En Serrallonga a can Bosc del Corredor

mas Serrallonga, 6.02.1932 (Foto: Joan Barangó)

Fa uns 400 anys, el bandoler Joan de Serrallonga corria amunt i avall de les Guilleries, l’Empordà i el Rosselló robant per les masies, però la fama i el suport popular no li vingué d’això, sinó de l’assalt als carruatges reials amb els diners dels impostos recaptats als 

mas Serrallonga, 2011 (Foto: Pep Basart)

soferts súbdits, una simpatia que podem entendre si la comparem amb la que ha despertat en els nostres dies el vilanoví Enric Duran, que va aconseguir préstecs de 39 bancs per valor de 492.000 € que, en comptes de tornar-los, ha destinat a projectes de canvi social, una versió moderna d’en Serrallonga o de Robin Hood, els bandolers que robaven als rics per donar-ho als pobres.

Però si la gesta d’Enric Duran és ben real, que Serrallonga repartís els seus guanys amb els més desvalguts és més que dubtós. Això no ha impedit que la llegenda perdurés i generés biografies, novel•les, cançons, balls i una minisèrie de TV3, gràcies a la qual el bandoler, quatre segles després, es va fer amo per uns dies de la que havia estat una de les grans cases dels comtes de Bell-lloc, can Bosc del Far (s. XVI), al Corredor, on es van gravar les escenes interiors del suposat mas d’en Serrallonga.

Can Bosc del Far (Corredor)

Can Bosc és actualment de la Diputació, que l’està restaurant i adaptant-la per convertir-la en el Centre d’Informació del Parc, al sector del Corredor. De moment, la podem contemplar per fora i gaudir de la font que sempre raja al costat dels safarejos. Des d’allà, es pot aprofitar per estirar les cames amb un itinerari circular, planer i agradable.

Font del Ferro

Cal seguir les pistes que voregen per la dreta els camps de la Comtessa i de les Passadores fins que n’agafem una altra amb una cadena, que podem seguir —a peu, és clar— fins trobar la font del Ferro. El rovell del seu cóm ens mostra la causa del nom. Llavors agafem el camí que passa just per damunt i un tros més enllà trobarem un pou de glaç en ruïnes. Un rec havia de portar l’aigua fins aquí des de la font, a una bassa de congelació.

Pou de glaç de les Passadores

El pou de glaç era com una torre rodona, de pedra, construït en fondalades fredes a prop d’una riera, torrent o font, arran d’un marge i semisoterrat, acabat per dalt en forma de cúpula per a mantenir una cambra d’aire fred i impedir l’entrada del calent.
En temps de glaçades es desviava l’aigua cap a unes basses rectangulars i poc fondes perquè es glacés. Amb una serra es tallaven blocs regulars, que els empouadors guardaven al pou separats amb branques o falgueres perquè no quedessin enganxats. Quan era ple es tapaven totes les obertures del pou amb branques, sacs i terra per tal que quedés totalment aïllat.
La fabricació del gel donava feina a molts pagesos de muntanya que, a l’hivern, quan a la terra hi ha poca feina, disposaven de temps per guanyar uns diners. Durant algunes setmanes els pous precisaven de molta mà d’obra. L’hivern de 1932, al pou de l’Avencó (Aiguafreda) hi treballaven quaranta persones i encara necessitaven més jornalers. [Vògits, modolons i desfedors]

Forats de picots

Seguint pel camí trobarem uns pins morts amb els forats que hi han fet els picots. D’aquests ocells, n’hi ha força classes: al nostre país trobem el negre, el verd, el garser gros i el petit. Tots tenen unes característiques anatòmiques ben singulars. Amb el bec, llarg i dur, perforen la fusta i són capaços de colpejar-la fins a 30 vegades per segon, bé per fer el niu, bé per deixar al descobert les galeries de les larves de formigues o escarabats que capturen amb la llengua llarga, enganxosa i acabada en ganxo, o bé per marcar territori. En aquest cas, trien curosament la sonoritat de l’arbre i, els que viuen en entorns urbans, aprofiten el so metàl•lic de canals o barrets de xemeneia.

Picot garser gros

A més, els picots construeixen els seus tallers; aprofiten les esquerdes dels troncs i se les fan a mida per tal d’encaixar-hi les pinyes que han arrancat de l’arbre. Un cop fixades, poden extreure’n fàcilment els pinyons, que són el seu aliment bàsic de l’hivern.
Sovint em pregunto si són gaire intel•ligents els qui afirmen que els humans som l’única espècie intel•ligent. Bé, de vegades també dubto que siguem mereixedors d’aquest qualificatiu.

