cementiri de Sant Celoni, espai dignificat el 2010, on una placa ens ho recorda.

Com els miquelets de fa 300 anys que combatien contra els borbons, Caracremada i Sabaté s’havien fet seu fins a les darreres conseqüències aquell vell lema del segle xviii: Viurem lliures o morirem!

Salvem els camins antics del Montnegre

Les xarxes socials ens van molt bé per esbravar-nos quan ens hem emprenyat per alguna cosa. Sovint, un cop expressada i feta pública la nostra indignació, ens donem per satisfets o, si més no, alleugerits, i aquí s’acaba el tema. Però si volem ser conseqüents i aspirem a millorar el món que ens envolta, amb rondinar no n’hi ha prou i cal ACTUAR.

Molta gent us heu interessat per la destrossa en els camins antics d’Hortsavinyà (serra del Montnegre) que ha perpetrat el Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, i alguns pregunteu, molt encertadament: QUÈ PODEM FER?

Camí del Collet del Vent, abans i després de ser arrasat

El primer pas és difondre per les xarxes aquest disbarat perquè més gent ho sàpiga. Això ja ho estem fent i hem de seguir fent-ho.

El segon pas és que els responsables tècnics i polítics, directes i indirectes, d’aquesta destrossa sàpiguen que ho sabem, fent-los arribar la nostra queixa i reclamacions: presidenta de la Diputació, diputat d’Espais Naturals, president de l’Àrea d’Espais Naturals, gerent del Servei de Parcs Naturals, cap de l’Oficina Tècnica de Parcs Naturals, director del Parc Montnegre-Corredor, alcalde d’Hortsavinyà (el del municipi de Tordera), portaveus o enllaços a la Diputació de tots els grups polítics que hi són representats: ERC, PSC, JxCat, Comuns, Cs, PP, TxT.

L’objectiu següent serà iniciar converses entre les Administracions i sectors afectats per tal de tirar endavant les propostes que fem en l’escrit que proposo enviar a la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín (marinmm@diba.cat) amb còpia oculta (CCO) a totes aquestes adreces —que estan publicades al web de la Diputació: (tarincj@diba.cat, ponsvp@diba.cat, gs.espaisn@diba.cat, ot.parcsn@diba.cat, mutbjs@diba.cat, diazrp@diba.cat, corbachocc@diba.cat, p.montnegre@diba.cat, garciacjc@diba.cat, mascarellcf@diba.cat, melgaresal@diba.cat, tarafaog@diba.cat, gr.pp@diba.cat), amb l'assumpte: Protecció camins antics Montnegre

TEXT DEL CORREU:

Senyora, senyor:

Us escric per fer-vos saber la meva protesta per l’actuació del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona que ha produït la destrossa de diversos trams d’antics camins públics, de bast i de carro, a Hortsavinyà: al Camí del Puig, Camí de les Costes i Camí del Collet del Vent al forn de Mascaró. La majoria d’aquests trams passen per propietats de la Diputació, Administració que hauria de donar exemple de respecte als valors etnològics i al patrimoni històric del Parc, i de compliment de la seva pròpia legislació, però després de 31 anys de gestió ha demostrat una molt escassa sensibilitat en aquests aspectes, vulnerant en l’àmbit de la xarxa viària l’article 37 i 39 del Pla Especial del Montnegre-Corredor, que diu: 

Article 39.- Protecció de les vies i camins tradicionals

1. Es considera d'especial protecció totes les vies i camins públics que tradicionalment hagin possibilitat el trànsit de persones, carruatges, cavalleries i ramats, comunicant entre sí i amb els nuclis urbans les masies i explotacions agràries. Es consideren vies i camins protegits els següents:

a) camins ramaders, d'acord amb el que disposa la legislació sectorial vigent en aquesta matèria.

b) camins veïnals i rural i d'altres camins públics.

c) senders excursionistes tradicionals.

Es prohibeix qualsevol activitat, obra o instal·lació que impedeixi el lliure pas per aquests camins. Les Administracions Públiques vetllaran pel manteniment de la xarxa de camins tradicionals, i perquè el trànsit de persones, animals i vehicles es faci per camins públics i no envaeixi els camins i les finques particulars.

