El 6 d'octubre i Pere Coromines

Sant Cebrià de Vallalta no va tenir nucli urbà fins ben entrat el segle XX, tot i que a la falda del turó que presideix l’església s’hi agrupaven unes quantes masies. Amunt, per ponent, el terme s’enfila fins al turó d’Alomar (711 m.) per la serra d’en Xiquers i, a llevant, per la serra Cavallera arribaríem a Grimola (669 m.). Les masies que hi ha al sot entre les dues serres, són les del Veral de Vallfogona, i les que es troben enlairades en les vessants i carenes de la serra Cavallera són les del Veral de Muntanya. Can Montsant de la Rocosa n’era una, i de les més importants.

Roques al turó de l'Alomar

Aquelles velles i grans masies de parets centenàries eren molt més que una casa on viure i una unitat de producció. Pere Coromines ho descrivia així, referint-se a can Montsant de la Rocosa, una masia de Sant Cebrià de Vallalta enrunada des de fa més d’un segle:

Una casa pairal és com ara un temple on sojornen els barroers esperits familiars, que els antics anomenaven déus, perquè no tenien punt a escalonar les categories jeràrquiques tan definitivament fixades avui pel catolicisme. Aquests esperits gelosos i conservadors omplen talment la casa que no deixen entre els murs d’ella cap espai lliure, d’on ve que se la podria considerar com un sòlid de parets, sostres, esperits, mobles i escales. Quan entres a la casa pairal no hi entres com qui entra en un espai buit i clos, sinó que materialment l’esbotzes, i mentre hi ets quedes, com l’ànec fet a la popota voltat de gelatina, oprimit per una mena de substància espiritual que a cada casa és diferent, i que t’entela els sentits i t’embolca el cor fins que pots tornar a l’aire lliure.  [Piles i súties]

Aquest text pertany a “Tomàs de Bajalta”, una trilogia composta dels volums Silèn, Pigmalió i Prometeu. Pel que em va explicar el seu fill Joan Coromines, al 1917 va pujar a la festa major d’Hortsavinyà amb el seu pare, afegint-se a la tradicional romeria que gairebé tot Sant Pol feia cada diada de sant Llop, l’u de setembre.

En baixar, Pere ho va fer dalt d’un matxo de l’amo de cal Correu, masia de Sant Cebrià que encara conserva el nom a causa d’aquest personatge. De camí cap a la casa d’estiueig que la família tenia a Sant Pol, li va contar moltes anècdotes de Francesc Savalls —el mític cap militar dels carlins— que havia conegut molt bé perquè ell n’havia estat el seu correu durant la guerra. Pere Coromines s’inspirà en aquest home i en les seves pròpies vivències per crear Tomàs de Bajalta, un suposat hereu de can Montsant, que de carlí convençut evoluciona amb el pas dels anys cap a l’anarquisme. Sobretot al primer volum, hi ha moltes referències a diversos indrets del Montnegre, com la festa major d’Hortsavinyà, el monestir de Roca-rossa o l’ermita i la font de Santa Maria.

Can Montsant de la Rocosa

Pere Coromines fou un polític cabdal a Catalunya des de finals del XIX fins la derrota del 39. De jove es relacionà amb sectors d’esquerres, catalanistes i anarquistes, fet que provocà una petició de condemna a mort per la falsa acusació d’haver participat en un atemptat, que acabà en presó, exili i, finalment, amnistia al 1901.

Anys més tard, encapçalà l’ala liberal de la Unió Federal Nacionalista Republicana, en la que Francesc Layret liderava l’ala més obrerista. Cercant un enfortiment de l’esquerra per fer front a l’ascendent Lliga Regionalista, al 1914 formaren coalició amb els lerrouxistes, en virtut del pacte de Sant Gervasi, signat per una esquerra amb projecte nacional català i una altra amb projecte nacional espanyol, que ens recorda el més recent pacte del Tinell de 2003. En ambdós casos, en comptes de sumar vots, l’electorat se’n distancià i els resultats per a l’esquerra foren desastrosos.

