Priorat: una comarca exemplar

Mentre ens esgarrifem per les dades macroeconòmiques com a ciutadans d’un Estat que s’ha erigit en líder europeu del dèficit públic i de l’atur, m’escapo a un reducte del país on diuen que la gent és noble, culta, deslliurada i feliç.

Allà no lliguen els gossos amb llonganisses, no hi va arribar la febre del totxo ni les grans cadenes de supermercats ni les botigues de Zara o els MacDonalds, grans empreses generadores d’activitat econòmica i creadores de llocs de treball, un factor tan important ara que hem superat els 6 milions de parats. Ells no gaudeixen del privilegi d’aquestes inestimables empreses, però tot i el 27% d’atur estatal, en aquelles contrades no arriben ni al 6%.
Com s’ho fan? Potser el despoblament hi ha fet tants estralls que les viles són agrupaments de cases tancades i ruïnoses i només hi perduren quatre jubilats… Doncs no, la canalla corre pels carrers quan surten de l’escola perquè aquells poblets segueixen hostatjant gent de totes les edats, i això que l’orografia és esquerpa, les carreteres tortuoses, els pobles encimbellats en turons o primes carenes o ensotats en fondals angostos i els camps de cultiu, guanyats a les faldes de les muntanyes en rostos tan drets que, en moltes bandes, ni els petits tractorets hi poden entrar. La terra, aquest bé preuat, amb prou feines es deixa veure entre catifes inacabables de pedres i els rius, pobrets, són mediterranis, i en les profunditats més pregones et glacen fins al genoll perquè l’aigua gèlida no ateny més fondària.

Orenetes al voladís i carrer net (Vilella Baixa)

De petit sentia dir a casa, amb orgull, que els catalans de les pedres en fem pans. Em costava imaginar-me un munt de rocs convertits en farina i vaig entendre el significat de la frase quan, voltant per la Segarra un dia d’hivern, vaig veure aquells extensos camps on la pedra ocupava més que la terra i, malgrat això, a l’estiu les espigues del blat omplirien de daurats tota la comarca. Clar que no només de pa viu l’home i, potser per això, la gent del Priorat, que no té les planures segarretes, però sí tantes o més pedres que ells, van decidir que de les seves en traurien vi i oli, i vet aquí completada la santíssima trinitat de l’estómac mediterrani. D’aleshores ençà ha plogut força, corria el segle XII quan Siurana, el darrer reducte sarraí al Principat, havia estat conquerit i una colla de monjos cartoixans, que de licors i de bon vi hi entenien força, es van instal•lar als peus del Montsant.

Ara fa uns 150 anys, la fil•loxera va deixar els francesos sense ceps i, és clar, sense vi, en una època en què el vi era la sang de Jesucrist i l’aigua només feia llàgrimes, Déu nos en guard de beure’n!

Per satisfer la demanda dels assedegats gavatxos, que per una carga de vi en pagaven l’oro i el moro, els catalans vam córrer a plantar ceps fins als racons més inversemblants, alçant murs de pedra seca per retenir la terra en minúscules feixetes allà on el pendent l’hagués arrossegat fins als barrancs.

L’avenç de la fil•loxera va ser inexorable i també ens va arribar, es va haver de començar de nou i avui al Priorat tan sols conreen una cinquena part de les vinyes que hi havia abans de la plaga. I si algun d’aquells vins pre-fil•loxèrics ja havia estat guardonat en certàmens internacionals, avui el vi prioratí és dels millors del món.


Com sol passar, va haver de ser un foraster qui redescobrís les potencialitats d’aquells rostos de llicorella i aquesta vegada no fou un monjo. Àlvaro Palacios, de família vinícola, va partir de la seva Rioja natal i va voltar la Ceca, la Meca i les valls d’Andorra cercant la terra promesa, el paradís del cep, i el va trobar en els pendents que s’estenen sota l’ermita de la Consolació, des d’on es poden contemplar els nou pobles del Priorat històric d’Scala Dei.

Ermita de la Consolació

Rere el rastre de l’Ermita de Palacios, que es cotitza al voltant dels 500 € l’ampolla, 600 famílies i un centenar de cellers han ressuscitat les velles vinyes o les han rejovenit. Tocats per una mena d’ascetisme enològic, l’ascensió de cada esglaó de la nova Scala Dei cap als cels ja no es fa a cops de penitència, el camí a la perfecció es materialitza en la recerca de l’excel•lència dels vins sorgits de les seves vinyes, cups i bótes. I a fe de Déu que ho deuen fer prou bé, quan als cellers i a les taules dels bars t’hi trobes francesos, britànics, germànics, americans… pelegrins vinguts d’arreu del món per adquirir els vins, i també l’oli, del Priorat.

 Sense grans centres comercials ni grans empreses ni grans hotels ni grans infraestructures, la seva gent es guanya la vida treballant en coses que tenen sentit i no malviuen venent les seves hores per un salari escàs en una gran factoria. Profundament arrelats a la terra, llur preocupació prioritària no són els diners que en trauran d’aquell raïm sinó com de bo aconseguiran que sigui el vi que en surti, i d’aquest anhel  per la feina ben feta n’ha resultat un producte exportat a tot el món a qui ningú no fa ombra i del que se’n beneficia, no un gran empresari explotant els seus treballadors, sinó 600 famílies que viuen dignament als poblets escampats per aquesta petita comarca muntanyenca.


L’establiment d’una gran empresa en una localitat és rebuda amb alegria perquè, de cop i volta, es poden crear centenars de llocs de treball. Ningú no pensa, llavors, que de la mateixa manera, el dia que tanqui o es deslocalitzi, centenars de persones quedaran a l’atur. En aquests temps de crisi econòmica, el Priorat és un exemple per a tot el país.