Mentre ens esgarrifem per les dades macroeconòmiques com a ciutadans d’un Estat que s’ha erigit en líder europeu del dèficit públic i de l’atur, m’escapo a un reducte del país on diuen que la gent és noble, culta, deslliurada i feliç.

Com s’ho fan? Potser el despoblament hi ha fet tants estralls que les viles són agrupaments de cases tancades i ruïnoses i només hi perduren quatre jubilats… Doncs no, la canalla corre pels carrers quan surten de l’escola perquè aquells poblets segueixen hostatjant gent de totes les edats, i això que l’orografia és esquerpa, les carreteres tortuoses, els pobles encimbellats en turons o primes carenes o ensotats en fondals angostos i els camps de cultiu, guanyats a les faldes de les muntanyes en rostos tan drets que, en moltes bandes, ni els petits tractorets hi poden entrar. La terra, aquest bé preuat, amb prou feines es deixa veure entre catifes inacabables de pedres i els rius, pobrets, són mediterranis, i en les profunditats més pregones et glacen fins al genoll perquè l’aigua gèlida no ateny més fondària.
![]() |
Orenetes al voladís i carrer net (Vilella Baixa) |
Ara fa uns 150 anys, la fil•loxera va deixar els francesos sense ceps i, és clar, sense vi, en una època en què el vi era la sang de Jesucrist i l’aigua només feia llàgrimes, Déu nos en guard de beure’n!

Per satisfer la demanda dels assedegats gavatxos, que per una carga de vi en pagaven l’oro i el moro, els catalans vam córrer a plantar ceps fins als racons més inversemblants, alçant murs de pedra seca per retenir la terra en minúscules feixetes allà on el pendent l’hagués arrossegat fins als barrancs.

L’avenç de la fil•loxera va ser inexorable i també ens va arribar, es va haver de començar de nou i avui al Priorat tan sols conreen una cinquena part de les vinyes que hi havia abans de la plaga. I si algun d’aquells vins pre-fil•loxèrics ja havia estat guardonat en certàmens internacionals, avui el vi prioratí és dels millors del món.
Com sol passar, va haver de ser un foraster qui redescobrís les potencialitats d’aquells rostos de llicorella i aquesta vegada no fou un monjo. Àlvaro Palacios, de família vinícola, va partir de la seva Rioja natal i va voltar la Ceca, la Meca i les valls d’Andorra cercant la terra promesa, el paradís del cep, i el va trobar en els pendents que s’estenen sota l’ermita de la Consolació, des d’on es poden contemplar els nou pobles del Priorat històric d’Scala Dei.
![]() |
Ermita de la Consolació |

L’establiment d’una gran empresa en una localitat és rebuda amb alegria perquè, de cop i volta, es poden crear centenars de llocs de treball. Ningú no pensa, llavors, que de la mateixa manera, el dia que tanqui o es deslocalitzi, centenars de persones quedaran a l’atur. En aquests temps de crisi econòmica, el Priorat és un exemple per a tot el país.