Els balls i les bruixes d'Hortsavinyà

Hortsavinyà

Hortsavinyà 50 anys enrere

Hortsavinyà és un dels dos pobles situat a les parts altes de la serra del Montnegre —l’altra és Montnegre, del que n’hem parlat en l’anterior article.

Can Borra, quan era l'Hostal Nuebo

Els seus aires sans eren recomanats com a remei per millorar les malalties respiratòries i això va fer que hi proliferessin hostals i masies que oferien habitacions per a estades familiars força abans que d’això se’n digués turisme rural. A mitjan segle xx n’hi havia tres, l’Hostal Vell, el de la Glòria (can Pica) i el Nou (can Borra). Els dos primers, a més, competien per veure qui feia els balls més lluïts.

Aquests balls eren molt concorreguts, se’n feien cada diumenge amb manubri i per les festes assenyalades amb músics, i hi pujava força gent d’altres pobles.

Pujaven de Calella, de Tordera, de Vallmanya, molta gent per les festes. La de sant Llop era el primer de setembre [festa major], santa Eulàlia el 10 de desembre, i el Roser, la festa de l’Erola, el dilluns de la segona pasqua. Per l’Erola portaven la marededéu a l’iclésia, feien missa i anaven en professó cantant el rosari i portant la marededéu fins l’Erola. Els goigs es cantaven un cop eren a l’ermita. Santa Eulàlia era la festa petita, amb ball de tarda i nit, però llogaven un acordeonista, i per l’Erola també. [Ramon Rabionet, en Serra]

Orquestra Jadris a can Pica. Dècada 1950

Després de perdre’s, la festa de Santa Eulàlia es torna a celebrar cada 8 de desembre des del 1998, gràcies a les actuacions que ofereix la Diputació, amb un espectacle especialment adreçat als alumnes de l’escola d’Hortsavinyà i a tot el públic infantil i, per seguir amb la tradició, un ball com els que es feien temps ha. Enguany tindrem la Sonsoni, vinguts de la Cerdanya amb violí i acordió. Veure’ls i sentir-los enmig de la muntanya és un viatge al túnel del temps, no només pels instruments. I és que Pep Lisandra, llarg i prim, mostatxo i barba grisa i un aire descuidat, és la viva imatge de l’acordeonista imaginari que corria de poble en poble pel Pirineu de fa cent anys.

L’acompanya Elies Porter, nét d’un vell conegut dels qui freqüentàvem el cine fòrum dels anys 70, l’inoblidable Miquel Porter, que també corria de poble en poble per il·lustrar-nos en l’art del cinema i divertir-nos amb els seus esmolats comentaris.

Taula de les Bruixes

Per acabar-ho d’arrodonir, aprofitaré per visitar, ben a prop d’allà, el testimoni més antic que sabem de poblament al Montnegre, la Taula de les Bruixes, amb uns senzills gravats que, segons els arqueòlegs, són de fa uns 4.000 anys. Si algú s’hi vol afegir, que m’escrigui un correu i quedarem d’acord.

Bona setmana i bona ballada el dijous 8!

Mapa d'Hortsavinyà

Tirant lo Blanc al castell de Montnegre

El centre del poble de Montnegre

De la dotzena de pobles que s’escampen per la serra del Montnegre, només dos tenen el seu centre fora de les valls: Hortsavinyà i Montnegre. D’aquest, ara molta gent en diu Sant Martí; el sant és el patró de l’església, i per això la festa major del poble se celebrarà aquest diumenge 20 de novembre, tot i que el dia del sant és l’11, però no es vol fer coincidir amb les festes de Sant Celoni.

El poble de Montnegre ha donat nom a la serra o a l’inrevés? La mateixa pregunta la podríem fer al Montseny, on un dels pobles i la serra comparteixen el mateix topònim. El que sabem del cert és que Montnegre apareix documentat per primera vegada el 21 de setembre de l’any 998, al costat d’altres pobles de la serra com Vallgorguina, Olzinelles i Vilardell.