Després del fracàs, Pere Coromines es retirà del primer pla de la política fins gairebé vint anys més tard, quan reaparegué amb força com a conseller de Justícia amb Francesc Macià, defensant amb brillantor un molt ambiciós i controvertit projecte d’aquell govern, la Llei de Contractes de Conreu.

Pere Coromines (a l'esquerra) amb Lluís Companys i Martí Barrera

Defensada pel conseller Pere Coromines, volia acabar amb la precarietat dels contractes i potenciar l’empresa familiar agrària i el ple rendiment del potencial del camp català.

Ni el propietari ni el pagès podran conservar més terra que la que puguin treballar ell i els seus. Així el qui usi jornalers per a més de la quarta part de la feina, perdrà el dret a retenir-ne el govern.

De fet es restableix el sistema de tornajornals i s’aboleix l’esclavitud als camps. A Catalunya la terra serà governada per dues-centes mil famílies pageses, que ho faran sense la intromissió dels propietaris, amb el treball directe d’elles mateixes.

[…] La terra és limitada, i cada país es veu obligat a fer produir a la seva terra tot allò que n’ha d’esperar el seu sistema econòmic. Cada poble té, per aquesta raó, un dret sobre la terra, que és superior al dret del propietari, perquè li és més indispensable per a la seva existència econòmica. El propietari podria viure sense la seva terra; el poble, no.

[…] L’ordenació d’aquest dret del poble, superior al dret del propietari, és la base del nostre benestar.

Impulsada per les esquerres, molts propietaris rurals van considerar que l’oposició de la Lliga no era prou ferma, circumstància que aprofità la coalició de dretes espanyola CEDA per desembarcar a Catalunya, on no tenien cap diputat al Parlament. Ho feren creant un nou partit, Acción Popular Catalana. [Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat]

Francesc Cambó presentà un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garantías Constitucionales, que tombà la Llei, però la resposta del Parlament català fou tornar-la a votar íntegrament. El destí encarava de nou Coromines amb Lerroux, quan aquest esdevingué president del govern espanyol. Dos dies després del nomenament, el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys, veient com el poder espanyol anul·la les decisions del Parlament, proclama l’Estat català. El conflicte entre la sobirania catalana i l’espanyola, com de costum, acabà ventilant-se amb la força militar i enviant a presidi tot el govern català.

La Plataforma: 10 anys pencant

Forn de calç de can Marquès

Una de les entrades al Parc Montnegre-Corredor més properes a l’entorn urbà és la de Sant Pere de Riu, poble agregat a Tordera des de 1930, però al que s’arriba més fàcilment des de Pineda, per la pista que puja sempre al costat de la riera.

La vall de Rials o vall de la riera de Pineda s’ha mantingut miraculosament al marge de la febre constructora. Els especuladors que l’han assetjat han topat amb l’assenyada —però ferotge i infatigable— defensa dels braus lluitadors de la Plataforma Salvem la Vall de la Riera, que han proclamat als quatre vents el valor que conserva com a espai agrícola, històric i paisatgístic.

Molí fariner de can Marquès

Els amics de la Plataforma són poc donats a celebracions, conscients que els perills de degradació d’aquell territori mai no s’esvaeixen del tot. És ben cert que els defensors del medi ambient no podem badar ni un moment, però motius per celebrar grans victòries no n’han mancat, i la primera és que l’expansió urbanística en aquells anys d’eufòria no va gosar assaltar la vall. Molt valuosa fou també la victòria de salvar una riera per la que hi volien fer passar les canonades de la depuradora de l’Alt Maresme, fet que n’hagués comportat la total destrucció en aquell tram.