 I l’art. 37, on diu:

 a) Pendents màxims:

Xarxa tipus A: 10 per cent

Xarxa tipus B: 15 per cent

 Els camins esmentats, que abans de la intervenció de la Diputació es podien considerar de tipus C (xarxa de senders excursionistes), ara convertits de facto en tipus B, no poden superar en cap tram el 15% de desnivell. El del Collet del Vent, en la totalitat del tram arrasat té una mitjana de desnivell del 20%, i superior en algunes parts, una vulneració més del Pla Especial per part de qui el va redactar i l’hauria de fer complir.

Per tot això, demano a la Diputació de Barcelona:

1. Una explicació pública de perquè ha vulnerat el seu propi Pla Especial.

2. Esbrinar i exigir responsabilitats als responsables directes de la vulneració.

3. Restaurar, en la mesura del possible, aquests trams de camins per deixar-los tal i com eren.

4. Establir mesures i protocols d’actuació per impedir que actuacions similars es tornin a repetir.

5. Després de 31 anys de gestió del Parc, començar a definir, amb la participació de veïns i altres sectors o entitats afectades, la xarxa de tipus C (xarxa de senders excursionistes).

I per començar a fer camí, els proposo que en l’antic terme del municipi d’Hortsavinyà siguin considerades vies de tipus C, amb totes les conseqüències de protecció:

1. El camí de les Costes, antic camí que uneix Hortsavinyà amb Pineda, que surt del centre d’Hortsavinyà, passa per les masies de can Soler de Moncal, cal Vicari i desemboca a la pista de Pineda prop del mas Furriol.

2. El camí del Puig, antic camí de carro, que surt del coll de Palomeres, passa pel coll de les Planes i acaba al coll d’en Benet Vives; i el trencall que va a parar al forn de calç de can Pica.

3. El camí del Collet del Vent, damunt del centre d’Hortsavinyà, que va al forn de rajoleria de Mascaró.

4. El camí del Suro del Llop, antic camí que uneix Hortsavinyà amb Tordera, que passa per l’ermita de l’Erola, la Miranda, Suro del Llop, Suro de la Griva, creu d’en Vilà, i enllaça amb la pista de Tordera darrere de can Verdaguer de Vallmanya.

5. El camí dels Morts, que surt de darrera can Vert de Sant Pere de Riu i arriba a l’església de Sant Pere de Riu.

Les meves queixes i propostes són per donar compliment a objectius del Pla Especial Montnegre-Corredor que durant els seus 31 anys de vigència no s’han tirat endavant, així com de la Llei 9/1995 de regulació de l’accés motoritzat al medi natural, que després de 25 anys de vigència, segueix sense aplicar-se.

En espera de la vostra resposta, us saludem atentament.

El vostre nom i nº DNI

Imatges de tardor al Montnegre

A aquestes alçades la tardor ja ens hauria de mostrar tot el seu cromatisme en el fullatge dels arbres, però al Montnegre, tan dominat per alzines i sureres, costen més de veure els rogencs i els ocres. Enguany, els castanyers, els cirers, els avellaners, a finals d’octubre mantenen encara la verdor i el paisatge tardorenc l’hem hagut de cercar en les coses petites, més brillants avui per la pluja tranquil·la. El dia s'ha llevat emboirat i el cel gris ens ha estalviat les ombres. Carregat amb la càmera, i un paraigua protegint-la, en Bernat Rangil ha caçat  instants tardorencs. Aquí en teniu uns quants.

Boires a Vallmanya i la vall de la Tordera, des de can Claric d'Hortsavinyà

Gita de bruixa, d'un roig encès, evocant les fogueres de l'infern.



Pets de llop encoixinats entre la molsa



Puagra i liquens al Pla de Forcs



Alzinois ben ufanosos



Falgueres sota grans avellaners, gaudint de la pluja



No és petroli, és la bassa de la font de la Brinxa



Ni raïm ni groselles, baies d'arítjol