Montnegre. Foto: Joan Barangó, 28.01.1934

Actualment, al nucli hi ha l’església i la rectoria i, poc més amunt, ca l’Auladell, l’Escaleta i l’Hostal. Una plaça gairebé closa uneix aquestes tres construccions, però en arribar-hi no ens adonem que el primer que trobem, un turonet a la dreta, és en realitat el que resta del castell de Montnegre. La fortalesa fou adquirida per Ponç de Gualba al rei Pere el Gran el 23 d’abril de 1274, quan es constituí la baronia de Montnegre, que a més d’aquest poble, incloïa els de Fuirosos, la Batllòria i Gualba. La baronia perdurà fins al 1812, quan es transformà en el municipi del mateix nom, però sense Gualba. Finalment, al 1927, fou agregat a Sant Celoni.

Mapa de 1854

Que en resti tan poca cosa del castell no és atribuïble, únicament, al pas del temps.  A l’inventari de bens del baró de Rocafort, datat al 1854, hi consta una finca anomenada la Torre —el que encara quedava de l’antic castell—, al terme de Montnegre. Al mapa oficial del 1856 hi apareix al costat mateix d’on posteriorment es construí l’Hostal que, de ben segur, s’edificà aprofitant-ne les pedres que tenien allà mateix.

Ruïnes del castell de Montnegre

La destrucció del castell, però, comença molt abans, al 1484, durant la Segona Guerra Remença, en què fou ocupat pels pagesos revoltats comanats pel seu cabdill Pere Joan Sala, que pocs mesos després, derrotat, morí esquarterat a Llerona.

Tot i el mal estat de la fortalesa, el seu propietari, Martí de Gualba, que morí al 1490, l’esmenta al seu testament quan demana que l’hereu guardi els seus llibres “en lo castell de Muntnegre situat en lo principat de Cathalunya”. Aquest adinerat noble vivia des del seu casament a la ciutat de València. La família, des de feia segles, es dedicava al prestamisme amb notable èxit. De fet, hom creu que la propietat del castell havia passat a les seves mans a causa d’un deute del mateix rei.

A València, Martí de Gualba deixava diners sovint a un cavaller aventurer i bel·licós, que per la seva vida atzarosa sempre anava escurat de butxaques. Al 1464 empenyorà un extens manuscrit propi a canvi de 100 rals. Quan, al cap d’uns mesos, l’autor morí, els seus familiars intentaren recuperar-lo inútilment, tot i que és ben probable que el prestamista no fos conscient de l’enorme valor d’aquell manuscrit, considerat des de fa segles com una de les grans obres de la literatura catalana i universal: Tirant lo Blanc. Joanot Martorell havia deixat l’obra gairebé acabada, però Martí de Gualba no en tenia prou amb els beneficis que en trauria de la seva edició, també volia part de la glòria i afegí alguns capítols.

Església de Montnegre

Per als experts no ha estat massa difícil discernir quina part cal atribuir al senyor de Montnegre. Si l’obra, a diferència dels relats de cavalleries d’aquell moment que feren perdre el seny al Quixot, es caracteritza per uns herois molt humans, intrèpids però limitats, i defuig l’excés de fantasia, dos capítols trenquen clarament aquesta línia, amb l’aparició del rei Artús i la fada Morgana, i l’enfrontament del cavaller Espèrcius amb un drac. Es té per ben segur que l’autoria d’aquests fragments i alguns més és de Martí de Gualba que, així, assolí una glòria inesperada com a coautor d’una obra mestra.

El que no obtingué, en canvi, fou ni un ral dels beneficis de l’edició, ja que morí el 27 d’abril de 1490 i el llibre sortí publicat el 20 de novembre del mateix any. Al testament que feu un mes abans de morir, en l’inventari hi consta “un pergamí apellat lo tiran. Item n’i ha hun altre tot acabat lo qual tenen per original los estampadors e per lo qual ne tenen a donar XII bolums com sien stampats”. Hem de suposar, per tant, que en compliment de les seves darreres voluntats, el manuscrit del Tirant lo Blanc i dotze volums de la primera edició estigueren durant un temps indeterminat al castell de Montnegre, o qui sap si l’hereu preferí guardar-los a la casa acabada de fer al carrer Major de la Batllòria, actualment encara dempeus.

Interior de l'església de Montnegre

Per tant, si aquest diumenge pugeu a la festa de Montnegre, mentre preneu el vermut entre els gegants de la Batllòria i la música del grup Riu, recordeu que esteu a pocs metres del castell que acollí els primers exemplars de l’obra més universal de la literatura catalana, publicada el mateix dia de tot just farà 521 anys.

Si en voleu saber més, podeu consultar el magnífic treball de Josep Moran i Ocerinjauregui: La família Gualba i el Tirant lo Blanc.