Des dels inicis, la Plataforma va fer projectes engrescadors, capaços de generar riquesa i benestar a tota la població si les Administracions corresponents els haguessin considerat seriosament. Ja al 2002, la seva Proposta Alternativa per a la Vall obtingué un important premi d’àmbit estatal i una remuneració de 3.000 € que serví per capitalitzar l’entitat i passar del dit al fet. Hauríem de recular fins al miracle de la multiplicació dels peixos i dels pans per trobar un altre cas en el que tan poc hagi donat tant de rendiment: reconstrucció de patrimoni històric, una exposició que durant anys ha voltat pels centres d’ensenyament o plafons informatius de les singularitats de la vall. En aquest cas, el miracle va ser que la il•lusió i la consciència col•lectiva va triomfar sobre l’individualisme, el materialisme i l’egoïsme.

Des de mitjan segle xx i durant uns quaranta anys Sant Jaume va ser el lloc preferit de les fontades de la gent de Pineda i Calella. Per a unes generacions a les que encara no els feia mandra caminar la font era a prop dels dos pobles. Però aquell espai acollidor d’ombres, aigua i una capella, no s’havia fet sol. Una colla d’enamorats de la natura es van arremangar per fer-ne un paratge idíl•lic, un tresor obert a tothom que el volgués compartir i gaudir.

[…] Sortosament, aquella força invisible que va impulsar a recuperar el paratge de Sant Jaume a mitjan segle passat, resisteix al pas del temps i als embats d’un món que enalteix el lucre sense ètica per damunt de tot.

És aquesta mateixa força invisible la que impulsa a la gent de la Plataforma Salvem la Vall de la Riera de Pineda, seixanta anys després dels treballs d’en Joan Heras i els seus companys, a reconstruir la font del Ferro [2007] en un nou indret o a restaurar el molí [2002-2004] i el forn de calç de can Marquès [2008-2010], amb el vist-i-plau d’un propietari que, com en Mateu Vila, prefereix compartir aquests tresors del patrimoni històric que aïllar-los darrere d’una tanca metàl•lica. [Vògits, modolons i desfedors]

La nova font del Ferro

Aquest estiu la Plataforma ha fet deu anys. Hi hem passat molta gent i encara hi resten els de pedra picada, a qui tots plegats devem un sincer agraïment. Jo suggereixo dues visites per celebrar un decenni de feina ben feta: una de virtual a la seva web (http://salvemlarieradepineda.pangea.org/), que podem aprofitar per enviar-los una felicitació pels deu anys, i una de real —a peu o amb bici— seguint per la riera de Pineda amunt fins l’entrada del Parc on, en pocs metres, podrem gaudir de les seves tres reconstruccions, representatives d’elements ben propis de la zona: la font i l’arcada romana, el forn i el molí. Sense la Plataforma, tot això seria ara un munt de bardisses i la riera un conducte encimentat i desert. Gràcies, gent de la Plataforma, i per molts anys!

Canyamars i els remences

Canyamars és un poble situat a les valls que separen les serres del Corredor, d’en Gel i d’en Bruguera, ja damunt de Mataró. A partir del cens de 1717 consta agregat al municipi de Dosrius i, actualment, la seva població es reparteix entre masies, urbanitzacions i el nucli antic, on es mantenen algunes cases centenàries i l’església, esmentada ja al 1334, tot i que d’origen força anterior, ja que conserva alguns elements del romànic. A la façana, crida l’atenció el campanar d’espadanya amb quatre ulls, un per a cada campana, construït al 1721.

Església de Canyamars

Els topònims de la zona ens recorden la presència de llops i d’oficis desapareguts —els pins de la Pega, cal Pegaire. Una altra activitat important havia estat la fabricació de gel i n’és un magnífic testimoni el gran pou de glaç que es manté sencer als afores de la població. Fa pocs anys fou comprat per l’ajuntament i el seu interior s’ha habilitat com a sala d’actes.

El pou de glaç era com una torre rodona, de pedra, construït en fondalades fredes a prop d’una riera, torrent o font, arran d’un marge i semisoterrat, acabat per dalt en forma de cúpula per a mantenir una cambra d’aire fred i impedir l’entrada del calent. Aquests pous eren força grossos, amb diàmetres entre set i onze metres i alçades de vuit a quinze.

En temps de glaçades es desviava l’aigua cap a unes basses rectangulars i poc fondes perquè es glacés. Amb una serra es tallaven blocs regulars, que els empouadors guardaven al pou separats amb branques o falgueres perquè no quedessin enganxats. Quan era ple es tapaven totes les obertures del pou amb branques, sacs i terra per tal que quedés totalment aïllat.[Vògits, modolons i desfedors]

Conjunt del pou de glaç

Durant la Segona Guerra Remença (1484-1485) foren molts els pagesos del Maresme i del Vallès que hi lluitaren.

Els remences eren pagesos obligats a viure en un mas. Si el volien deixar per anar al d’un altre senyor o en un que no estigués subjecte a cap senyor havien de pagar un rescat, la remença, però era gairebé impossible reunir els diners que calien per pagar-la.

És una situació insostenible en la qual els sectors productius d’aquella societat agrària prenen consciència que ells, que són els qui treballen i creen riquesa, sobreviuen en precàries condicions mentre els nobles i la jerarquia eclesiàstica viuen ampul•losament mercès al fruit de l’esforç dels altres.

[…] Els meus avantpassats eren aquests remences que els doblegaven les gabeles, les primícies… Estaven doblegats, pobre gent, no podien fer re. 

Els mals usos van ser suprimits per Ferran el Catòlic amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, però no com a rei de Castella sinó com a Ferran II d’Aragó. Amb gran disgust dels nobles va resoldre un problema que va arribar a ser causa de guerres civils.

Després de la Sentència de Guadalupe varen continuar depenent del senyor feudal, no gaires segles enrere encara anaven a fer guàrdia al castell, però eren lliures. [Miquel Alfaras]

[…] Els mateixos drets reconeguts als remences catalans a finals del XV, a molts països del continent no s’assoliren fins a finals del XIX. Fou un avenç històric dels drets humans, únic i insòlit en l’Europa d’aquella època. [Vògits, modolons i desfedors]

Riera Rupitera

Joan de Canyamars, hereu d’una de les masies del poble, fou, probablement, un d’aquests lluitadors remences, i ha passat a la història perquè estigué a punt de canviar-la el 7 de desembre de 1492, quan volgué matar Ferran II i per ben poc no ho assolí. El monarca baixava per les escales de la plaça del Rei de Barcelona i Joan, amagat entre la gent, s’hi acostà i li clavà un cop d’espasa. La ferida fou aparatosa, de l’orella a l’espatlla passant pel coll, però no mortal, i Joan fou aturat a punyalades. Més li hauria valgut morir allà mateix, perquè el que li esperava era un suplici medieval. Cinc dies després fou passejat nu pels carrers de Barcelona dalt d’un carro, lligat en una creu i seguit per una multitud que contemplava com era mutilat de mica en mica —mans, braços, peus, cames, ulls, pits— per tal d’allargar l’agonia. Segons Pere-Miquel Carbonell, cronista i testimoni directe dels turments, “may se mogué ne parlà de deia res ne•s complanyia, com si donassen sobre una pedra”. Una vegada fora de la ciutat, explica Carbonell que “lo lapidaren e meteren foch al castell, lo qual ab los troços de l’home sentenciat qui en lo castell estava, fon tornat prest cendra”.

Si fou un acte aïllat o formava part d’una conspiració mai no s’ha sabut. Les primeres sospites del monarca anaven en aquest sentit i motius no n’hi mancaven. El 1481 havia restablert els mals usos, li havia près el tron al seu germà el príncep Carles de Viana tan estimat pels catalans, havia imposat la Inquisició castellana a la Corona d’Aragó contra la voluntat de les institucions, i quan no li quedà més remei que abolir els mals usos, acompanyà la Sentència amb la restitució dels castells als senyors feudals i fortes multes als remences, seixanta dirigents dels quals foren condemnats a mort.

Així s’inicià el regnat dels qui uniren les corones d’Aragó i Castella, res de bo en podíem esperar.